Jo, Isòpode

Per esbargir els brots d’apatia de la meva mòrbida natura ortopèdica, m’obligo a ocupar l’espai buit que cercla les meves vuitanta-set-mil cent-trenta-sis neurones interconnectades en  dobles ganglis dorsals, oi, amb observacions sobre la vida natural del meu entorn voluble. En cas bivalve, em rellepo les antènules amb llarguesa, entre extractes pútrids, i invariablement entro, sí, en espirals de sopor degut sobretot a la meva dieta vegetal i catastròficament inevitable. Miro als predadors amb saborosa delectança, per la vitalitat versàtil i discontínua que mostren a tothora de nits i dies i fins a les hores de migdiada i que a mi m’ha estat negada en aquest substrat de passions obscures, aquesta vida espasmòdica del meu alenar portàtil i artròpode; per què hauria, a aquestes altures, de negar-ho. Jo porto a dins herència de nedadors i d’abisals. Herència en tot cas duta al paroxisme, senyors ells de mar i aigua de tota mena. Els vaig deixar enrere per viure a terra eixuta, que no pot ser mai, per mi, seca del tot. Visc fragant a la mullena, vade retro, llum del sol. Transito, diligent, per viaranys de palmípedes recol·lectors de cargols i ous robats. A mi em deixen en obtusa pau, com un ultratge. Mal sabor, addueixen els seus ulls abjectes. Sí, un gust especial, per deu mil parells de líquens esllanguits, i massa poca carn per tant entrebancs de closca. Degut a tals raons sobrevisc entre la púrria vital. Però sobreviure per causes no romàntiques és un pal i una creu. En principi, hi havia el Verb...perdó, això era d’un altre esperpent, oi. En principi, sobreviure és, cóm dir-ho, molt cansat. No pots ajeure’t sobre el llom amb els set parells de potes eixarrancades i dir, bueno, tots a descansar, que no hi ha evolució que valgui, l’hem ben parida, nanos. Decadents, però còmodes. Doncs, no, no. A viure, apa. A buscar-se la vida, a trafiquejar amb detritus ara i adés; a aparellar-se, i vinga rosegar fulles en salsa de bacteris primordials. Llavors, com deia en principi i com acabaré explicitant si la meva verborrea pseudo cultural em permet, regurgitaré un únic episodi monotemàtic, anorreant d’altres temes d’igual o més pervers interès, i deia o dic o declamo a ple dia que el tractament específic de la tristesa provocada per viure i viure passa per l’observació atenta dels afers quotidians d’admirats o perdedors, en tot cas que siguin d’aquí a la vora. I aquí desemboca l’esplendor de la història, si se’m permet que sí que se’m permet, la metàfora, perquè tal seqüència a punt de ser esvalotada a ulls d’altri progressa en la pregona foscor de sota una roca plana. Si no ho pilleu, torneu a rellegir; no escric per indocumentats ni per tetràpodes arribistes. 

I heus aquí una grisa pre-matinada, tot el bosc en moviment, les espècies diürnes pressuposen que quan es fa nit tothom és al cau, doncs tururut, de nits hi ha un moviment, un follón, un anar i venir de feromones, passes, gemecs, corredisses, ulls i becs a l’aguait, tres-centes-vint-i-set mil espècies d’escarabats pul·lulant, una processó d’insomnes agressius i predadors d’aranyes i musaranyes desdentegades, tota la promoció de supervivents en actiu traient a pasturar els seus fills de vuit potes, els xucladors de sang aliena i els enterradors de preses vives, en fi, un mostrari. Escena doncs: negre gris-blau de nocturnitat, sota la roca plana, silenci trencat per sorolls cruixents, jo arraulida, escorpí mascle tornant de gira nocturna, gripau encauat al territori del predador verinós, a sota la pedra que fa de porxo a la caverna ígnia. Ja de totes ho deixo clar; és un triomfador, l’aràcnid cuirassat. Daurat de cap a peus, quelícers d’àngel venjador, altiu devorador de carn de primera. Torna del seu volt sagnant i es troba el molsut animal ocupant la terra promesa; li omple gairebé tot el territori, sí, l’amfibi voluminós. Gripau vist i olorat. Què hi fa aquí, què nassos fot la bèstia, no té un altre lloc on anar a molestar, el verd berrugós. Obre els ulls reptilians. Els obre i els tanca en sentir els pedipalps, les pinces sobre seu. No es pensa moure, no pas. És una femella esgotada de jocs nupcials, de càntics obsedits, d’olors i de mascles en zel.  Hores llargues necessita per bressolar-se en turpitud. A prop de l’espinada, els vivents com ell tenen per dins branques d’estels pampallugants i la cuirassa convertida en un subterfugi intra-carnal, de manera que duen la part delicada del cos per fora, a mercè de tots els embats i totes les tempestes- què diantre va esgarriar l’evolució d’aquests individus, és un misteri pel que no sento curiositat-  i aquest desgavell els fa  immunes a la gòtica estètica dels aràcnids en totes les saturnals d’assedegats raptors. L’escorpí l’acarona fastiguejat, amidant les dimensions de l’okupa. Amb els bellíssims pedipalps intenta després aixecar, arrastrar el voluminós inadaptat cap a l’esvoranc de sortida, per deslliurar-se’n, però pesa massa pel seu gràcil cos de lluitador. Deixem-ho. Són companys d’hàbitat, i es respectaran mútuament, sempre, és clar, que no hi hagi un gest, per cap banda, que es pugui interpretar com de buscabrega. Imatges de fred armistici travessen de punta a punta els estels ganglionars de la meva cordada neural, i em plego sobre meu, oferint una esfera d’aparença indestructible i molt, molt bella. Cuca-bola, m’escarneixen aquests xerraires inconclusos amb extremitats de malson, aquests parents dels gripaus de pells rosades, sempre sorollosos i xafarders. Sortosament la meva branca genètica està molt allunyada de la seva. Sembla que al primer mar ja ens vam fer vores i a hores d’ara han degenerat totalment; no tenen olfacte, ni antenes de tacte i sabor, ni cap episodi de muda ni vestigis branquials. Ni, misèria, cap esbós de marsupi a on protegir la nissaga. Penosa deu ésser la seva existència en tan paupèrrimes condicions. L’escena bellament narrada s’acaba aquí, no em quedaré a comprovar si algun dels dos s’ha quedat amb un budell buit i jo l’hi faig peça.

 L’olor del perill, aquesta transgressió dels límits causals, em produeix una acceleració i una fiblada al centre olfactiu, aquesta regió meva que té tots els colors del cel i la terra impregnats dels perfums de cada espurna, el lloc a dins meu que m’empara, sí! l’aura que em trastoca i em porta a l’èxtasi, i em desplego horitzontalment, per fer-me pas entre larves cegues i teranyines. Oloro en la distància que aviat i amb certesa serà època nupcial. Trobaré un bell mascle, a sobre seu m’agomboiaré delitosament, ell em trametrà el seu alenar fèrtil a través dels seus dos òrgans copuladors.  Trobaré un altre bell mascle, a sobre seu m’agomboiaré, etcètera, i així un cop i un altre, fins a sentir-me plena i exhausta; al marsupi ventral meu protegits i encantadors s’obriran els ous, hi haurà mudes, els joves crustacis sortiran al món ben formats i esplèndids. Crustacis, sí senyor, lànguidament ho proclamo, car fa estona que no rosego i això em torna a la melangia. Crustacis de terra endins, solitaris vencedors de l’aire, estranys al paradís. Pel camí de rosada diligent torno al meu espai sota les fulles de roure caigudes als darrers anys, mai em canso de la seva fragància, de la mullena negra sota seu. I els estels llunyans em contemplen, i la lluna mare em guia a casa. Encara sento les marees, les duc a dins, pertot on vaig.

Jo, Isòpode.