dimarts, 10 de novembre de 2015
Els nou dits de l'ànima reflexiva
 |
Il·lustració de Carmen Sanzsoto
|
De les vuit ànimes de Cornèlia Abril, n’hi ha una de reflexiva i podríem dir que Matilde Nuri i Espona se l’ha guanyada a pols. El seu relat «Amputació digital» és una profunda reflexió sobre què representa per a una pianista la pèrdua d’un dit. El de menys és que la protagonista sigui pianista i que el que li manqui sigui un dit. Es tracta d’una excusa per parlar de la pèrdua, perquè una pèrdua pot trastocar-nos la vida. De nosaltres dependrà entomar-la, amorosir la ràbia i el dolor per superar-la. L’autora, òptica de professió, té al seu favor saber esguardar de manera força peculiar l’objecte de la seva observació. I sense una bona observació prèvia, qualsevol reflexió tindria poc valor.
Matilde Nuri es confessa autodidacta, diu que aquest fet atorga a la seva escriptura un ritme lent. Tot i ser lent, té publicats dos poemaris, una novel·la, llibres per a infants, prepara una nova novel·la i és una bloguera activa.
No sabem del cert si quan diu que fa puzles es refereix a l’autora, a l’ànima reflexiva o a totes dues. L’explicació del gust pels puzles ja obliga a una reflexió: «Faig puzles perquè es comencen a fer per la vora, amb les peces que tenen un cantó recte. Posades en renglera conformen un rectangle. Un rectangle crea el marc, i contingut omple el buit. Com quan reflexionem».
Aquí us deixo un petit fragment del seu relat, titulat «Amputació digital»:
En tot cas, els canvis afegits a darrera hora fan del concert una peça poc favorable per a una solista com jo. Segons apreciació del director, i per eludir mals pitjors, fóra recomanable que jo m’inscrivís al cor, per cantar com canten les cantaires, ocupar plaça de corista i cedir el meu lloc de pianista a un intèrpret plenament capacitat.
Jo callo. Silenci és menyspreu. Tinc el desdeny al palmell d’una mà mancada d’un dit. Quan toco, ensenyo l’amputació avergonyida; mancances, insuficiència. Tinc nou dits i dues mans, i el dany accidental no m’amoïna. Al contrari, m’estimula, em fa prosperar com a intèrpret.
Matilde Nuri es confessa autodidacta, diu que aquest fet atorga a la seva escriptura un ritme lent. Tot i ser lent, té publicats dos poemaris, una novel·la, llibres per a infants, prepara una nova novel·la i és una bloguera activa.
No sabem del cert si quan diu que fa puzles es refereix a l’autora, a l’ànima reflexiva o a totes dues. L’explicació del gust pels puzles ja obliga a una reflexió: «Faig puzles perquè es comencen a fer per la vora, amb les peces que tenen un cantó recte. Posades en renglera conformen un rectangle. Un rectangle crea el marc, i contingut omple el buit. Com quan reflexionem».
Aquí us deixo un petit fragment del seu relat, titulat «Amputació digital»:
En tot cas, els canvis afegits a darrera hora fan del concert una peça poc favorable per a una solista com jo. Segons apreciació del director, i per eludir mals pitjors, fóra recomanable que jo m’inscrivís al cor, per cantar com canten les cantaires, ocupar plaça de corista i cedir el meu lloc de pianista a un intèrpret plenament capacitat.
Jo callo. Silenci és menyspreu. Tinc el desdeny al palmell d’una mà mancada d’un dit. Quan toco, ensenyo l’amputació avergonyida; mancances, insuficiència. Tinc nou dits i dues mans, i el dany accidental no m’amoïna. Al contrari, m’estimula, em fa prosperar com a intèrpret.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada