En Joan es va
mirar la punta de les sabates i va pensar que havia deixat d’anar a fer la
cervesa amb els amics perquè a ella no li agradava que arribés tard a casa, que
ja no es parlava amb la seva pròpia germana d’ençà que li va dir allò de la mà foradada,
que havia comprat el dúplex perquè el pis era massa petit i havia hagut de
canviar el cotxe a causa del seu olfacte agudíssim (tot i que feia un any que estava
divorciat, ella notava que la tapisseria havia quedat impregnada del perfum de
l’altra). Però ara la nena (que ja no
era tan nena) li havia etzibat una diatriba tan grossa i terrible, que l’afer exigia
prendre una decisió veritablement difícil. Va inspirar aire, i després d’exhalar-lo
amb els ulls tancats, li va preguntar:
—De debò vols
que la faci fora de casa?
—És amb la seva
mare amb qui ha d’estar; no amb nosaltres.
L’home es va
enfilar a l’altell i va baixar la maleta buida feixugament, com si estigués
plena de pedres. Mentre l’arrossegava cap a l’habitació de la seva filla, va mussitar:
—Cada cop em
costa més fer-te feliç.
ELISABET MORENO per a CORNÈLIA ABRIL
2 comentaris:
Ostres, que dur! I seguríssim que, de situacions així, n'hi ha un munt...
Dur, cru i tan directe que has d'aguantar la respiració esperant un final que no es produeix, ans al contrari, deixa un regust amarg, davant d'una realitat en la que vols sacsejar al protagonista per fer-lo reaccionar. Molt be Elisabet!
Publica un comentari a l'entrada