dijous, de juny 01, 2017

No es suïcida

Tots hem sentit i fins incorporat al nostre bagatge "cultural" la dita que l'escorpí ( aquí hi tenim l'escorpí ros, no molt gran comparat amb els escorpins foscos d'altres regions, i no obstant perillós pel "concentrat" de verí que inocula ) en veure's envoltat de foc, acaba amb la seva vida, clavant-se ell mateix l'agulló verinós al llom, en la desesperança de saber-se perdut. Però això tan gótic i Wherterià que ens causa com un horror tremolós, un desig per saber què li deu passar pel cap a l'animal en instants tan greus, és fals.

L'escorpí pertany a la familia dels aràcnids ( vuit potes, més d'un parell d'ulls, verí neurotòxic per aquietar les preses, fills educats amb la mare, etc.) i no és cap problema per als homes: no sent que el molestis, o sia li posis una mà al damunt sense voler o bé li toquis els nassos anant-lo a emprenyar directament, ell no ataca, es bat enrere. Sí que hi ha cassos de mort de resultes d'una fiblada, però en general es tracta de nens molt petits o de persones ancianes o malaltes. Se li suposa certa intel.ligència, almenys pel fet que la mare es cuida dels petits durant un temps.


I si algú us ha dit que ha vist amb els seus propis ulls que l'escorpí s'ha suïcidat enmig del foc, és que els seus ulls l'han enganyat. Veureu: si es troba entre flames, el pobre animal assaja el què qualsevol faria, intenta escapar. No pot, i l'alta temperatura fa que el seu esquelet extern es blegui. Es curva endintre; l'agulló es vincla sobre el cos. Però només això: no se'l clava. 
La neurotoxina pròpia no l'afecta, a més. L'animal mor cremat.



Amb pena confesso que jo també vaig posar en pràctica aquesta barbaritat; fóren els meus anys d'adolescent curiosa. I no només una vegada. No entenc com llavors se'ns incitava a matar tota cosa que s'imaginés una moléstia o un "perill". 
Amb desig, ara, de preservar la vida dels animalons de l'entorn, us deixo aquestes imatges d'una senyora escorpí que viu no lluny de casa. Té fills cada estiu, els duu a sobre i ocupa un cau net i acollidor sota una pedra plana i solei. I que sigui així per molts anys, espero.


Silvia Armangué Jorba

2 comentaris:

Olga Xirinacs ha dit...

Molt ben fet d'observar, protegir i explicar la vida animal, que es pot tolerar fins a un límit raonable, com el que expliques. Sembla que els animals els hagin creat perquè les persones els martiritzin, excepte uns quants que martiritzen les persones.
Nosaltres a muntanya teníem la serp Enriqueta, llarga i inofensiva. Cada any mudava la pell entre dues roques planes que li servien per deixar la pell vella enrere, caragolada, com qui es treu unes mitges. Jo agafava aquella pell i encara en guardo dins d'un gran volum de Butlletins Oficials del 1900. ¿Com es diu el teu escorpí?

Silvia ha dit...

Doncs no té un nom especial, Olga, li diem l'escorpina o la mare escorpí. Fa uns anys hi va haver foc al bosc i van tallar arbres i van moure el pedregar, i això als escorpins no els agrada. La colònia ( quan els fills es fan més grandets van a buscar un cau nou, però mai s'allunyen gaire del de la mare) va migrar pedregar enllà i es van dispersar una mica. Els vaig retrobant ( miro sota les pedres planes amb compte ) però no han tornat al lloc original. Gràcies Olga per interessar-te per les coses que escrivim. Una abraçada.