LA BRUNA

8- La Bruna, des de ben petita, ajudava als seus pares al forn. La tradició de fer pa venia de molt enrere. Al rètol de la botiga hi deia “FORN CAL SISCU. Forners des de 1906”. Era l’únic lloc del poble on podies trobar pa de pagès i una coca de forner per llepar- se els dits. 

 

En Siscu, besavi de la Bruna, com també l’avi i el pare, tots es van dir Siscu, i tots van fer pa; i la besàvia, l’àvia i la mare varen ser les que despatxaren a la fleca. És per això que a la Bruna la coneixien com la filla de la fornera.

 

Els seus pares no van imaginar-se que acabaria trencant la tradició, dedicant-se a una altra cosa i deixant el poble orfe d’aquell pa tan especial. Els vilatans i els turistes haurien d’acostumar-se a comprar les baguetscongelades del supermercat. 

 

Quan la Vicky la va conèixer, la Bruna encara era adolescent. Percebia en ella un gust exquisit per vestir-se. Era d’aquelles persones a qui l’elegància li venia de mena. Ja podia anar vestida amb un xandall, una camisola o un conjunt de festa que sempre ho portava amb distinció.

 

Quan la veia pel carrer amb les amigues, era la noia que més brillava. L’enlluernava la seva manera de caminar, la seva distinció i senzillesa. Tenia un encís especial que l’enamorava. Quan la Bruna va finalitzar els estudis obligatoris, la Vicky va proposar-li entrar en el seu negoci. 

 

La Bruna no es va arribar a plantejar què seria de gran. Ella sabia que havia de continuar amb la tradició familiar: fer pa i aquella coca tan bona. Tenia pensat anar a estudiar a una escola de pastisseria per modernitzar el forn de CAL SISCU, però alhora, sempre estava envoltada de revistes de moda i intentava esbrinar com devia ser i què es devia sentir al dissenyar aquells vestits que li tenien el cor robat. 

Neus Cereijo - Cornèlia Abril

BUDI

 

7- S’havia familiaritzat amb el sobrenom de Woody perquè era així com la gent l’anomenava. En canvi, si parlaven d’un tal Joan Estruch i Dolcet gairebé ningú l’identificava amb la seva pesona. Tampoc ell mateix. Per això es va retolar el frontal del camió amb aquest nom: Budi. Tal qual. 

No sap res de cel·luloides ni de clarinets i molt menys d’actors de comèdia. Té berrugues negres a l’orella dreta, i llueix amb orgull tres dits groguejant molt fort a causa del tabac. Canta malament i esquitxa saliva quan parla. Per guanyar-se la vida es dedica a transportar noies d’aquí cap allà. Les enreda sempre que pot, però en els fons és una ànima de càntir.

̶ Com s’entén, això? Si és ànima de càntir no pot ser un enredaire!

És tan burro que es trepitja a cua. I com que fa la feina en camins de ronda, no li calen gaires refinaments. A més, les noies venen tan necessitades... “Sou com bestioles”, els diu ell a la cara, rient. Les busca de tant en tant després de descarregar el camió, quan se sent sol o si té ganes de companyia. Sempre n’hi ha alguna que s’hi posa bé. Llavors, es fa el pinxo.

Però amb tot, encara li és difícil de comprendre l’abast real de la Carmen o de la Vicky, dues dones massa estridents per un matat com ell.

Carmen Amaya?

 6.- Carmen Amaya?

—Bon dia! —Atrafegada, la Vicky, corre per la platja, intentant parlar amb la dona que li va vendre, fa un parell de mesos, aquell barnús de ratlles marineres que, mig obert, mig tancat, va encegar en Paco Pons, i gràcies al qual, ara ella ja no és la senyora Smith. Va passar a senyora Pons, a efectes pràctics, però mai no ha pretès dependre de ningú, ella. Repeteix — Hola? Boooon diaaaaa!

La Carmen acaba entenent que aquell bon dia va per ella. Es para un moment, esbufegant, amb tota la mercaderia entre els braços. Mentre espera a saber què li vol dir aquella dona, deixa el garbuix de roba a terra, obre la motxilla que duu a l'esquena, en treu una ampolla d'aigua i en fa un traguinyol. Amb prudència. Només un glopet. 

—Buf, buf, m'ha fet córrer!— fa la Vicky—Volia parlar amb vostè.

— Amb mi? I què em vol dir? Porto vestits nous, miri, aquí els tinc, els els puc ensenyar i fins i tot li faré barraqueta si se'n vol emprovar algun— en aquell moment la reconeix— Ah, jo no li vaig vendre un barnús, a vostè?

—Exacte. Sí. Anem a fer un cafè i li explicaré coses. M'acompanya?

La Carmen es mira el canell. Són dos quarts de dotze, fa molta calor, a la platja hi ha poca gent, ja que encara que la calor sigui intensa, només som al mes de març. Si aquesta dona la convida a un cafetó, tot això que hi sortirà guanyant, i potser tampoc no li cal continuar caminant descalça per la sorra, amb tot aquell pes, suant, i amb mitja ampolla d'aigua i prou, per passar el dia... Ahir no va vendre res, avui tampoc, els peus li fan mal, i si en Woody s'emprenya, pitjor per ell. Que ho provi, que ho provi ell, de caminar tot el sant dia, intentant vendre roba. No és tan fàcil.

—D'acord. Anem. I que es foti, en Woody.

—Perdoni, no l'entenc.

—En Woody és, com li diria? El meu protector. Jo vaig escollir la venda ambulant de vestits. Podia escollir anar amb homes, pagaven més, però no em va semblar correcte. Janquasi m'he pagat el deute, espero ser lliure ben aviat.

—Anem. Ja m'ho explicarà— La Vicky se sent encuriosida i té pressa.

S'asseuen en una cafeteria. La Vicky demana dos entrepans de pernil i dos cafès amb llet. La Carmen fa uns ulls com dues taronges.

— Com te dius?—pregunta la Vicky, saltant-se qualsevol protocol, i passant al tuteig directament.

—Carmen. Carmen Amaya.

— Ui, aquest nom em sona a una bailaora que, segons em va explicar el meu marit actual, vivia a Barcelona i era molt famosa.

—Sí. Però no hi tinc res a veure. Jo soc cubana. Vaig venir fa dos anys i, per atzar, vaig acabar en aquest poble tan bonic. El nom és tot sencer Carmen Amaya Rodrigues Lopes. La meva àvia, que va conèixer en persona aquesta bailaora, en un viatge que va fer amb el meu avi, em va escollir el nom. Això m'han dit sempre.

— Cubana! Ara m'explico aquestes formes rodones que tens, i no saps com te les envejo, hahaha! Però anem per feina. I em pots dir de tu, perquè, pel que endevino, crec que tu i jo serem sòcies, més aviat que tard.

La Carmen Amaya ataca l'entrepà. Des d'ahir a la nit, que no ha menjat res. En Woody és boig!

Continuarà...

imatge generada per IA

Montse Medalla- Cornèlia Abril

5- Bafarades

 

                                                 Imatge de Google

Des d’aquí assegut, on em trobo ara mateix, prenent-me la segona cervesa del dia, mig amagat al forat que hi ha entre els lavabos i el final de la barra, l’observo.

Son les nou del mati i la cambrera d’ulls rodons m’observa a mi. Abans m’ha preguntat si em venia de gust un mini d’alguna cosa per acompanyar la beguda. Deu pensar ─quina llàstima d’home─ i si, té raó, a les nou del matí, avui, ja vaig per la segona i no, no vull cap mini de res per acompanyar la cervesa. Me la vull beure a pèl.  Altres dies aguanto una mica més, però la cosa se me n’està anant de les mans.

La Vicky, a aquestes hores, tragina amunt i avall de la botiga, deixant-la a punt per quan siguin dos quarts, obrir portes. Avui toca canvi d’aparador. Darrera de la vidriera seu en un tamboret i despulla un maniquí escapçat per tornar a vestir-lo d’estiu. Al mes de Març és el que toca. Fins ara duia un pijama blau esquitxat d’estels. La persiana, encara abaixada, és una d’aquelles persianes antigues amb forma de niu d’abella i que deixa veure tot el que passa a l’altra banda. Els rajos de sol penetren pels forats i per uns instants, creen una visió quasi religiosa, com de vitrall d’església. És un moment màgic, i no, encara no vaig borratxo.

Està preciosa i rodona. Tornar a veure-la després de tot aquest temps em trasbalsa i m’inquieta. Era meva i me la van prendre davant dels nassos, sense temps de reacció i, sobretot, sense cap possibilitat de parlar-ne. Primer va quedar enlluernada amb la bellesa de l’indret, el menjar, el sol, el mar, l’alegria de la gent. Després amb ell. Tot sang i força i ganes. Un volcà d’energia amatòria, impetuós, vehement, que va arrasar amb l’estima d’un ésser escarransit i anodí. Jo.

Aquest embaràs és un insult a la meva condició d’impotent. Quan ens vàrem casar, li vaig amagar que jo mai podria tenir fills biològics, però tenia l’esperança que ho entendria i que podríem adoptar, o anar a una d’aquelles clíniques on un donant anònim ens solucionaria el problema.

I ella va trobar el donant tota sola i pel seu compte, sense cap ajuda. Li va tocar a la tómbola d’aquella maleïda fira, i se’l va emportar a casa com si fos un peluix gegant. Quins pebrots!

Haig de parlar-hi abans de beure’m la tercera. Avui que tinc forces. Ara que encara estic sobri.

Continuarà... 

Eva Ariza per Cornèlia Abril