dissabte,
7 de novembre de 2015
|
No és qüestió de portar a engany a qui llegeixi aquestes
línies. De passió, n'hi ha al cor de totes les autores que integrem el recull He
d'anar-me'n, però l'ànima apassionada de Cornèlia Abril per excel·lència és,
sens dubte, Montserrat Medalla. L'és perquè en el seu relat, «Secrets i
solitud», omple de desig punyent les estances prohibides, l'amaga rere les
portes permanent tancades d'una masia de terra endins, el deixa surar com un
fantasma insatisfet que es resisteix a abandonar el món dels vius.
Montserrat Medalla és defineix com a contradictòria,
lluitadora, assegura que és «un belluguet» que s'emociona, s'indigna i, si cal,
es rebel·la davant la realitat que l'envolta. Mare de família nombrosa, àvia de
vuit néts preciosos, és mestra, logopeda, psicopedagoga i historiadora de
l'art. No ho diu per dir que és un belluguet, oi? Cal afegir que és l'autora
del magnífic recull Dones de vidre, on aplega dotze històries
protagonitzades per dones de totes les edats, dones vulnerables i sofertes
alhora, dones que sovint corren el perill d'esmicolar-se, com el vidre, però es
tracta tan sols d'un miratge, perquè sempre hi ha un bon motiu per aferrar-se a
la vida, per resistir, per estimar, per harmonitzar l'ahir, l'avui i el demà.
Us deixo un tast de «Secrets i solitud» perquè l'aneu
assaborint:
Casa meva era gran, molt gran. Tant, que hi havia una part
de la casa que, als deu anys, jo no coneixia. Amb deu anys acabats de fer,
encara no havia trepitjat mai algunes d’aquelles estances enormes, ni alguna
altra de més petita i interessant... Des que tinc memòria, que volia fugir de
la humitat, de l'olor dels animals i dels bullits de col i patata, del fang, de
la tenebror dels boscos propers i de les incerteses dels camins; per això,
potser inconscientment, rebutjava la idea de saber què més hi havia, en
aquella casa, que a mi em pogués interessar.
«Des delmeu mar», el blog de Montserrat Medalla
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada