Del 23/05 al 10/06 Dones,
Pintures de Mariona Sánchez
Pintures de Mariona Sánchez
Al Forn De Teatre Pa’tothom, de Barcelona, Mariona
Sánchez exposa Dones. Dibuixos i pintures on l’artista fa tot un
homenatge a les dones. Mariona Sánchez torna a incidir en el concepte del
moviment. Amb el seu traç lliure les figures prenen la paraula i el gest per
comunicar. La sensació que mouran el cap d'un moment a l'altre omple el llenç.
Rostres harmònics que expressen voluntats i desitjos, que reflecteixen el món
de la pintora. Després de Dansem, exposició que també va ser a
Pa’tothom, Mariona, interessada en el ritme i la plasticitat del moviment, ens
canalitza la seva veu en la mostra actual Dones. Dones amb veu pròpia que et transmeten la seva personalitat a
partir del seu rostre, on el cabell juga un paper primordial. Dones aïllades de
tota activitat, que es mostren a la imaginació de l’espectador des de
l’atmosfera del quadre creada principalment per la cabellera de la dona i el
seu gest, que subtilment trasllueix el seu estat d’ànim. La influència de la
dansa i el teatre és ben palesa en l’obra de Mariona; algunes de les seves Dones
semblen a punt de sortir a l’escenari, Carmen, emmarcada en vermell
amb una cabellera crespada i un aire sofisticat, amb els ulls tancats, com
concentrant-se el que ha de fer, o Irene,
que just treu el cap de la tela, però que enfila la seva cabellera en una mena
d’interrogant com si es preguntés que hi ha darrere del teló. Altres,
com Glòria, amb el cabell rapat, no sabem si per voluntat pròpia o no,
ens indiquen aquell punt de reflexió obligatòria quan alguna cosa se surt de la
norma. Mariona s’ha volgut atura en el (no) moviment, en el (no) color,
intensificant la femineïtat del rostre i la capacitat d’imaginar. L’arracada de
Glòria, una argolla que s’inclinarà
al més mínim gest. Els llavis de Glòria,
molsuts i a punt de parlar, un rostre
amb un gest segur, amb determinació. Sense cabell, amb personalitat.
De cara, d’esquena, amb la cabellera deixada anar, moguda
pel ritme de la vida, Mariona Sánchez exposa la seva mirada. Lucia sembla
un autoretrat, una dona amb una mirada juganera i curiosa, innocent, amb un
ritme un xic diferent, amb un gest del cos com si fos un pinzell. Lola té
una cabellera bruna, rotunda i una mirada plena, profunda, colpidora. Sembla
absorta en el seu món interior. Ana, de perfil, elegant, amb la cabellera
ataronjada, recollida en un monyo baix, sembla pensar en tot el viscut, i
assertivament complaure’s. A mi m’ha fet pensar en la seva mare. Elisa ha
nascut del mar, podria ser una medusa, però és una dona, amb un cabell blanc
que sura en un blau abissal i que li
amaga el rostre. Tot i que no s’assembla
en res, m'ha fet pensar en Dones a la platja de Pablo Picasso.
El tipus de cabell, rull o llis, llarg o curt, o
l’absència de cabell, omple de simbologia el rostre del quadre i li atorga una
determinada personalitat.
L’autenticitat dels colors, l’equilibri de les formes, la
configuració del cabell, o del no cabell, com a element decoratiu essencial, estableix
una relació emocional entre la pintura i l’espectador que provoca empatitzar
amb tot allò que a la dona del quadre li pot succeir.
Particularment Dones
m’ha semblat una al·legoria a la capacitat de transformació i superació
femenina.
2 comentaris:
Els cabells tenen una importància cabdal, en la dona (i enl'home, encara que no tant). Fixa't quina tragèdia, quan es perden els cabells en els tractaments contra el càncer i certes altres malalties! O quan, a les presoneres, els tallaven (encara ho fan?) els cabells, i les rapaven (encara ho fan?, allò suposava (suposa encara?) un acte de crueltat cap a elles. Els cabells ens protegeixen, ens donen una part important de la personalitat (o ens ajuden, com a mínim)... Sempre he admirat les dones que "no necessiten" els cabells, que sempre els porten curts. Per mi (ignoro si només és una teoria meva) que tenen més confiança en elles mateixes, que són més fortes, que... jo que sé. Només teoritzo sobre bases geeeeeens científiques!
Una proposta que enganxa, i si està tan ben argumentada com és el cas d'aquest post d'una ànima mmmm romàntica i que té els peus molt ben posats al terra, acaba sent engrescadora. Com la Montse, crec que els cabells, i la seva absència, tenen una gran importància en el nostre univers femení. Moltes gràcies!
Publica un comentari a l'entrada