dissabte, d’abril 16, 2022

FELICITAT CONJUGAL

 



En Joan es va mirar la punta de les sabates i va pensar que havia deixat d’anar a fer la cervesa amb els amics perquè a ella no li agradava que arribés tard a casa, que ja no es parlava amb la seva pròpia germana d’ençà que li va dir allò de la mà foradada, que havia comprat el dúplex perquè el pis era massa petit i havia hagut de canviar el cotxe a causa del seu olfacte agudíssim (tot i que feia un any que estava divorciat, ella notava que la tapisseria havia quedat impregnada del perfum de l’altra). Però ara la nena (que ja no era tan nena) li havia etzibat una diatriba tan grossa i terrible, que l’afer exigia prendre una decisió veritablement difícil. Va inspirar aire, i després d’exhalar-lo amb  els ulls tancats, li va preguntar:

—De debò vols que la faci fora de casa?

—És amb la seva mare amb qui ha d’estar; no amb nosaltres.

L’home es va enfilar a l’altell i va baixar la maleta buida feixugament, com si estigués plena de pedres. Mentre l’arrossegava cap a l’habitació de la seva filla, va mussitar:

—Cada cop em costa més fer-te feliç.



ELISABET MORENO per a CORNÈLIA ABRIL


2 comentaris:

Montse ha dit...

Ostres, que dur! I seguríssim que, de situacions així, n'hi ha un munt...

Eva ha dit...

Dur, cru i tan directe que has d'aguantar la respiració esperant un final que no es produeix, ans al contrari, deixa un regust amarg, davant d'una realitat en la que vols sacsejar al protagonista per fer-lo reaccionar. Molt be Elisabet!