Segur que n'heu trobat en algun lloc, perquè a banda els que podem veure buscant en determinats llocs que fòren fons marins. la pedra calcària dels seus jaciments són molt emprats en la construcció. Si heu anat a la catedral de Girona, haureu observat les "llentíes" de la pedra. Són nummulites.
Aquest bitxet és fascinant, perquè és- era- una sola cèl.lula, el que en diem un protozou, que va ser capaç de construir-se aquesta caseta ambulant per tal de protegir-se. Imagino que, quan estava tip i volia mandrejar una mica, podia ficar-se a dins de la seva cuirassa, arreplegant els "bracets" per adoptar la forma que li convingués en aquell moment.
A la colónia Jorba, on vaig passar la meva infantesa, n'hi ha una patacada, de dinerets. Jo solia sortir amb una pala i una galledeta i passar-me l'estona posant dinerets fins a omplir la galleda; llavors, tornava a casa ben carregada, sentint-me molt rica. No sé pas què devia passar, amb tants dinerets. Suposo que la meva mare els anava tornant al bosc discretament.
Els nummulites formen part de la pedra a la gran piràmide de Guize. Es parla d'ells per primera vegada en antics textos grecs: es considerava que els dinerets eren les restes convertides en pedra de les llentíes que menjàven els constructors de les piràmides.
Dinerets a l'escala de la Catedral gironina
Jo associo els dinerets amb la llibertat i l'alegria. N'hi havia tants, i eren tan rodons, bonics, especials.
Espero que aquest petit post dedicat a ells hagi estat del vostre interés.
8 comentaris:
Caram Sílvia, que interessant, no en sabia res, pensava que eren un tipus de lapas o cloïssa. Així la foto primera és un dineret seccionat en dos, sembla un tronc tallat amb els cèrcols que indiquen l'edat. Això de què es fan servir per a la construcció sí que n'he havia sentit alguna cosa, suposo que la sorra del mar, que també es fa servir per a la construcció, té la mateixa procedència. "La muntanya dels dinerets" un dels llocs màgics de les nostres infàncies, on ara també o són per als meus néts.Gràcies per aquest relat Sílvia. Una abraçada.
Gràcies a tu Jordi per passar pel blog. Bé, no anaves pas descaminat, són closques, i sembla mentida que pertanyen a una sola cèl.lula, un protozou. Són de la família dels foraminífers, uns animalets de formes precioses, sempre globulosos i amb foradets diminuts, i actualment n'hi ha molts, però de formes diferents a nummulites. Una abraçada;-))
Jordi, necessito poder ubicar "La muntanya dels dinerets" t'estaré molt agraït si em dones dades o coordenades del Google Maps... és que recullo topònims catalans relacionats amb el fòssils
Silvia, recordes si altres nens o nenes de la colónia Jorba practicaven alguna mena de joc utilitzant-hi els nummulits com a elements lúdics?
Hola Astu.No, que jo sàpiga, els altres nens no jugàven amb dinerets. Jo hi jugava sempre sola, era molt petita, i no ho compartia amb ningú. Els altres nens i jo i el meu germà jugàvem sempre a la font de l'avi, sota els plàtans. Diga'm, tu també ets d'aquestes contrades de la colónia?
He vist el teu perfil., Astu. Segueixes els fòssils, oi. Et puc dir: del caminet de la colònia cap al riu, al lloc on baixa l'altre camí que vé de can Manganell ( que ara li diuen restaurant Xaloc) a mà esquerra, en uns turonets...allà trobaràs els nummulites.
Efectivament m'interessa molt l'estudi de la cultura popular, adulta i infantil, sorgida a partir dels fòssils, per això busco i recullo tot el que hi vaig trobant a Internet.
Entenc pel que em dius, Silvia, que "La muntanya dels dinerets" que citava en Jordi, són els turonets que tu em situes.
Moltes gràcies!
Hola Silvia, t'ho preguntava perquè a d'altres llocs, he pogut saber que els nens i nenes feien servir els nummulits com a joguines improvisades en els seus jocs de carrer: monedes fictícies, caps de bestiar fictici, fitxes pel 3 en ratlla,...
No jo sóc d'una mica més cap a l'oest, de Lleida
Moltes gràcies per la informació!
Publica un comentari a l'entrada