Quina pensada !
Feia molts anys que el poble quedava petit, petit en número d’habitants. Potser hi havia mitja dotzena de masies que procuraven guanyar-se la vida i una vintena de llars habitades per persones ja jubilades que intentaven conservar les seves cases, tot i que cada vegada els era més difícil.
A tothom li sabia greu que es perdés el seu poble. Si no s’hi arremangaven, aviat quedaria fet una ruïna. Havia quedat tan poca cosa que no hi havia inversors que es volguessin arriscar ni que fos per al temps d’estiu.
Fins que un dia, l’hereu de can Pujades va convocar una reunió de pagesos.
—El nostre ofici s’ha de cuidar —els advertí. No és per viure en un altre lloc. És per viure allà on hi tenim la feina. El bestiar no es pot deixar sol, i també el camp s’ha de vigilar. Ja estem prou escarmentats! Si ens n’anem fora, és com si l’abandonéssim. Si no fem un pensament, la canalla es va fent gran i aviat ens veurem obligats a marxar definitivament. I aquí ja no hi quedarà ningú.
–Ens hauríem d’organitzar,
–Però com? murmurà un del públic.
– Doncs aprofitant el que tenim. Demanant permís per reconstruir el local on havia estat l’Ajuntament. Tot seria començar. N’hi ha més d’un, de local. La torre de Guaita a la muntanya de Sant Martí. L’antiga església, que amenaça ruïna i ja només queda el campanar. També es podria aprofitar la riera, encara que la majoria de les vegades no hi passi aigua, amb els pollancres i les alberes, taules de pedra, bancs i gronxadors...
–Si que has fet treballar el cap tu...
–Perquè penso que ara o mai. Nosaltres plegarem –afirmà amb contundència—. No volem que els nostres fills pugin en aquest racó de món. S’han d’escolaritzar!
–Però necessitem algú que es mogui. I tot seran jornals.
–No cal. De moment, per començar ho podríem fer nosaltres quan acabem amb la feina del camp i a més ara que anem de cara l’hivern. O si no, jo he pensat amb un. El conco de cal Cabaler. Havia estat al seminari, per tant, té estudis, sap parlar i també sap conduir.
En aquest no li agrada gaire treballar, només presumir.
–Per això ho dic. Li plantejaríem com que ell és la solució pel poble. Si convingués el faríem alcalde.El deixaríem manar. Això sí, el vigilaríem,li pagaríem la benzina pels desplaçaments , i tots contents. Li podríem enfocar que com que ell té estudis i facilitat per convèncer, el veiem més capaç que cap de nosaltres.
Quina pensada! En Salvi estava més que content! No s’havia fet capellà, no s’havia casat! Però al final se li havien reconegut els seus mèrits. Si ho podia aconseguir, potser, fins i tot, quan comencéssim les obres, li dedicarien un carrer.
Maria Aladern
imatge de google
imatge de google
