PRESENTACIÓ-PRESENTACIÓ-PRESENTACIÓ

Ens ve taaaaan de gust, compartir aquesta notícia amb vosaltres!

Per fi arriba el cinquè llibre de Cornèlia Abril,  ENS VE DE GUST

Està tothom convidat! 

Penseu que us estarem esperant. 

No hi falteu!

Dijous, 21 de novembre del 2024. Exacte, la setmana entrant!

A les 19,30. Sí, a dos quarts de vuit del vespre!

Grup de Teatre El Mirall.Que si! Bé, no tot el grup, però uns quants. Que síiii!

On? A la Biblioteca de Blanes, com sempre! 

Que qui és Cornèlia Abril? Vaaa, a aquestes alçades ja ho hauríeu de saber!

Maria Aladern- Eva Ariza- Neus Cereijo- Montse Medalla- Matilde Nuri

i... la col·laboració (de nou) de la pintora Carmen Sanzsoto

Doncs au, ja trigueu a apuntar-vos-ho a l'agenda (o a posar-vos un avís al mòbil)

Fins dijooooussssss

Ep! Ens ve de gust és el títol del llibre (també) 

La trucada 10

 

Sí, l’ha engegat a dida, però quan arriba a casa té un rau-rau. Se’n va directa al calaix, agafa la llibreta i comença a llegir amb la intenció de  recuperar les paraules que fa cinc anys ella mateixa hi va escriure. En aquell moment encara treballava, i la vida quotidiana no li donava per tenir hobbies o activitats de lleure. De fet, ho va redactar per recomanació de la doctora. 

A la primera pàgina troba: No m’agraden els xandalls de color verd-lila-negre. No m’agrada la ginebra. No m’agrada anar a dormir tard. No m’agrada una sorpresa desagradable. No m’agrada que em renyin.

A la pàgina següent: M’agradava sortir a caminar. M’agradava esforçar-me. M’agradava tocar la guitarra i també el piano. M’agradava el cava fred i la xocolata calenta. M’agradava veure com plou. M’agradava viure al dia.

A la tercera pàgina hi diu: M’agradarà ballar. M’agradarà aprendre a cosir i fer patchwork. M’agradarà estudiar anglès. M’agradarà l’òpera. M’agradarà fer les coses a poc a poquet.

En acabat, somriu. Amb calma, fa el gest de retornar la llibreta al calaix. Però abans rumia un instant, i rectifica. Obre de nou la llibreta i anota: No m’agrada la pastadeflora dels nassos. 

Un cop alliberada de l’obligació de comprar-ne al supermercat, pensa: em convé riure. I remata amb l’anotació: M’agradarà fer un taller de risoteràpia.

LA TRUCADA-9

 

Aquest vespre en Miquel i jo hem sortit a caminar. Ho fem des de la beneïda trucada vespertina, que va ser el punt de partida per redescobrir-nos com a parella. Qui ens ho havia de dir! Caminem dia si i dia no, i els del mig, mirem Los Soprano plegats amb sengles tasses de xocolata calenta. Res d’herbes relaxants. Ara dormo de meravella. Els dissabtes sortim a sopar i un cop al mes al cine o al teatre. Un dissabte tria ell i al següent jo, i així anem fent. Les postres sempre les fem a casa. Maduixes amb cava, bourbon i la veu del Julio amenitzant-nos la vetllada. El ressopó. El diumenge ens llevem tard i feliços, amb ganes de preparar un bon dinar per la filla, el gendre i la nena, que ens observen de reüll, desconcertats, intentant dissimular amb somriures forçats, la incomoditat que els provoca la nostra nova rutina.

─ Ara l’avia i l’avi son novios, mama?

En Miquel i jo li fem un petó a cada galta i la nena riu divertida mentre s’empassa un bocí del seu pastis de xocolata preferit.

Aquest vespre però, en trepitjar el carrer, he sentit les mirades envejoses de les quatre tafaneres, que després li van amb romanços a la Carolina. La meva germana, penjada com una adolescent de l’encarregat del supermercat, el dels dits gruixuts, em critica perquè en Miquel i jo sortim a caminar en xandall. Quina barra! A més a més, he descobert, que quan aquella nit vaig rebre la trucada inesperada de l’individu en qüestió, (era ell!) es tractava d’una equivocació seva, creient que jo era ma germana. La Carolina li havia passat el meu número de telèfon per error. La frase dient-me que no havia pagat l’ampolla d’oli, era la contrasenya que tots dos havien pactat per les seves entremaliadures. El paio està casat. Quins pebrots!

I jo haig de fer cas a les xafarderies? Haig d’anar mudada per sortir a caminar amb el meu marit? Haig de fer cas a la filla que no para d’insistir en que ja no tenim edat per segons què? Au va! A fer punyetes!

La trucada-8

 La trucada 8

Una trucada, sempre a la mateixa hora. —L’agafo,  o no l’agafo? 

      —Truco a aquesta hora  perquè fins ara no acaben la sèrie que a mi m’agrada.

       —Tan urgent és el que m’has de dir?

       —Si i no. Ets la meva germana i no m’agrada que parlin de tu. És que no teniu res més per posar-vos que no sigui anar vestits d’esport, mostrant el tipus de panxa contents? —La Carolina l’escridassà des de  l’altre cantó del fil. —Ahir us van veure a tots dos passejant amb xandall. I era a la tarda, d’un dia de festa.  Això no fa per tu, Paquita. Almenys hagués estat una peça moderna, però era de l’any de la picor! Blau marí amb ratlles blanques a cada costat. 

       —Només va darrere el seu marit, amb la Penya del Barça amunt i avall, deixà anar la senyora Pia.  

       —I a on  vols que vagi amb el seu home? —etzibà la Patro. Un baliga-balaga  que no sap ni conduir?

       —I tu per què t’hi vas posar? Per fer llenya, també?

       —I tu com tens el valor de dir això?  Jo, el que volia era defensar-te.

      —A mi no m’ha de defensar ningú de res —li etzibà la Paquita. Ja sóc prou gran. I, d’ara endavant, si vols parlar amb mi, truca’m de dia.  

        Li ho volia explicar a la meva filla, però desprès de la història d’aquell cap de setmana,  vaig pensar que potser em diria que he d’anar al psiquiatre. 

        De totes maneres, ben mirat,  crec  que pitjor hauria estat  si se n’haguessin assabentat  les veïnes, de la nostra aventura nocturna.  De vegades no deixen de tirar-me indirectes. Sembla que em miren com un bitxo raro, que no surt del niu.  O potser és que em tenen enveja!!!

La Trucada 7

 

    La Paquita comença a estar fins al capdamunt de sa germana. Tots els embolics que li ha conegut han estat amb botiguers de l’entorn.

Que si el practicant de la farmàcia, que si l’encarregat de la botiga de Vodafone, el cap de la ferreteria del barri… 

    També, fa temps, va tenir un afer amb l’home que portava el quiosc de diaris.Ho va deduir perquè de sobte va començar a apilar revistes de tota mena. Recorda haver vist, a casa seva, col·leccions de llibres d’història, de ciències, de salut i reculls de novel·les.

    Ella pensava  «Quina afició té ma germana per la lectura, i quanta cultura està arreplegant!» Però quan descobrí altres tipus d’exemplars, com «El cos humà», «El desenvolupament dels rèptils», «Varietat d’ocells», i d’altres, va considerar que allò no era normal.

 I burxant, burxant, la Carolina va acabar per confessar-li que mantenia una relació amb el quiosquer.

 

    Ella és deu anys més gran que la Carolina.En plena maduresa, li tenia una mica d’enveja, pel fet d’haver conegut tants homes, i per la facilitat de mantenir relacions sanes i fresques, ja que ella, la Paquita, des dels divuit anys que havia estat amb el mateix home. Comprometre’s amb en Miquel de tan joveneta li havia donat estbilitat, però ara pensa que potser li hauria agradat tenir algun embolic amorós de tant en tant, encara que a hores d’ara ja no ho necessita.

 

    Però quan la Carolina li va trucar per dir-li que el seu nou amant era l’encarregat del supermercat, això ja la va superar! La Carolina tenia idees molt rocambolesques i era capaç d’inventar-se qualsevol història per fer que, d’alguna manera, sa germana conegués la seva nova adquisició d’una forma diferent.

 

 

 

 

La trucada 6

 Al final la Carolina l'ha trucada a ella.

    —Paquita, què passa, dona? Vàrem quedar que em trucaries. Fa quinze dies i encara espero.

Quan la Carolina Toll fa aquesta veu, malament rai. Amb què em sortirà, ara, aquesta? pensa la Paquita.

    —T'he trucat un munt de vegades i no m'has contestat. Que és que et fas l'ofesa o què?

    — L'ofesa, jo? Només dius bajanades, Paquita. 

    —Bé, deixem-ho córrer. Què vols?

La Carolina només vol xerrar una estoneta. Sembla que té un neguit al pit, que no li marxa amb res. Ni amb  passiflora, ni amb valeriana, ni amb  til·la, ni amb cap herba coneguda. Sa germana li diu que no s'angoixi, que és pitjor. Que respiri, que es relaxi i que faci l'esforç d'ordenar els seus pensaments perquè quan li expliqui el que sigui que li vol explicar, ella, la Paquita, no es faci un embolic, com l'última vegada, que li va semblar que li deia que tenia un amant.

       —Carolina, no m'ho vaig creure. Vet-ho aquí.

    —Per què? Et sembla que jo no puc tenir un amant? 

    —Ui noia, si que gastes mal humor, avui. Au, va, digues. Qui és, aquest amant que t'ha trastocat, eh?

    — Ai, Paquita... Ni més ni menys que aquell home fornit de qui et parlava no fa gaire. Recordes?

La Paquita ja té el cap en un altre lloc. Ha de parlar amb la nena, que l'altre dia es va espantar...La veritat és que no li fa gaire cas, avui, a sa germana.

    —... i doncs, ja que ho vols saber, l'home fornit, de dits gruixuts i tot ben fet és... 

L'encarregat del supermercat! 

       —Ave Maria Puríssima—fa la Paquita, tot senyant-se.

LA TRUCADA - 5

 

Ha entrat amb la seva clau. Mai gosa fer-ho. Sempre pica al timbre primer. Des que va marxar per anar a viure amb l’Arnau, va tenir clar que quan anés a casa dels pares, havia de picar abans d’entrar. Però aquest matí, en veure que el pare no arribava a buscar a la nena per dur-la a l’escola, i després de trucar al mòbil de tots dos vàries vegades, sense obtenir resposta, l’ha portada ella mateixa. Mentrestant, els nervis se li anaven posant al pit i els mals pensaments al cap. Per això, ha trucat a la feina dient que arribaria tard. Tard! Més li valdria haver dit que no arribaria.

Pel camí d’anada a casa dels pares, un cotxe li ha frenat de cop i sense tenir temps de reaccionar, l’ha envestit, provocant tot un seguit d’improperis procedents del propietari excessivament emprenyat, del cotxe abastat.

Ha arribat amb el fetge a la boca, després d’arreglar els papers per l’assegurança, amb l’ajuda d’un policia fora de servei, que anava darrere d’ella i que segons ell, l’experiència, l’ha fet frenar a temps. Perquè els accidents en cadena passen quan la gent es distreu al volant i bla, bla, bla. Sense adonar-se’n i amb tot el que tenia a sobre, s’ha trobat lidiant amb un malcarat i amb un prepotent alhora.

No volies caldo? Té, dues tasses!

En travessar el vestíbul, el primer que ha vist a la taula del menjador, han estat les dues ampolles; una de cava buida i una altra de bourbon amb quatre dits, dos gots grapejats i bruts, restes de xocolata i maduixes en un bol tombat i la llum de la làmpada de peu encesa. Se n’ha anat de dret a l’habitació i en obrir la porta, els ha vist allà, entortolligats i dormint la mona del que semblava havia estat una nit mogudeta.

S’ha quedat palplantada als peus del llit, amb la ràbia pujant-li gola amunt. I pensar que ha estat a punt d’un atac de cor creient que els havia passat alguna cosa greu! De sobte, la Paquita obre els ulls i la veu. De mica en mica i sense dir res, sacseja a en Miquel que l’abraça volent fer-li petons, mig adormit encara. La Paquita se’n desfà i es lleva mirant fixament la vena inflada del coll de la seva filla i, dissimulant un glop amarg i un mareig terrible, li diu tímidament:

──Nena, passa carinyo. Prepararé unes infusions de passiflora que vaig comprar al súper, i que m’han dit que son oli en un llum per l’estrès i l’ansietat.

 

La trucada-4

LA TRUCADA 4

Després d’un dia plujós i ensopit, i que per acabar-ho d’adobar, havia perdut el Barça, només em faltava aquella trucada a les dotze de la nit! Del bot que vaig fer,  en Miquel  es va despertar amb els ulls com plats. 

    —A qui se li pot ocórrer, a aquestes hores? I tu, per què  l’has hagut d’agafar?

    —I a mi que m’expliques? Com si jo en tingués la culpa!  Podia haver estat la “nena” . Ja saps que ella sempre passa ànsia. A més, a més, si no l’agafo, encara estaria trucant!

    —Això si! Tu ets molt llesta pel que et convé.  Que no saps que hi ha una manera de penjar sense respondre? I què volien?

    —Només m’han dit —Perdoni! I he sentit un click.  —feu la Paquita tot girant-se de cantó.

    —I ara que fem? —Ara que ens havíem acostumat a deixar les teves herbetes.  

    —La nit és llarga. —feu la Paquita tot aixecant-se d’una revolada: què et vé més de gust? Til·la o passiflora? 

    —Ni una cosa, ni l’altra, digué  el marit, aturant-la. Quina poca imaginació! És que no recordes que  és cap de setmana? 

        I en aquella nit de dissabte, amb sabatilles  i pijames, la Paquita i en Miquel  van canviar la til·la i la passiflora pel cava i el bourbon.  I al  compàs de la seva música preferida, tot voltant la taula de la cuina,   van celebrar  el dia  en que el telèfon  els havia tret la son.

     Eren les dotze del migdia quan la seva filla, patidora,  els va trobar fets un farcell  amb els llençols. Havien aixecat l’auricular! 

LA TRUCADA - 3

 

LA TRUCADA- 3

La Paquita, de bon matí, no s’ho pensa i va al supermercat a comprar les pastilles. No vol esperar a fer la consulta al metge, després de la nit del lloro que ha passat. Prendrà les càpsules i el te, i a la nit, quan vagi a dormir, mirarà a l’ordinador una telenovel·la d’aquelles  que ella anomena de ”tassetes”.  Un tipus de sèrie en la qual mai succeeix res colpidor. I si t’adorms, l’endemà la pots continuar sense necessitat d’aclarir què va passar l’últim cop que la vas veure.

 

    Entra al supermercat i es dirigeix a la secció de para farmàcia a cercar les “passiflores”. S’entreté  llegint les recomanacions. Interpreta que les píndoles  estan recomanades  per a persones que pateixen ansietat, estrès i insomni. 

Aquests comprimits, en comptes de dir-se passiflora, haurien de dir-se “Per la Paquita” -—pensa —.

 

    Des que no treballa té insomni  i estrès. No ho acaba d’entendre. Ha deduït que ella és una persona de “rutines”. El fet d’anar a la feina li donava estabilitat. Al final del dia estava tan cansada que es posava al llit, tancava els ulls i s’adormia en un tres i no res. Només li sabia greu no poder agafar un llibre i posar-se a llegir, ja que, quan ho feia, l’endemà havia de tornar al mateix punt on havia començat el dia abans.

 

    Ara, en canvi, des que va deixar la feina fa mig any, no se centra. Necessita trobar rutines que li agradin perquè viu estressada i amb molta ansietat, només de pensar que té temps lliure. No sap cap on tirar, si dedicar-se a estudiar anglès, la seva assignatura  pendent. També li agradaria aprendre a cosir,  fer “patchwork” i somia la possibilitat de saber ballar alguns estils de dansa: swing, tango, dansa contemporània, flamenc, sevillanes i salsa. Són pensaments que tenia quan treballava i els anotava en una llibreta per no oblidar-se de tot el que volia fer. També li agradaria esbrinar on fer un curs per aprendre a estimar l’òpera,  i tornar a tocar la guitarra i el piano, instruments que havia estudiat quan era jove i els voldria entomar altre cop.

 

    Però de tantes coses que vol fer, es lleva al matí i  li van passant les hores, els dies i els mesos sense definir-se.

 

    Ara mateix fa cua al supermercat per pagar les seves pastilles i té la intenció de preguntar a la caixera per quin motiu li van telefonar ahir al vespre, que no la van deixar dormir i s’ha vist impulsada a comprar quelcom que la relaxi més que la til·la. Però quan és a punt de fer la pregunta, pensa “aquella dona què sabrà, i ves a saber de quina cadena de  supermercats m’han trucat”. Si és que realment eren del Supermercat.

 

LA TRUCADA - 2

 

S’haurà equivocat. És el primer que pensa. No hi troba cap altra explicació. Ni la busca, és clar. Son les tantes del vespre i no té son, però li fa mandra a quarts de deu dedicar-li a l’imbècil del supermercat l’estona de la nyonya. I ara començarà la telenovel·la. Si encara li hagués dit Senyora Toll. Però tampoc. Ni Pi ni Toll. Sí, haurà marcat un número per un altre. Amb les presses per plegar. O amb les tecles del mòbils, que son tan menudes. Això li pot passar a qualsevol.

—L’encarregat de magatzem deu fer els dits grossos, oi? Ara ves tu perquè me l’he imaginat corpulent, si no sé qui és.

—T’ha dit encarregat del supermercat. No del magatzem.

—I tu com ho saps?

—Perquè jo no soc sord. He sentit la conversa.

L’altre dia la Paquita es va equivocar. Es veu que trucava a una tal Carolina, una dona que tenia programada als contactes del mòbil i que mai no li contestava. I ella amb qui volia parlar era amb la Carolina Toll, la seva germana. Li volia demanar què es pren, si til·la o valeriana o potser allò altre que mai no en recorda del nom i que sempre li ha de demanar al Miquel. Miquel? Què? Oi que aquella herba de la Carol es diu passafaves? No. No què? Es diu passiflora. Què? Que es diu passiflora. Ai, no em cridis, home! Et sento, eh! I mira que n’és d’estrany, aquest nom, Miquel. Mai em ve al cap quan el busco. Hauré de pensar en un truc que m’hi faci caure. Per exemple, pensaré en la mare, que era una finesa que feia olor de perfum fresc. I després pensaré en el pare que deia sovint pàssim quan marcava en els llibres les notes que trobava repetides aquí i allà.

 —Fes-me pensar demà que he de comprar floripàssim.

—D’acord. Apa, dorm.

—Bona nit i tapat.

 L’endemà, el primer que fa la Paquita després d’esmorzar és una trucada.

 —Escolta'm, Carolina, aquella herba que tu et prens, la passavetes, on la compres?

—Passiflora, es diu passiflora, Paquita, i la compro al supermercat. A mi em va bé per a dormir. Però tots tenim les nostres coses. Et recomano que tu ho consultis amb el teu metge.