dissabte, d’octubre 08, 2016

Sanzsoto, artista de roca y espumas

Carmen Sanzsoto. Fotografía: Mercè Bagaria

Carmen Sanzsoto ultima los detalles de In question la exposición que se inaugurará el próximo día 14 de octubre en Blanes, en la Casa Saladrigas. Además de contemplar una retrospectiva de la obra más representativa de la última década, podremos admirar cuadros, en los cuales plantea el empeño personal de ir por un lado mientras la vida insiste en llevarnos por donde a ella le apetece. La tensión que surge del «yo quiero ir por aquí» y el «tú has de ir por allá» es reflejada con carácter lúdico en telas impregnadas de luz mediterránea, del azul del mar que tanto ama. Sin embargo, Sanzsoto no consigue abstraerse de la actualidad azarosa que nos ha tocado vivir, una actualidad que la obliga a reflexionar en cada lienzo y la lleva a pintar «un cuadro para cada instante de peligro». Como en la vida, los asuntos triviales y los transcendentes encuentran su lugar en el particular universo pictórico de la artista.

El libro que da a conocer la obra de Sanzsoto
Al tiempo que se inaugura la exposición, se presentará el libro Sanzsoto, de roca y espumas, a caballo entre la biografía, la entrevista y una guía de la obra pictórica, un puzle que María Jesús Soler Fernández encaja cuidadosamente para dar a conocer más a fondo al público la figura de Carmen Sanzsoto, una mujer que pinta como vive, con valentía y pasión. Por todo ello, se imponía una charla con la artista, que se excusó diciendo que es «mujer de pocas palabras, que todo cuanto ha de decir ya lo dicen sus lienzos». Aun así, conseguimos que venciera por unos instantes su timidez y dejara asomar al exterior la mujer que, tan celosamente, guarda en su interior.

PASIÓN POR EL MAR

Le preguntamos que por qué es «de roca y espumas». Carmen asegura que, de la roca, tiene la persistencia; de la espuma, la tendencia natural a dejar fluir las sensaciones, y nos hace partícipes de su pasión por el mar, una pasión que nació ya siendo niña y que se fue acrecentando con el paso del tiempo. Fue su pareja, el pintor gallego Manolo Trallero, quien la inició en la navegación. Ambos compartían la atracción por el mar y navegaron juntos muchos años. Ahora Carmen navega por la vida en solitario, pero sigue buscando inspiración en el mar y reconoce que prefiere el mar bravío. «Me inspira la tormenta mucho más que la calma. La tormenta que azota la roca y hace volar la espuma y transmite pasión». Y tomando el mar como metáfora, asegura que le encanta bucear, sumergirse en lo más profundo, porque es en las profundidades donde se encuentra la belleza, los tesoros, donde moran los sentimientos. «No puedes contemplar el mar desde la orilla si deseas conocerlo», que equivale a decir que no se puede pintar sin poner el alma en el lienzo.


El silencio, díptico, acrílico/tela 116 x 178  cm

Y para plasmar el alma, deja la timidez a un lado y se desnuda. Recalca que para retratarse en cada una de las pinturas «es imprescindible quitarse el corsé y, sobre todo, vibrar con lo que haces. Si no te emociona lo que estás pintando, estás perdido, te quedas sin nada que decir». Reconoce que su pincelada «es pasional, casi siempre impulsiva, a menudo morbosa, idealista la mayoría de las veces, nunca contenida». La presión, cuando tiene una exposición en puertas, le sienta bien. Lejos de angustiarla, le agudiza el ingenio y la creatividad. Si algo la estimula de verdad es un reto, cuando más inasumible, mejor. Este es uno de sus puntos fuertes. Nos pide que mejor no lo mencionemos, pero ¿cómo obviarlo?


Y un mar en mi cabeza, acrílico/tela 130 x 195 cm


El color de la rabia, acrílico/papel, 40 x 50 cm

«El truco para combatir el desaliento es aprender a reírse de uno mismo. La vida es una tragedia continua que hay que tomarse con humor, porque la vida es muy, muy corta y merece la pena ser vivida intensamente, tratando de relativizar tanto lo bueno como lo malo», nos dice, y por ello, en sus momentos bajos, se cuenta chistes o se imagina situaciones absurdas. Si algún día se mira en el espejo y no se gusta, piensa en Woody Allen, por citar un ejemplo, y en sus discursos divertidos y cargados de sentido y «me enfoco de nuevo hasta que vuelvo a reconocerme».

SU PARTICULAR GUERNICA




Bataclan, acrílico/tela, 164 x 113 cm

Del trabajo realizado a lo largo de la última década se siente satisfecha. Destaca, en especial, tres proyectos importantes. Silencio, el primero de ellos, es una reflexión sobre el mundo interior que expresa en contraposición con la música y con la imagen sugerente de rejas que impiden asomarse al exterior. En Mujer tenías que ser plasma el proceso vital que surge del «silencio» previo, como el despertar a la primavera en plena madurez personal y artística, una reafirmación del rol de la mujer, un diálogo permanente entre el cosmos y el caos. En Katharsis da rienda suelta a la denuncia en solidaridad con nuestro entorno en un proceso de depuración personal y estético. La satisfacción que siente se la proporciona, por encima de todo, el hecho de ser coherente, persistente en un estilo en el que se desenvuelve con seguridad. «La ventaja de la abstracción —nos dice— es que no tiene que entenderte todo el mundo».
En su último proyecto In question narra una historia en cada pintura, historias que surgen de los momentos complicados que vivimos en este mundo cada vez más globalizado, algunas duras, trágicas, otras tiernas, entrañables, lúdicas. Dice de «Bataclan», el lienzo con el que quiere homenajear a las víctimas de la matanza acaecida en la sala de fiestas parisina, que es «mi Guernica particular». 

MIGUEL HERNÁNDEZ, ESTROFA A ESTROFA




Páginas del libro de artista Compañero del alma compañero 
sobre el poema de Miguel Hernández "Elegía", 39 x 35 cm
 





La exposición también incluye una muestra de los «libros de artista» que Carmen elabora artesanalmente de principio a fin. Nos explica que poco después de perder a su compañero «en pleno duelo, me tropecé con Miguel Hernández y su “Elegía a Ramón Sijé”. Me vi retratada en el poema, absolutamente identificada. Mientras leía: ‘Quiero minar la tierra hasta encontrarte y besarte la noble calavera y desamordazarte y regresarte… que tenemos que hablar de muchas cosas, compañero del alma, compañero’, crecía en mí el deseo de pintar el dolor, la desventura, las amapolas, las aladas almas de las rosas… Cada estrofa del poema se convirtió en una imagen». Fue la pintora quien se encargó de diseñar, maquetar y encuadernar el libro. Así nació su primer libro de artista. Un ejemplar único, como único es un cuadro. Y uno no le bastó. Carmen acababa de enamorarse del poeta de Orihuela, y ya nos hemos referido a su vehemencia. El siguiente poema que eligió para convertirlo en libro fue «Nanas de la cebolla» con la mujer morena, el niño, el hielo negro, la cuna del hambre, la escarcha de azúcar, cebolla y hambre… Y a este le siguieron otros. Más de treinta ha pintado estrofa a estrofa y tiene el firme deseo de llevar a la plástica toda la obra del poeta. Lo hace por gusto, por fidelidad a sí misma, por gratitud a los poemas que la han acompañado y que, a su vez, la han empujado a escribir los propios. Un libro de artista, no da dinero. «Por supuesto que no. Son muchas horas de dedicación, de elaboración minuciosa. Un proyecto como este solo se hace por satisfacción personal». En cada una de las exposiciones de su obra, incluye alguno de los libros que ha atesorado hasta la fecha. En la exposición que abrirá sus puertas el día 14 de octubre, también será así. En el futuro, piensa cederlos a la Fundación Cultural Miguel Hernández. «¿Dónde estarían mejor?», nos dice.


CORNÈLIA ABRIL, PROYECTO COLECTIVO




Carmen Sanzsoto trabajando en su estudio

Como no le asustan los retos, Carmen dijo «sí» de inmediato a la propuesta de formar parte del colectivo literario Cornèlia Abril. Por entonces, a finales de 2013, el colectivo aún no tenía nombre, pero sí ocho integrantes femeninas, ocho formas de pensar y de ver la vida, ocho almas distintas —Carmen define a la suya como etérea— y un objetivo inmediato: un libro de relatos, que se publicó en octubre de 2015. Carmen Sanzsoto aportó, con su estilo inconfundible, ilustraciones y poemas a las siete historias que conforman He d’anar-me’n.

¿Por qué dijo «sí» a un proyecto colectivo?, le preguntamos. Nos dice que le motiva todo aquello que, de entrada, le parece difícil. Cuanto más difícil, más estimulante le resulta, y asegura que «lo bonito es tener ante ti un camino por recorrer, lo interesante siempre es hacer el camino». Y en ese camino de la vida, Carmen ha aprendido que «no puedes juzgar a los demás según los sentimientos propios, para entender al otro hay que meterse en sus zapatos, sentir lo mismo». Asegura que se explica mejor con la paleta y la tela que con las palabras. «Lo importante no es la forma de comunicarse sino el deseo de hacerlo». Y a modo de sentencia añade: «Y no hay comunicación sin empatía. He aquí la cuestión». Y nos deja claro que cuestionarse cuanto le rodea está en su ADN, en su temperamento sutil como la espuma y persistente como la roca.


Mercè Bagaria
Escritora y periodista

Podéis ampliar información en el blog de Carmen Sanzsoto

dijous, de setembre 22, 2016

Tim Burton: macabre i poètic


Tim Burton és autor del llibre 'La melancólica muerte de Chico Ostra'. Cineasta de professió, es dedica també a la literatura, aprofitant la prolífica creativitat que desenvolupa en la doble versió com a escriptor i com a dibuixant. El volum que tinc a les mans data del 1997, va ser publicat a Nova York i en una versió bilingüe.


Oyster Boy - Chico Ostra

Tim Burton crea un món particular que es pot reconèixer en les figures, en les frases, en el conjunt equilibrat. En aquest cas, presenta nens solitaris, exclosos, diferents; una barreja d'emocions i de sentiments, de riotes.

Per exemple:




OJOS DE CLAVO

El niño de ojos de clavo
terminó de montar su árbol
de estaño en un solo día.
Pero se veía muy raro
pues él mismo no se veía.


THE BOY WITH NAILS IN HIS EYES

The Boy with Nails in His Eyes
put up his aluminum tree.
It looked pretty strange
because he couldn't really see.


O també:


Mas en cuestión de minutos
(no llegaron a ser diez)
manchas de grasa i esputos
se formaron otra vez

But in a few minutes
(no longer than ten)
those wet, greasy stains
started forming again.



Divertit, agosarat, lubricant, crític. Potser es fa necessari, vist els temps que ens toca viure.


Cornèlia Abril - Matilde Nuri i Espona
Setembre 2016

dimecres, de setembre 14, 2016

Una peculiar llibreria de vell

Aquest estiu he visitat la part de França que toca al Canal du Midi. Concretament, des de Narbonne, cap a una banda, fins a Argens-Minervois, si haguéssim d'anar en direcció Carcassonne. I, cap a l'altra banda, fins a Béziers.

Aproximadament al mig, entre Argens-Minervois i Béziers, hi ha un poble encantador, que es diu Le Somail, on hi ha una base de bateaux de lloguer.

I és precisament a Le Somail on vaig trobar aquesta meravella, que no té a veure amb la geografia física, sinó amb la geografia humana, emocional, literària.

Sobta, trobar-te  una llibreria d'aquestes característiques...

Al vídeo que podeu veure si cliqueu l'enllaç, expliquen que la llibreria la visiten,  bàsicament, els navegants que recorren el Canal du Midi,  com jo mateixa, però no solament aquests. Hi ha gent que hi va des de París,  i també des de qualsevol lloc del món, perquè la seva fama s'ha anat estenent al llarg dels anys.

Jo m'atreveixo a comparar-la amb la llibreria Shakespeare, de Paris, tot i que aquesta es troba en un lloc d'estiueig, ple de turistes que lloguen vaixells...

Si no és per gaudir-ne tant com del mateix paisatge, digueu-m'ho, que potser és que jo estic molt malalta!

Tant, potser, com la senyora vestida de verd, que, al reportatge, diu que treballar allà ve a ser passionant*!


* apassionant, en francès

LE SOMAIL



UNA LLIBRERIA DE VELL, però en francès!


Entremig d'altres llibres, Un vagabond des mers du sud, de Bernard Moitessier, el gran gurú dels navegants


NOVEL·LA NEGRA


DIVERSOS IDIOMES (tot i que el gran gruix és en francès)


ORDRE I PULCRITUD


LLIBRES INFANTILS


UNA TROBALLA (de petita, havia llegit Las niñitas modelo, de la Condesa de Ségur) una bona antigalla, però em va portar records...


SENSACIONS LITERÀRIES MERAVELLOSES


TAMBÉ HI HA UN "DALT" (la llibreria ocupa el que havia estat una cava antiga)


LLIBRES I MÉS LLIBRES


I ENCARA MÉS LLIBRES, I PÒSTERS I QUADRES


VA, PAREM, JA, NO?

Deixeu-me dir que, mentre hi vaig ser, hi havia un silenci de biblioteca. La gent que hi treballa parla, però delicadament. Igual que els que compren. Una delícia. En un moment donat, van posar música barroca, i encara va ser més deliciós!

Ànima apassionada de Cornèlia Abril.
Librairie Ancienne. 
Le Somail.



dijous, de setembre 08, 2016

Vostè no sap qui sóc jo



Aquesta expressió que per sort es va perdent i que significa una velada amenaça cap a un altre que no deu ser ni tan ric ni poderós com el que el repta, ens val aquí com a argument d'aquesta petita entrada animal.

Coneixeu les vespes? insectes himenòpters, sovint agressius- són predadors de proteïna- de formes i colors diversos: més aviat allargats, amb cintura de vespa ( uix ), negrosos o amb ratlles grogues intercalades, abdomen acabat en agulló. Sí, com ara aquest:




Jo no hi tinc res contra les vespes: Déu les va crear, ves a saber per què, només em neguiteja un costum que tenen una mica horripilant; moltes d'elles fabriquen unes estructures de terra, saliva, trossos del què sigui, i després van a caçar una víctima molsuda ( una aranya grassona o una larva de papallona ) i en comptes de paralitzar-la i delectar-se amb la seva carn, la paralitzen i la posen dins el niu fabricat; un niu, sí senyor, perquè llavors ho rematen amb una posada d'ou al costat de l'animal viu i immòbil i acaben de tancar la construcció. Ale hop!: quan surt la larva vespa de l'ou, es troba aquella carn tendra, que es fot mica en mica i li dóna forces per sortir del cau. Heu vist Alien, suposo. Doncs més o menys, però de debò. 



I s'han guanyat la fama a pols, eh. Els animalons les esquiven, les persones també. Malgrat la seva forma aerodinàmica i la seva bellesa en vol. Ara parlaré d'un altre bitxet, una mosca. Coneixem les mosques, en general són pesadetes, algunes peludes, xuclen les flors o els detritus i també la nostra pell si poden. N'hi ha de moltes mides i colors, però avui ens interessa només una mosca en concret. Aquesta:



Sí, són dits meus. I, no es veu prou bé, oi, la bèstia. Sembla una vespa, però no ho és. Mireu-la de prop:



Mireu quins ulls globulosos, quina cintura grassoneta, quin abdomen poc afilat. És una mosca que viu tan panxa perquè lluu els colors del perill. No, vostè no sap qui sóc jo. Sóc una mosqueta que xucla flors, que no té ni aparell mastegador ni agulló. Però vostè ha pensat que sóc una vespa. 

D'això se'n diu mimetisme ( imitació ) i és freqüent en molts animals. Per quin motiu la evolució ( recordem que l'evolució significa canvi, res més ) ens presenta aquestes curiositats, no és el moment de esbandir-ho. Els evolucionistes diuen que ha estat per selecció animal i mutacions, els Margulystes exposaran altres teories noves, com la predació d'un insecte cap a l'altre i la imbricació de gens per formar una nova espècie. Ara com ara, difícil saber-ho del cert.

Però estem tots d'acord en què la vida no deixa de meravellar-nos. Perquè encara no podem estar segurs de res, perquè tot canvia i podem planejar sobre un camp de blat daurat al sol o caure en la trampa de teranyina que ens atrapa.

 Perquè vostè no sap qui sóc jo.


diumenge, de setembre 04, 2016

Crònica breu- La Setmana'16 (1)


A la signatura d’exemplars que es va fer al mòdul 33, Llibreria Chronos, 
del recull  Malsons de gat, de Sergi G. Oset, Patrícia Muñiz i Igor Kutuzov, publicat per Editorial Hermenaute.





Cornèlia Abril hi era present ja que l’ànima turmentada, Mercè Bagaria, és la prologuista del recull.






Al recital “Un segon al cel estàtic” (escenari 3) doble presentació de poemaris editats per Gregal Edicions:
l’ànima romàntica de Cornèlia Abril, Marta Pérez i Sierra va presentar Un segon fora del dubte 
i el poeta Ricard Mirabete Cel estàtic d'elevaacompanyaren els músicsGuillem Payaró (flauta i veu)   i Alba Muñoz ( guitarra i veu).

 










dilluns, d’agost 29, 2016

Una mirada a la historia, entrevista a Gloria Montero por Ricard Salvat

Rebuscando por la red he encontrado este documento, una entrevista a Gloria Montero, entrañable amiga y escritora excepcional.

....entrevista publicada en Assaig de Teatre (Revista de l'Asssociació d'Investigació i Experimentació Teatral) No. 59.

divendres, d’agost 26, 2016

Un cant a la vida





El proper dia 3 de setembre, en el marc de la Setmana del Llibre en Català, Marta Pérez Sierra, l’ànima romàntica de Cornèlia Abril, presentarà el poemari, Un segon fora del dubte, una història inspirada en fets reals, en l’experiència viscuda per l’autora i en la reflexió sobre la recerca del plaer quan la mort s’acosta. El protagonista, en Jordi, es va sotmetre a un doble transplantament de pàncrees i ronyó l’any 1984; ara la Marta vol retre-li homenatge compartint amb el públic com van ser aquells instants, carregats de dubtes i també d’esperança, que van viure plegats. Aquest és, doncs, un bon motiu per xerrar amb la poetessa que, projecte a projecte, consolida una veu poètica potent i molt propera.

L’actitud i els temes
Davant de la poesia, la Marta ens diu que té una actitud vital igual que davant de la vida, que tot ho viu molt intensament. «Quan hi ha un tema que m’atrau, l’expresso mitjançant la poesia. Des que vaig néixer que sempre he volgut escriure poesia. Em surt d’una manera natural. Crec que no me’n podria estar. Des que tinc memòria, de seguida converteixo un tema que m’interessa en poesia.»

També assegura que li agrada explicar històries, per això mira que els poemaris parlin d’un mateix tema. «És —ens diu— com una manera de novel·lar, de fer que el llibre de poesia tingui una unitat i un argument que va avançant fins al final. Per exemple, a M’he empassat la lluna, parlo del climateri, intento reflectir el procés de la menopausa. No aboco poemes perquè sí, perquè ara m’ha vingut aquesta inspiració. Res d’això. El que m’interessa és fer un estudi de què li succeeix a la dona quan té la menopausa. A Dones d’heura, prenc el diàleg entre l’home i la dona com a metàfora. L’home és la paret i la dona és l’heura, o el diàleg entre les dones o entre mare i fill, segons per on l’heura s’arrapa o si, per contra, voleia. El poemari me’l va inspirar una col·lecció de quadres de Maria Rosa Vila, que pinta heures. Mentre escrivia, jo tenia els quadres just davant meu i cada quadre em va portar a imaginar-me un tipus de dona diferent. La inspiració correspon, doncs, a la imatge. És la imatge la que em porta del ara i l’aquí a un altre lloc o a un altre temps o a ambdues coses. El darrer poemari, Un segon fora del dubte, està basat en un fet real. He volgut recrear els darrers mesos de vida d’un amic molt estimat, en Jordi, un noi que, a l’any 1984, va haver de sotmetre’s a un doble transplantament de pàncrees i de ronyó en un intent desesperat per salvar la vida. Tot i així, en Jordi va morir. Ara això ja no passaria, perquè ja ningú arriba a l’estat límit que ell va arribar gràcies als avenços de la medicina.»

Teulades (fragment)
Aquells vespres robats a l’estèril hospital,
tu i jo arraulits, amb una cigarreta
prohibida entre els dits,
cremàvem la por i l’ànsia...


El perquè de «Un segon fora del dubte»

Des de l’inici de la nostra conversa, la Marta sap que vull que m’ho expliqui tot sobre el nou poemari. Amb això, en té prou. No calen les preguntes. El seu discurs és vehement i ordenat. S’expressa amb passió i va al gra alhora. Em fa pensar que és així com verseja. «En un dels versos li dic a en Jordi que el recordaria cada dia. I no menteixo: cada dia recordo el meu amic estimat, la lliçó de vida que ens va donar a tots el que estàvem a prop seu. Tot i haver passat molts anys, encara persisteix en el record la valentia que ell tenia davant l’adversitat. Des de feia temps, tenia necessitat de retre-li homenatge, de dedicar un poemari a la seva memòria.»
Ens diu que aquest és el tercer intent, que el primer intent va ser dos anys després de la mort d’en Jordi. «Llavors li vaig escriure un poema que apareix en el llibre. El poema va guanyar la Flor Natural i la Viola d’Or i Argent en els Jocs Florals de Gràcia. Després vaig confegir tot un poemari titulat Orb. En Jordi era cec i els poemes giren en torn la seva ceguesa, però el resultat no va acabar de satisfer-me, perquè era un poemari excessivament trist, que reflecteix la tristesa que jo sentia llavors i no feia justícia ni a l’actitud esperançada del Jordi ni al meu desig de transmetre-la al lector. El segon intent, doncs, no va fructificar. Passen els anys i un dia, de sobte, entenc per què no em convencia Orb. Va ser una mena de revelació. Sí, sí, tal com ho dic. Una revelació que fa que m’adoni que allò que jo vull mostrar és la recerca del plaer que fa un home jove, com era en Jordi, quan sap del cert que no trigarà gaire a morir, i reflectir la passió, el goig per la vida, el neguit per la mort... Un segon fora del dubte és aquell moment de pau infinita que et dóna un orgasme, que et dóna la mort. Com sempre, mort i amor són molt a prop.»

Drac (fragment)
Tot tu dins el meu melic
Com si jo fos llac
I tu el drac que l’habités.

Nacre (fragment)
Veia la seva ànima errant
per l’eternitat dels passadissos,
vaig agafar les despulles
tibant-les de l’ombra
fins al cementiri d’Olius,
on ell havia escrit que volia
fer-se terra.


La importància de les imatges

La Marta acostuma a servir-nos la poesia acompanyada d’imatges. Aquest és el segon cop que compta amb el fotògraf Enric Macià. «M’agrada la interrelació de les arts, la fusió de la poesia amb la imatge. I treballar amb l’Enric Macià és un luxe, perquè és una persona  sensible, que fa una fotografia que va més enllà de l’evidència. Sap captar molt bé allò que hi ha entre línies, allò que no està escrit però que sura a tot el poema.»

Amb l’Enric Macià fa una excepció de la seva manera habitual de treballar. Ens explica que «és quan ja tinc el poema escrit que ell hi afegeix la imatge, no amb la finalitat d’il·lustrar o de guarnir el text sinó d’atorgar-li una perspectiva més àmplia, una mirada més precisa, una sensació nova. Les sensacions són bàsiques a l’hora d’escriure i transmetre la poesia. Sovint, cal buscar-les a dins, cal recordar sensacions viscudes i tibar-les fins que surten a fora. Vull que el lector les trobi, aquestes sensacions. Si puc ajudar a què les senti afegint una fotografia, una imatge a les paraules, ho faig. Val la pena sumar les possibilitats que aporten les diferents arts per provocar que el lector senti, s’emocioni.»

Deliri (fragment)
Un llac plàcid
el blau dels teus ulls
de plaers curulls.
Naixien dels teus dits
peixos de platí.

Udol (fragment)
Núvols muts i cels sords.
Cercava ànimes
que m’expliquessin
la boira fina entre la vida i la mort.



Tolerància i humilitat

El gust per la interrelació de les arts (poesia amb música, dansa, il·lustració, grafit, vídeo...) va portar a la Marta a crear i gestionar el projecte cultural Contrapunt poètic, que ja compta amb tres anys de vida. Per l’Escola de Música de Sant Feliu de Llobregat ha passat una llarga llista d’escriptors i d’artistes que han col·laborat amb el projecte. Tot i no rebre cap ajuda econòmica, res no l’ha aturada, perquè ens diu «no va en perjudici meu sinó a favor de la cultura».

Formar part del col·lectiu literari Cornèlia Abril l’omple de satisfacció. Diu que té un gran pes emocional a la seva vida. «Les integrants de Cornèlia Abril som vuit dones, totes amigues, totes ens estimem i ens respectem. La interrelació amb set esperits que tenen un objectiu similar al meu, però amb visions i maneres de ser diferents, és positiva, molt enriquidora. Tant dins el col·lectiu, com en el camp de la cultura, com a la vida, la Marta considera imprescindibles la tolerància i la humilitat, la de debò, no cap posa. «Has de partir de la creença que fas les coses bé, però no pensant que el que tu fas sigui el millor. El que fa l’altre mereix respecte. La diversitat és una font de riquesa. Militar en la tolerància no és una opció senzilla, però sí que és molt agraïda.»

En un escenari màgic
 
Així és com defineix la Marta l’escenari on tindrà lloc la Setmana del Llibre en Català i on presentarà el poemari Un segon fora del dubte. «És el meu barri, visc a tocar de la Catedral —ens comenta—. Compartiré la presentació del poemari amb un bon amic, en Ricard Mirabete, que ha escrit un llibre preciós. El seu poemari es titula Cel estàtic d’elevadors, per això hem batejat el recital com Un segon al cel estàtic. Tenir presència en un esdeveniment tan important com aquest, que té el suport de la Institució de les Lletres Catalanes, amb una edició tan bonica i cuidada com la que ens ha fet l’Editorial Gregal és un d’aquests obsequis agradables que et fa la vida i que et motiven a seguir endavant.»


Xiprer
La branca més alta del xiprer
Ha foradat el cel,
Espero que en davallis,
Hi ha rastres teus als núvols,
La saliva blanca,
Les venes inflades.
Perpètues.
Un quadre de Cézanne.
Aplego fonoll i el llenço enlaire.

Mercè Bagaria / Cornèlia Abril