A dos quarts de set m’alço del llit, em poso les vambes, em vesteixo d’esport i a tres quarts ja estic al passeig marítim preparada per córrer.
El mar està tranquil i pel carrer tan sols hi ha quatre o cinc bojos anant a tota velocitat.
Em fa mandra arrencar. És tan relaxant caminar... però em decideixo i les sabatilles comencen a trotar. No necessito música. Només cal que m’impregni d’olor de mar i observar els joves fent “paddle Surf”. No vull que se m’escapi res de les diferents imatges que veig. Un regal pels que ens llevem aviat -penso. Però sense adonar-me'n el meu cap comença a rutllar sense descans, ordenant els meus pensaments. Les cames van fent metres i el cervell també.
Quan constato que ja he fet deu kilòmetres. Un altre dia sense gaudir plenament del camí. Els pensaments m’han traït.
Tanmateix, ara ve el millor del matí. Entro a la platja, em trec les vambes i em fico a aquesta aigua que sembla que l’hagin posat només per a mi.
Aigua salada, suor, mar.
2 comentaris:
Els pensaments sempre ens traeixen i no deixen que gaudim de les petites coses que finalment son sempre les més importants. Una de les premises que he aprés fent teatre és: NO PENSIS, FES. M'agrada molt Neus, com parles d'aquestes petites coses en els teus relats, moments íntims en els que finalment tothom acabem coincidint d'una manera o d'una altra.
Gràcies Eva.
Una molt bona premisa: NO PENSIS. FES.
Publica un comentari a l'entrada