El vol del lluer

He recollit,  passejant  amb la Tati, un  petit  ocell que ella  ha trobat. Era al terra i s’ha deixat agafar -nefasta senyal- sense fer escarafalls, i l’he portat a casa, pensant que poca cosa podria fer, a part de donar-li aigua per si estava deshidratat. No volia aigua, i, es clar, tampoc menjar; el seu estat era de llangor extrema. S’ha mort a la meva mà, sense cap convulsió; i en aquell mateix instant, els paràsits que li voltaven entre les plomes del cap han fugit cap a espais més vitals.

He estat una estona amb el petit cos emplomallat als dits, observant-lo; per la manera cóm les plomes s’arrencaven de la pell, i l’esquelet d’óssos que es veia a sota, suposo que s’ha mort de gana o bé d’una malaltia d’aquestes que pateixen els ocellets, que en uns dies o poques hores ha fet.

M’ha dolgut aquesta mort, tot i que  porto una cuirassa a sobre, perquè vaig sofrir massa quan, de petita, se’m morien més de la meitat dels petits que em queien a les mans. Ara evoco aquells temps com si jo fos una altra; no va ser meva la culpa, perquè els animals que vaig tenir ja m’arribaven esblaimats.

Però els ocells sempre m’emocionen. En part, son repugnants; pots copsar el seu aspecte reptilià en la forma del cap, en la fredor dels seus ulls; en l’olor de les plomes hi ha la malaltia, o el desig innat i salvatge de viure, o el desamor d’un niu abandonat.  Però sempre els ocells són més que això. Són els que van sobreviure saltant, els que van aprendre a aixecar-se. Són els que van aprendre a volar. Saben coses de l’aire i de la llum que nosaltres no sabem. Tenen força per lluitar amb la força cega que ens lliga al terra.

Estimo amb un amor estrany als animals, els hi tinc afecció.

Quan he deixat el cosset erm del lluer entre un munt d’escorces de pi, a sota casa, m’he entristit, per haver-lo trobat en aquests moments seus, quan ja no queda cap altre vol per fer.