Per a tu Mare

 

Han passat set anys des que el cervell et va fer un clic.  Encara segueixo enyorant la teva trucada de gairebé cada vespre preguntant-me com havia anat el dia,  on aniríem el cap de setmana... i explicant-me totes les activitats que havies fet al matí i a la tarda. 

 

Just quan començàvem a sopar, sonava el telèfon. La trucada de control, rumiava, beneita de mi. 

 

—No sé què explicar-li —pensava jo —sempre la mateixa cançó—.  I em feia una mandra... 

 

Recordo que el dia abans que se’t capgires la vida, i que per això hagués de variar tant la meva,  havies anat a la piscina al matí, i a la tarda  a classe de català  i gimnàstica, sempre plena d’energia.  

 

I amb un clic al teu cervell,  tot va canviar. 

 

I ara quan desitjo preparar un plat d’aquells tan exquisits que cuinaves, o quan vull saber alguna història dels avis o de la teva o la meva  infantesa, no puc trucar-te perquè em facis memòria. Per què no et vaig escoltar més, en lloc de discutir tant?

 

Ulls de mar (Robin secret)

https://music.youtube.com/watch?v=WpIavMzQdv8&si=MfT1plnA-JH4-m35

  

 Aquesta bonica cançó la va compondre la neta de la protagonista d’aquesta història...

Fiat Lux

Pedalo. És una bicicleta normal, ni urbana ni de muntanya, blava. L'espai, pla com el palmell de la mà. La mirada se'm perd en el confí d'un paisatge que propicia la reflexió i el repòs. Fa sol i un airet fresc em rebaixa l'escalfor a la cara.

Deixo anar les preguntes recurrrents que, amb insistència, em feien durant la jornada laboral. No calia buscar respostes perquè son preguntes trampa.

No hi ha res abans del principi, no hi havia res quan encara no hi havia alguna cosa. Sembla obvi, no cal rumiar-hi gaire. 

La incicativa de fer aquesta mena de preguntes, de qui és? del més simpatic i jovial? 

Callo i penso, precisament, ara: Fiat Lux.

 

   Matilde Nuri - Cornèlia Abril

 

Respecte

 

Respecte

Des del bell mig del carrer, amb els ulls caducats i cansats, observa passar la vida i la gent. 

Ja no té aquella vitalitat de quan era jove i s'està més temps ajeguda que circulant.  La vida és exactament això: veure-la passar, sembla  reflexionar. I potser és cert: està pensant.

Haver nascut en aquest indret li ha suposat una gran sort, però, pressumptament, ella mai no ho sabrà. Mentre tingui menjar, aigua i respecte —i ho té tot— no ha de témer  per a res. Ha estat així des que va néixer. Una saviesa ancestral fa que la seva consciència en tingui la certesa.

La vaca es llepa la pota, tanca els ulls i continua vivint, sense immutar-se amb el brogit  que l'envolta constantment. La respecten.

Foto pròpia.

ELOI, ELOI, LAMA SABACTANI

 

                                            imatge de Google

Després de moltes hores de patiment justificat, el salvador del món, moria en aquella creu, roja de sang i llefiscosa d’escopinades.

I per què?

Ho acabo de dir, per salvar el món.

I de què?

De tots els mals que assolaven la terra en aquell temps.

Ah! Es clar... Ja ha caducat.

El què?

L’expiació

Perquè ho dius, això?

Perquè el món torna a estar malalt. A qui hem de matar ara?

Petita anècdota.

Petita anècdota.

La Gala volia conduir. 

—Ets massa petita —li deia el seu pare—  No en saps, encara. No veus que no arribes als pedals?

—Sí que hi  arribo i  sé fer rodar el volant! 

—Si ve un mosso t’agafarà a tu, i a mi també .

Però a  la Gala li semblava que això era molt fàcil. Un dia quan el  pare no la veiés, ho provaria.  

I així ho va fer. 

Anaven al súper i el  pare la va deixar sola un moment per entrar  a buscar la bossa.  La Gala va aprofitar per passar al seient del conductor, va pitjar el pedal i el cotxe va arrencar. La nena  es va espantar tant  que no podia parar de plorar, al mateix temps que el pare corria darrere el cotxe. 

                                    Foto d'internet

Sort que la Gala va aixecar el peu i el vehicle  es va aturar de cop!

—Perdona’m, papa. No hi tornaré més! —Li va dir.

El seu pare la va abraçar i no la va renyar perquè ell també s’havia espantat molt .  

L’endemà, quan va anar al col·le,  tots els nens i nenes la miraven perquè portava  un nyanyo al front. 

Energies Renovades

 

M’he alçat del llit a dos quarts de set, i en sortir al balcó, he observat que plovisquejava i no podia anar a nedar. Feia l’efecte que les onades s’empassaven la terra. He pensat que potser podria córrer. Alguna cosa havia de fer, perquè l’angoixa només marxa quan el meu cos està cansat. M’he vestit amb roba d’esport, m’he posat les vambes i en arribar al Passeig Marítim les meves cames han començat a córrer. Havia de vigilar per no ficar els peus en cap doll. Ha plogut força tota la nit, però en aquells moments era un xim-xim agradable que queia a poc a poc per els cabells i la cara i de mica en mica m’anava xopant.  

Me’n faig creus de la sensació tan agradable que tinc quan corro. Totes les papallones que passegen per l’ estómac i per la panxa durant la nit provocant-me  insomni, desapareixen en un tres i no res. Després d’una hora i mitja corrent, m’atreveixo a ficar-me a l’aigua. Ja no em sembla que les onades s’hagin de menjar la terra, més aviat crec que jo em menjaré el món. Ja soc capaç d’ afrontar un nou dia amb moltes energies... fins que torni a arribar la nit. 

Orgnitzador de cables

 

Fa dies que dedico la curiositat a fotografiar nusos de cables a les parets del carrer. N'hi ha per tot arreu, i per això mateix he decidit fer-ne col·lecció. Ja en tinc uns quants i fan força goig, la veritat, tot i que son ostentosos i lletjos. I per què m'hi entretinc, doncs? Potser podria dir que dibuixen una determinada estética urbana, o que segons com formen figures geomètriques, però també que sempre fan nosa. No ho sé. A casa, que en tinc molts, de fils de televisó i cables d'Internet, m'he comprat una mena de capseta que em fa d'organitzador. I llestos. 

PARAULES

Imatge treta d'aquí

PARAULES

Ambulància. Hospital A. Box. Metges. Infermeres. 

Corredisses. 

—Esperin! 

Corredisses. Metges. Infermeres. Ambulància. Hospital B. Box. Metges. Infermeres.

—Esperin!

T.A.C. Neuròleg.

Plors.

—Calla.

Tensió. Plors. Neguit. Impotència. Tranquil·litzant. Plors.

—Calla!

Impotència. Infermeres. Impotència. Metges. Impotència. Tot.

Sistema. Impotència. Sistema. Hospital.

Sistema. Impotència. Impotència.Impotència. 

 —Metàstasi.

VERTIGEN

PETITS o grans ESTIGMES

 

                                          Imatge de Google

La Rachel és una novaiorquesa d’ulls enfonsats i somriure trist. Té unes mans desproporcionades, que amaga sempre a les butxaques del seu “blazer Oxford gray”, conscient de les mirades d’estupor que genera quan les deixa lliures. De petita, les treia a passejar sovint, sempre que la crueltat de la resta de la canalla, acabava amb la seva paciència. Tanmateix, mai ha perdut l’autoestima, i ha viscut molts anys ensenyant al món els avantatges de tenir unes mans d’aquestes característiques.

Un dia, però, es va cansar de donar explicacions i va decidir guardar-se- les a la butxaca i buscar una feina que no impliqués mostrar-les gaire. En la actualitat, treballa des del seu petit apartament a l’Eixample de Barcelona, per una multinacional europea com a controladora de gestió.

Des de fa un temps, hi ha una altra cosa que li produeix més vergonya que les seves mans. La seva nacionalitat.   

LA BURRA

                                        Imatge de google 

LA BURRA      

Era en una  casa de pagès, en un temps ja  desaparegut. Allà, en Manel, l’Enriqueta i la noia, es guanyaven tot just  la vida.   

     

    –Busca-te’l d’un altre ofici –li  deia la mare. La pagesia  no és cap bon negoci i, mira què et dic: Ni que sigui l’hereu. Una dona, tot i que li diuen “la mestressa” és la que porta el pes de la casa i no té festa ni tan sols els diumenges, mentre que els homes es passen la responsabilitat pel clatell. Havent dinat, tot just acaben d’aixecar el cul de la cadira, que ja tenen un peu al carrer. Les cartes van de mà en mà, mentre passen la paraula tot fumant  algun  caliquenyo o fent la copeta. 

     

    I com que a la mare  no li agradava gens la inclinació de la filla cap a aquell  pagès d’ulls blaus, insistí:  

    –No t’he explicat mai la història de la padrina? –Doncs, sembla que era una dona com n'hi havia poques en el seu temps. Diuen que un diumenge, cap al tard, cansada d’esperar, mentre feia ganxet darrere els vidres, va veure passar el seu veí.

      —Si no et fa res, podries donar un encàrrec al meu home? —li va demanar.

      — I així, en Pepet, tot apressant el pas, arribà al Casino i, discretament, s’acostà al padrí.  

      —La teva dona m’ha encarregat que et digués que la burra no menja. 

      —Que passa? –—Preguntà, esverat, tot  acompanyant la seva muller cap a la quadra.

     —Què no ho veus? —Li replicà la padrina, amb cara de set deus, tot mostrant-li la menjadora buida. No menja perquè no té menjar!!!