Amb una raqueta i dues pilotes a les mans els jugadors anaven cap a les pistes. Jo pensava que hi hauria un torneig. Però no. Cadascun d'ells practicava en el frontó i competia per separat contra el mur. La raresa és que hi havia públic a les grades i que les televisions locals retransmetien tot allò en directe. I també jutges de cadira.
POR!
Ella em porta a coll i la sensació és de confort. En aquella sala seiem tots tres. Ell llegeix i ella i jo dibuixem en uns papers que no sé d’on han sortit. M’ensenya a dibuixar cares de persona i jo estic contenta, fins que s’acosta aquella dona, toat vestida de blanc, amb les mans a les butxaques de la bata i la mirada fixa en els meus ulls. Porta una mena de còfia amb una ratlla blava al voltant, que em fa l’efecte d’una corona de marededeu.
I llavors ella em torna a agafar, molt fort, aquesta vegada a la seva falda, i m’immobilitza els braços. M’espanto i obro molt els ulls. La dona de blanc se m’acosta i la veig en ull de peix.Té una boca esgarrifosa, tot i que la manté tancada. Es treu una mà de la butxaca i porta un estri que jo no havia vist mai, blanc, impregnat de cloroform. M’acosta l’estri a la cara i m’adormo, però només una mica.
Ella acontinua fent força contra els meus braços, perquè no em pugui moure i llavors apareix un home, amb unes tenalles, i es dirigeix a la meva boca, que la dona de blanc m’ha obert, sense que jo, que no dormo del tot, hi pugui fer res. L’home m’entafora les tenalles al coll, jo sento uns crits, que són meus, però que no poden articular paraules.
Ella sua i plora, mentre l’home burxa per la meva gola, fins que, triomfant, en treu les tenalles, on hi pengen les meves amígdales. No sé si em fa mal. Estic aterrida. Després m’agafa ell, mentre ella s’eixuga les llàgrimes.
Entre tots dos em duen a casa i em fiquen al llit. Quan es desperta la gola, només sé que fa molt mal, que quan escupo surt sang, i que mai més hi haurà aquella confiança cega, ni en ella, ni en ell.
Montse Medalla, per Cornèlia Abril
L’home que s’alimenta de
paraules, també beu cançons.
Cada dia, per esmorzar,
la minyona li porta el recull de diaris a les nou en punt i engega la ràdio amb
l’emissora de clàssics.
─Vagi amb compte de no
emplenar-se massa, avui per dinar tenim un Kafka i una selecció dels millors
fados.
I així transcorren els
dies des que li van diagnosticar la fotuda malaltia.
Eva Ariza per Cornèlia Abril
Foto treta d'aquí
Surt de casa accelerat, i a dalt de l’autobús s’adona que s’ha oblidat l’iphone. Terrible, pensa. Com li ha pogut passar? Allà ho té tot: l’agenda, les targetes, el whatsApp, i no duu diners perquè normalment utilitza el telèfon. Però no pot tornar enrere, perquè d’aquí a mitja hora té un examen.
Tot el dia desconnectat de les xarxes socials. Se sent despullat i incomunicat.
Com que no sap què fer, observa les persones que hi ha al voltant, i gairebé tothom té els ulls fixos al mòbil. Mira per la finestra i passa el mateix: la gent camina amb la vista posada al seu aparell, sense percebre que estan a punt de xocar els uns amb els altes, pendents del què succeeix a la seva pantalla.
Només fa vint minuts que no té telèfon i s’ha adonat que, de tant en tant, val la pena descuidar-se’l i fer una mirada a la vida.
Donat que la pel·lícula era muda, la gesticulació dels actors havia de substituir les paraules que mai no es pronunciarien en el film. Però, si algun punt se’m feia estrany, era veure com els comediants representaven alhora més d’un personatge, i que, per altra banda, la llista de noms a la pàgina de crèdits es feia interminable. Tants esforços de tanta gent... Han passat un parell d’hores i jo he fet una migdiada.
.
Els testos s'assemblen a les olles
Obre el calaix on va guardar les últimes peces, les que no volia ni donar, ni llençar. Les que volia de veritat. En tria una: és una jaqueta de lamé, de color plata, que no és de fibra sintètica. El que està assegurat, és la seva elegància. Sa mare no vestia mai amb roba vulgar. Aquest serà el seu homenatge per les festes, que ja no són lluny. I mentre porti la jaqueta de la difunta, el seu caràcter es distorsionarà i ella s’estremirà, tot recordant aquella frase lapidària que repetien tots els membres vells de la famíia:
«Ja fa prou qui retira als seus».
Montse Medalla, per Cornèlia Abril.
Arran de terra
La recepció promet.
Esmòquings, vestits llargs, manicures perfectes, somriures immaculats, tacons
d’agulla, xampany francès i entre les múltiples converses, una de ben curiosa.
—Feu mala cara
preciositats!
—Voleu dir mal peu,
simpàtics!
—Ja ens entenem.Ulls
de poll, potser?
—No “xatos”! Vertigen.
No estem acostumats.
—És clar, amb tot això
del feminisme... Es perd el glamour.
—Vigileu en la propera
revolada que ja ens heu trepitjat dos cops.
La societat canvia, però
sembla que no tothom s’adapta de la mateixa manera.
Eva Ariza per Cornèlia Abril
La nena minyoneta
Havien aribat d'Extremadura després de la guerra, amb una mà a cada butxaca. Passaven tanta necessitat, que, de molt petita, l'Antonieta va haver d'anar a servir a una casa de senyors perquè jugués amb el nen, només pel vestit i la manutenció.
—Una boca menys, pensaria la seva mare.
Tanmateix, però, va arribar un dia en què li van trobar una casa on guanyaria un petit sou.
La senyora s'enfilava per les parets. Li va treure tot. La nena minyoneta va sortir de la casa on havia estat servint, amb la mateixa roba que duia al entrar, tan estreta que gairebé no es podia cordar. I amb una espardenya a cada mà.
No obstant, però, li van treure més que tot això, perquè aquella injustícia que havia sofert de petita, li va provocar un ressentiment de per vida. Valia la pena ser una senyora! Obsessionada en aparentar, sempre ha tingut enveja de qualsevol cosa petita o gran que hagi tingut una altra persona.
Maria Aladern,
per Cornèlia Abril.
Foto: treta d'aquí
