Nadal 2025

 Cornèlia Abril desitja bones festes a tothom!!

UNA MARE NOEL AL SENEGAL

Imatge de Google

Ara ve Nadal, matarem el gall i a la tia Pepa....

La tia Pepa n’està fins als ovaris d’haver de pensar cada any en el punyetero Nadal i tot el què comporta. Aquest any ha dit que no vol tall, ni gambes, ni torró, ni pessebre, ni amic invisible, perquè ara en té un d’amic, i és ben visible i a qui li agradi bé i a qui no, també. La seva germana li diu que posi seny, que el Nadal és per compartir-lo en família, que què dirà a la canalla quan la trobin a faltar, que qui farà els canelons, que si naps, que si cols.

Tu creus que a la tia Pepa li importa un rave, tot això? La tia Pepa i el seu amic han agafat un tren cap a Algeciras i d’allà un ferri fins a l’Àfrica. Diu que vol conèixer els orígens del seu Baltasar particular, (va ser un dels tres reis de l’Orient en la cavalcada de l’any passat) i és tan feliç que duu una maleta plena de regals per la família.

La tia Pepa s’ha tret el monyo i ara es pinta els llavis de color Rouge Dior. S’ha tatuat unes celles impressionants i s’ha comprat el darrer disc de la Rosalía. Fins i tot li ha passat pel cap operar-se els pits.

Au família! Ja tenim conversa assegurada tot el Nadal. Bones festes i visca la Pepa!

Eva Ariza per Cornèlia Abril

No t'ho perdis!

 

Caradura

Caradura 

       Asseguda a la taula del racó, on sempre ens solíem posar, anava fent temps mentre esperava  el meu marit. 

       Em va cridar l’atenció una taula més al centre, on hi havia dues dones amb els ulls clavats a la porta d’entrada, amb cara d’angoixa. Pel seu aspecte semblaven mare i filla. Havien anat esquivant el cambrer dient-li que esperaven una altre persona, fins que, al final, va aparèixer un home d’aspecte autoritari amb una nena agafada de la mà, qui corrent, es va escapar per  abraçar la mare i l’avia.  

       —Encara no heu demanat?

      —Estàvem dubtant de si vindries. 

      —Sempre amb excuses. I a veure si no la mimeu tant! 

        L’home al costat de la nena, tot movent l’índex no parava de fer-li gestos d’advertiment. La filla, atemorida, li contestava movent el cap. A part dels exabruptes d’aquell home, a la taula hi havia silenci. 

       Mentrestant el cambrer servia el primer plat. Desprès del segon, el foraster va desaparèixer. Ningú no en va fer cas. S’havia sentit el cric d’un baldó  i segurament creien que havia entrat  al lavabo.  

       A les postres, el plat de l’home estava intacte. No el veien enlloc . 

      —Aquest és un galtes —exclamà la mare. T’ha deixat la  criatura i no el veuràs més. 

      —Tant de bo —respongué la filla. Així m’estalviarà fer molts tràmits. 

        Mig avergonyides, van pagar el compte i al sortir,  una veu estrident els va cridar l’atenció. 

       —On és aquell individu  que anava amb vostès? 

      —Això voldríem saber nosaltres. Ha desaparegut i no l’hem vist sortir —exclamà l’avia tot apartant la nena. 

     —Es que no el coneixen? —Doncs és difícil de creure. Com pot ser que no el coneguin, si dinen plegats com si fossin una família? Han de saber que és un contrabandista perillós, que fa temps que li anem al darrere. 

          I mentre el policia interrogava  les tres dones innocents,  per la porta del darrere una ombra escapava, tranquil·lament, picotejant el plat de les postres .

          Jo ho veia a través  del vidre, però no m’hi vaig voler embolicar perquè de sobte, em va fer la impressió de que coneixia aquell individu. Sí, era un company del meu marit, amb qui el veia sortir algunes nits.  

Maria Aladern- Cornèlia Abril

imatge generada amb I.A.

        

L'ORDRE

 

Tinc un amic a qui li encanten els mitjons. Allà on va se’n compra un parell, de record. En té de tots colors i per a cada dia de la setmana i del mes. Li agrada  combinar-los amb les peces de roba que duu.

 

El primer pensament que em ve al cap és com dimonis s’ho fa per ordenar tants mitjons. Quantes calaixeres necessita? Dues? Tres? Quatre? Se’ls organitza per colors? Pel gènere, llana, cotó? Pels dibuixos? Estampats?. Els de talps en un cantó i els de ratlles a l’altre costat? I on col·loca els de quadres? 

 

Quina feinada tindria jo, de bon matí, per vestir-me! Començaria pels mitjons i després decidiria el conjunt de jersei i pantalons? O a la inversa? Primer em posaria el jersei i els pantalons?

 

La veritat és que és un gust obrir un calaix ple de mitjons i veure una amalgama de colors creixent, des dels més suaus als més llampants. 

 

En qualsevol cas, una calaixera de mitjons, calces, calçotets o qualsevol altra peça de roba, tot ben distribuït,  segur que diu molt de la persona.

 

Com m’agradaria tenir un calaix endreçat. L’ordre facilita la vida.

Propagar

   

    Tu què penses quan algú personifica els animals? Que és ridícul fabular fins l'extrem del diàleg, oi? Tant com quan algú pregunta què hi havia quan no hi havia res i acaba explicant el buit, els bacteris o els dinosaures.

    Mira, avui mateix li han preguntat a un home per què es posava barret. I a una noieta quantes vegades al mes acostuma a comprar flors. I a una familia de tres persones si va al cinema els diumenges a la tarda. I a una colla de jubilats com els agrada viatjar.

    Trobo que son preguntes que no venen d'enlloc i que tenen una destinació poc definida. Tot és propaganda. Perquè, en general, la gent fa el que pot i el que vol i com li ve més de cara. I perquè és molt difícil convencer d'alguna cosa a les persones que hi tenen el sou en joc.

ARQUEOLOGIA

ARQUEOLOGIA

Es queda quieta davant d’un aparador. Un aparador físic. Costa, en ple segle XXII, trobar-ne un. Només és obert als arqueòlegs, com ella.

Al museu, en aquesta ciutat on encara s’hi conserven vestigis de l’antiga civilització —és aquest, el motiu de la seva visita— hi ha moltes curiositats, i una d’elles és la recreació d’una botiga de roba de mitjans del segle XXI.

Ara tothom va despullat. Aquells que tenen accés a les capes, tenen una aplicació encastada sota la pell, que desactiven a la nit, per dormir, encara, sota fibres antigues, sobretot a l’hivern. Com el paraigua,la roba de llit no ha evolucionat a través dels segles.

La pel·lícula, o capa que proporciona l’aplicació, cada dia és la mateixa per a tothom, amb la qual cosa, les ciutats i els espais habitables adquireixen tots un color homogeni, uniforme, monòton. 

Les persones pobres van despullades i conviuen amb els mamífers, en ramats. Gats, rates, gossos, pobres… Així és i ha estat sempre, per a la gent de la seva generació.

A finals del  segle XXI es va acabar, això de la roba. Sap, perquè la seva besàvia li havia explicat abans de morir, que durant molts segles, la humanitat es vestia amb robes extretes de plantes, de pells d’animals, de seda natural, de fibres que s’havien inventat durant la Revolució Industrial d’ara fa dos segles. N’ha vist pel·lícules antigues, en uns formats impensables avui dia.

Que bonic devia ser, quan podies decidir com volies vestir-te, quan hi havia una indústria anomenada moda…

L’arqueòloga continua la visita, encuriosida i pensativa.

Foto de google

Montse Medalla-Cornèlia Abril

SOPAR DE GERMANOR

 

                                            Imatge de Google

Les bruixes d’arreu del món, cavalcant sobre llurs escombres mil·lenàries, han arribat a l’hora del crepuscle convocades per la mare Terra.

Habitualment, son dones com tu i com jo. Àvies, mares, filles, netes, nebodes, padrines... També dependentes, advocades, metgesses, escriptores, treballadores domèstiques, carnisseres, directives, actrius, ministres, atletes, mestres...Dretanes i esquerranes, vídues, solteres, casades, divorciades...Amb els cabells blancs, tenyides, operades, eixutes, gracioses, ximples, sabies, boges...

En dates concertades (son dones molt enfeinades) i sempre quan es pon el sol, deixen aparcades totes les seves obligacions i les seves responsabilitats, per trobar-se en un ritual ancestral que les allibera de culpes, pors, inseguretats i altres neguits.

Sopen, beuen, riuen, ballen i brinden per la vida i per elles mateixes.

Eva Ariza per Cornèlia Abril  

 

Solució dràstica

imatge de RAC1

SOLUCIO  DRÀSTICA

        Soc pacifista, per això sempre he tingut predilecció pels coloms. Potser perquè han estat el símbol de la Pau, per la seva bellesa, per l’escena entendridora veient els avis donant-los veces  a la Plaça de Catalunya.  O per alguna simbologia religiosa o cultural.  D’altra banda, em feien pena perquè em recordaven la novel·la de  Mercè Rodoreda. “La plaça del diamant” quan  els tenien entatxonats en un espai reduït, voltat de misèria.   

       No me’n vaig adonar fins que vaig anar a viure en un quart pis. Al principi em feia  gràcia veure’ls  volar, tot  esparpellant alegrement les ales  per darrere el finestral i algun s’aturava a la barana com si em vingués a saludar. Però aviat es van adonar que no els deia res  i van acabar fent-se els amos de la meva terrassa.  Semblava que es reien de mi, sempre vigilants,  no vaig aconseguir espantar-los fins que em vaig convertir en la seva fàmula.  

       Prou que me’n van donar de consells, que si molinets de vent que si penjant tires de colors, i fins i tot posar una malla, però no va servir de res. Van trobar la manera de passar per sota. 

       I llavors, si que em vaig atrevir a fer el que no hauria pensat fer mai de la vida. Vaig sortir quan encara era fosc i, aprofitant que  no em veia ningú, em vaig dirigir cap a l’altra punta de la ciutat on, per casualitat, havia descobert una armeria. I davant la mirada estupefacta del dependent, vaig demanar una escopeta de balins. 

Maria Aladern, per Cornèlia Abril

Normal i corrent

 

    Soc una persona normal i corrent i sempre faig el correcte. De petita,  complia les normes establertes a casa, a l’escola i a tot arreu. No em va passar mai pel cap sortir del patró marcat a la societat. Vaig fer estudis universitaris i he treballat fins a la jubilació. Em vaig casar amb el primer noi que vaig sortir i tenim dos fills.  Els he criat com manen els canons socials,  portant-los a l‘escola i a tots els extraescolars possibles, i així, encarar-los a la cruel competitivitat del món. Vaig desistir de tirar endavant una carrera professional valuosa perquè el meu marit pogués ser brillant a la seva. En mig de la crisi matrimonial que gairebé tots tenim algun cop al llarg de la vida de parella, vaig renunciar a  un afer amb un home perquè no era correcte, seguint el camí que m’havia assenyalat jo mateixa. 

    Fins i tot el meu nom i cognoms són d'allò més corrent: Maria Sánchez Garcia. I que em perdonin els meus pares i totes les Maries,  els Sánchez i els Garcia,  però és el que sento.

    I ara que ja no haig de tenir cura de ningú, el meu cos i la meva ment  em demanen capgirar aquesta situació i deixar-me anar.  És un pensament que m’ocupa el cervell des de fa temps, i  he decidit prendre’m un període sabàtic. Quant de temps?  Ves a saber; el que el cos i la ment necessitin. Vull marxar amb una furgoneta  allà on el cor em porti. Que la meva parella s’hi afegirà? ... Ves a saber, però no condicionarà la meva decisió. Potser ara deixaré de ser normal i corrent  i la meva ànima creixerà.