La comoditat de mentir

La comoditat de mentir.

                    Imatge de google

–Mama, és que no ets capaç de dir una mentida ni que sigui per gastar una broma?— Això li va dir la seva  filla, quan encara no havia après   el valor de la sinceritat. 

–I que en treus, de mentir, si no és fer-te malveure?— Respongué, seriosament,  la  mare. Un dia o altre, tant parlant com escrivint, surten les veritats. Hi ha un adagi  que diu  “Més aviat s’atrapa un mentider que a un coix”.

–Així els que escriuen novel·les els podem considerar mentiders?

Aquest és un altre tema —respongué la mare— la novel·la  es basa en   la  ficció,  i el lector ja ho sap. Aquests personatges que viuen  en  la imaginació de l’escriptor, han de respirar realitat perquè el lector se’ls cregui i en pugui gaudir.  

D’altra banda hi ha persones que tenen necessitat de mentir perquè sempre han de demostrar el que no són o el  que voldrien ser. Malgrat que moltes vegades et treu d’algun conflicte, em repugna la mentida. De tota manera, a mesura que un s’ acostuma a dir mentides, cada vegada li dona menys importància,  fins al punt que ells mateixos se la creuen i  la utilitzen tantes vegades com calgui, sense mirar a qui fan mal. També es pot considerar com a mentida —la mare s’esforçava a convèncer-la— dissimular, amagar la  veritat   i deixar que creguin el que no és. 

              Mentre caminava cap a casa en sortir de l’escola, la nena  estava capficada. No trobava cap argument per rebatre  la seva mare. ¿Què li respondria,  quan li preguntés per aquelles llargues converses del pare amb la mestra  —comença a fer els deures,  li deia—  mentre  l’enviava cap a casa  i trigava dues hores en arribar?

 

Maria Aladern

La novel·la de Cornèlia Abril

Avui és el primer divendres de setembre i nosaltres tornem al blog de Cornèlia Abril. Us expliquem que, durant l’estiu, hem treballat en el projecte que vam presentar fa uns mesos. Mireu El projecte de la Cornèlia i mireu La nostra feina.

Les diverses situacions que viu un grup de veïns abans d’una reunió d’escala ens han permès gaudir del que més ens agrada: escriure. 

Com a resum podem anunciar que hem assolit la fita: tenim novel·la. Potser encara falten un retocs, potser encara no hem enllestit les últimes correccions i, sobretot, potser encara convé que el text reposi uns dies al calaix abans de ser presentada en societat. Sempre és bo que un text gaudeixi d’uns moments de quietud.

En aquest llibre, que serà el nostre sisè volum, hi participem quatre autores de C.A., cadascuna amb un estil d'expressió propi. Però hem fet un exercici de fusió per cedir la veu a la dona polièdrica que, per definició, és el grup literari Cornèlia Abril.

Continuarem informant.

                                                    

                                                        Matilde Nuri

Que passeu un bon estiu!

 Estimats, estimades,

Cornèlia Abril es retira, durant l'estiu, per escriure força, i reescriure encara, amb la finalitat de polir la novel·la que està teixint.

    Totes juntes i per separat. 

                                Perquè, recordeu-ho: Cornèlia Abril som cinc, 

                    Que us desitgem que passeu molt bon estiu, que us guardeu de la calor, que us hidrateu... 

    Llegiu, rellegiu,  escriviu, també, si us ve de gust, en definitiva

                                                                Que gaudiu moltíssim!

Foto pròpia. El nostre mar.

Llegir, rellegir... La llibertat d’entendre.

 

                                            Imatge de Google

Algú, fa una eternitat, va teixir un tapis de paraules, i en acabar-lo, va deixar penjant uns quants fils sense nus. Algú altre, o també uns quants, tal vegada una multitud, o fins i tot jo mateixa, vàrem estirar dels fils i heus aquí la ingènua malifeta.

En desmanegar-se, les paraules, i segons del fil que estiràvem, prenien un significat o un altre. La història que contenia aquell tapis havia estat teixida per aquell algú que no dubtava. Però ell no va sospitar mai que durant molts anys, quasi una eternitat, algú altre, podia estirar d’aquells fils sense nus, modificant el sentit a cop de percepcions. Tota aquesta gent hem viscut les emocions dels personatges, hem passejat pels indrets on transcorria la trama, hem assaborit els menjars i hem begut l’elixir d’un món inventat o real o ambdues coses alhora. Cadascú al seu gust.

I encara avui queden fils per estirar que poden capgirar les històries tantes vegades com vulguem o necessitem. Infinitament.

Eva Ariza per Cornèlia Abril

 

I love you, Elisenda

I love you Elisenda

      Els llibres sempre m’han acompanyat tant, que no em  puc moure sense un llibre dins la bossa de  mà. 

      Aquesta vegada, però, calia posar-hi els cinc sentits. La meva editora m’havia demanat de  formar part del  jurat. 

     Feia molt de temps que no m’ho havia passat tan bé llegint un llibre. “I love you, Elisenda” de Rafael Poveda, és un llibre  carregat d’ironia, de tendresa, de poesia i, sobretot d’humor. Una lectura que no deixa indiferent.

       A mesura que anava passant  pàgines, m’engrescava cada vegada més.  Quan me’n  vaig adonar, unes quantes cares m’observaven com si fos un bitxo estrany. M’havia fet un tip de riure i no me n’havia adonat, ni on em trobava. Era en el tren de rodalies, al costat de la finestra,  cara al mar.  

       El protagonista  era un home que, sense voler, s’havia convertit  en el meu còmplice . Igual que jo,  també va trobar refugi en la escriptura. S’acabava de jubilar i pensava en  com s’organitzaria  per ser feliç lluny d’obligacions i responsabilitats.

      Ens parla de pecats capitals que ajuden a compartir bons moments. De deixar volar el cor i de retirar el fre de mà de la passió, sense aplicar tant de seny a la vida. També ens diu que  alguna cosa falla al món, si estimar  pot semblar inadequat. Si el cor, com els hotels de poca volada, ha de lluir el cartell de “complet”.

     Trobem un grapat d’anècdotes que valen la pena. D’un home vestit de gris que elimina l’acte marital els dissabtes a la nit. Dels qui després  de tants anys continuen plegant, juntets, els llençols. Del partit pacifista de Catalunya que defensa el dret dels cargols. D’un capellà d’ulls clars que fan joc amb totes les seves casulles, principal icona eròtica de les dones vestides de dol. I de la impuresa de la comunitat amish per utilitzar ,sense cap vergonya, artificis perversos com la roda i el sabó.

     També cura malalties tan complicades con l’evegèmia, mitjantçant l’enviadiàlisi.  

      Crec  que l’autor ha aconseguit ,amb aquest llibre, una de les millors teràpies per aixecar-nos l’esperit. Per alguna cosa en Rafael Poveda és metge . Una persona que es dedica a guarir. 

     Si teniu ocasió de llegir aquest llibre, espero us faci tan feliços com m’ha fet a mi. I tal com diu un poeta amic meu, “Poques vegades tenim ocasió de comprar felicitat a tan bon preu”.

ESCRIPTORS NOVELLS, CONSAGRATS I MEDIÀTICS

 

Vivim  en una època en què hi ha una quantitat considerable de plataformes on es poden veure pel·lícules, sèries i documentals. Aquestes acaparen l’atenció de molta gent i van  en detriment de  la lectura.  Hi ha moltes persones que a la nit, l’estona que abans dedicaven als llibres, ara l’inverteixen en aquestes plataformes.  

 

També penso contradient-me una mica amb el que he dit abans, que és el moment de l’escriptura. Cada cop hi ha més escriptors novells que lluiten per fer-se un lloc en el món literari.  Ara fa uns dies, amb unes amigues que són escriptores consagrades,  però no mediàtiques, parlaven dels periodistes, presentadors de televisió, actors, influencers, etc...,  que publiquen llibres aprofitant la seva popularitat. A casa nostra, el fenomen s’ha consolidat arran de diades com Sant Jordi, on sovint acaparen les llistes de vendes.

 

Reconec que,  fins fa poc, pensava que eren individus polifacètics  capaços de treballar en la seva professió i que, a més,  tenien el temps i la destresa d’escriure llibres, aconseguint unes vendes d’èxit i, en alguns casos, guanyant premis. Tenien la meva màxima admiració.

 

He llegit obres de diferents escriptors mediàtics. Alguns m’han agradat i d’altres m’han portat  a considerar que han assolit les vendes només pel fet de ser persones populars, arribant a la mateixa conclusió que les meves amigues escriptores “no mediàtiques”.

 

Com que m’agrada pensar en positiu, es possible que aquestes persones que aprofiten la seva popularitat per llençar-se a escriure sense descans cada vegada que arriba la diada de Sant Jordi, actuen com a reclam per a lectors poc habituals, ajudant a  agilitzar el mercat del llibre i estimular l’hàbit de la lectura.

LA INTEL·LIGÈNCIA ARTIFICIAL I NOSALTRES

Una mica per curiositat, una mica per voler saber com ens tracta la intel·ligència artificial, hem explorat el nom de Cornèlia Abril i el nom de les integrants del grup. Qui som? Què fem? D’on venim? 

Per fer-ho vàlid, anem a uns quants espais, i la conclusió és que la I.A. respon de manera sempre amable i processa en random, a l’atzar; fent cerques simultànies, obtenim resultats diferents. És divertit, però ens ha semblat no gaire fiable. A més també resulta graciosa quan ens demana disculpes i admet no haver fet una cerca prou acurada, però en la següent resposta el resultat encara és pitjor, més confús.

Per força hem de valorar els límits de la I.A.: On som, cap on anem i en quins embolics ens trobarem les persones si no ens decidim a legislar i posar ordre a l’àmbit de la I.A. 

Com a éssers humans, a nivell individual, entenem quina és la nostra contribució?

Aporto dos lectures recomanables: 

La encíclica del Papa Lleó XIV sobre la intel·ligència artificial i la dignitat humana, que es titula oficialment Magnifica Humanitas

El subtítol ho diu tot: SOBRE LA QUSTÒDIA DE LA PERSONA HUMANA EN EL TEMPS DE LA INTEL·LIGÊNCIA ARTIFICIAL.

 

J.I. Latorre, físic quàntic català:  Un nuevo contrato social.  Editorial Rosamerón

"Si no regulamos la IA, todos seremos infelices. Y vamos a perder tres cosas si no la usamos para el bien: nuestra habilidad de decidir, nuestra capacidad de organización y nuestro criterio propio." (J.I. Latorre)

Metaliteratura?

Metaliteratura?

 

Uns quants mesos enrere, en  un programa de ràdio, vaig sentir una entrevista a una persona que jo no havia sentit anomenar mai: Enrique Murillo. No em sonava de res, però a mesura que l’anava escoltant, tot el que explicava em semblava d’allò més interessant. Parlava amb total llibertat i sense filtres, de temes que van despertar el meu interès, ja que l’home s’havia passat més de mitja vida entre editors, editorials, autors, representants d’autors, i el món que envolta tots aquests temes. 

 

Ell mateix diu —ho extrec de la contracoberta— que va ser autodidacta, tot i que va cursar el grau de periodisme.

 

Ha escrit altres obres, però el que va despertar el meu interès va ser l’última publicació, de la qual parlava a l’entrevista: Personaje secundario. La oscura trastienda de la edición. Trama editorial, 2025, Madrid.

 

Dedica l’obra als seus pares, als seus fills i nets, a tota una sèrie de persones més, però, sobretot, li dedica, segons ell mateix, a la dona de la seva vida, Fe Blasco. In memoriam.

 

Comptant l’epíleg,  el llibre té 538 pàgines. Vaig per la pàgina 101 i cal que digui que no el penso llegir d’una tirada. No cal. És interessantíssim, potser perquè, tot i la densitat de l’obra, la seva manera d’escriure es fa planera. No dic que ho sigui. Dic que, a mi, se’m fa planera, perquè tot el que diu em sona d’una manera o altra. Això és el que fa la Història en nosaltres, quan n’hem estat partícips, ni que sigui de lluny. Que a alguns, ens interessa.

 

No és la meva intenció fer una extensa ressenya del llibre, sinó fer constar que a mi, particularment, m’agrada.

 

Com que en cap lloc del llibre he vist que estigui prohibit extreure’n un bocí, només posaré mel a la boca de qui li interessi, com a mi, tot aquest món. Xafarderies incloses (no en transcriuré cap, de xafarderia. Però n’hi ha. Algunes, de ben sucoses).

 

“Tomé del ensayo El espejo y la lámpara la categorización que hace M.H. Abrams de las “orientaciones” de la crítica a la hora de entender los procesos literarios. Y apliqué, sobre esa organización de teorías, el esquema de las cuatro funciones del lenguaje que tomé de Jacobson. Comprobé que cualquier teoría literaria podía ser clasificada bajo cuatro únicos conceptos. Y comencé a utilizar este esquema conceptual en mi análisis de los textos(...)”

 

Acabo amb el nom del capítol que estic llegint actualment: “La transformación de la lectura y la edición en España (1978-1983)”

 

Sant Jordi, fins l'any vinent!

Sant Jordi,  fins l’any vinent !

M’agrada escriure, m’agrada llegir, m’agrada passar les pàgines,  l’olor de la tinta i del paper que parla sense fer soroll. M’agraden les novel·les. Admiro l’imaginació de l’autor que em fa viure històries fantàstiques, o tan realistes que té el poder de fer-te-les teves. Penso en com ho resoldrà i en com ho resoldria jo, si estigués al seu lloc. 

M’agrada la història  dels països, de las civilitzacions i sobretot entrar en la vida de les persones que l’han creat i l’han format. 

Que seria de nosaltres, si no tinguéssim llibres, o si no haguéssim aprés  a llegir? O si no s’hagués inventat l’escriptura? Per sort,  avui els libres entren a totes les cases, tous, forts, amb cobertes o sense, de totes formes i colors, per a grans i petits.

El llibre mereix una festa. Sant Jordi envoltat de roses. Una celebració que festeja els llibres. I els posa a l’abast de tothom . Llibres que et diverteixen, que t’instrueixen, que t’obren la ment. Hi ha llibres de contes pels infants, pels erudits, llibres tàctils com el Braille que  resolen la discapacitat visual.  I per fi hi ha l’opció de l’audiollibre. Té la comoditat que el pots portar al damunt, no ocupa lloc. I el que té més valor, pots experimentar el plaer de la lectura sense cansar-te la vista.  

Malgrat tot, no hi ha com el tacte d’un llibre  en format paper. Pots fer-hi anotacions, pots anar d’un lloc a l’altre amb facilitat i el pots guardar a la teva biblioteca com un record que t’ha fet feliç. 

I DE PRIMER, UNA D'AVENTURES

 

El pirata John Silver de l’Illa del tresor, la reina de cors a Alícia en terra de meravelles, el capità Garfio de Peter Pan, el capità Ahab a Moby Dick, Frankenstein, Joe “el indio” de Tom Sawyer, Dràcula, la bruixa de l’oest al Màgic d’Oz, i així podria seguir fins a l’infinit i no em cansaria d’anomenar malvats i malvades de totes aquelles històries que em varen captivar en la infantesa, com a molts i moltes de vosaltres.

Sempre he pensat (això que diré ara és molt subjectiu) que els herois i les heroïnes d’aquelles lectures i de bona part de la ficció literària de tots els temps, són personatges secundaris, però imprescindibles per fer brillar les veritables estrelles de les històries, els dolents i les dolentes.

Com a bona Sagitari, soc aventurera de mena i els llibres d’aventures sempre m’han acompanyat. Llegir, per mi, és la manera de temperar aquest esperit rebel i curiós. És la manera de viure somiant desperta, totes les peripècies, viatges, conjurs, amors, i moltes altres coses interessants, mimetitzada entre els fulls d’un llibre.  Amb els anys, però, he anat descobrint altres lectures més realistes, més costumistes, també filosòfiques, algunes vitals, d’altres necessàries i moltes d'elles apassionants, que han anat conformant la meva geografia literària. Un altre dia us en parlaré.

Avui, vull mencionar com a llibre que va marcar un abans i un després en el meu creixement com a lectora, Els Miserables de Victor Hugo. En aquest llibre vaig trobar la gran aventura. Vaig descobrir pàgina rere pàgina, com es poden construir mil històries a través d’una història principal i no perdre el fil de l’argument en cap moment. Vaig ensopegar amb un elenc de personatges brillant, en una època que sempre m’ha fascinat i en una ciutat que tinc mitificada des d’aleshores. Vaig conèixer un heroi de carn i ossos amb totes les seves misèries i  vaig quedar enlluernada amb l’antagonista perfecte. No pas un malvat a l’ús. Què va! La seva maldat envers el món i el protagonista en primer terme, naix de la seva honestedat irreprotxable. Uauu! Sento l’expressió, però vaig flipar!

Després he llegit molts llibres on s’expliquen històries envers de la història principal i els he gaudit molt; L’Eneida, El Quixot, Cent anys de solitud, Les mil i una nits, i uns quants més.

Emily Dickinson va dir que per viatjar lluny, no hi ha millor nau que un llibre.