Salamandra, el teu nom

El teu nom, salamandra, evoca aigua neta entre rocam i herbes d'aigua. Evoca l'olor de la molsa i del boix, d'arrels blanques entre terra negra, on hi niuen bolets sucosos, àlbers, libèl.lules iridiscents; cent-peus, flors invisibles, l'aroma de la vida xica que s'amaga. Quant de temps i per a qui evocarà encara, tot aquest bosc primigeni, salamandra, si l'aigua recula i la terra es fa erma...? Si l'aire és tòxic i abandonem tota esperança...?

La salamandra pertany al grup deliciós dels amfibis, uns animals que han tret el cap des de l'aigua primerenca i han volgut explorar els indrets a prop del riu. Viuen en l'aigua i no obstant tenen pulmons. També respiren per la pell. Són bèsties metamórfiques: els ous eclosionen dins l'aigua, i d'ells en surten uns cadells com peixos, amb brànquies i cua de nedador. Paulatinament, els creixen ( miracles ) quatre potes, se'ls dessenvolupen bosses pulmonars. En algun cas ( granotes, gripaus ) se'ls perd la cua, en altres ( tritons, salamandres ) la cua és conservada i creix igual que el cos. I surten, van a fer volts, oloren falgueres amarades, s'empassen aranyetes i cuquets, larves, i després tornen a l'aigua o es colguen a la terra flonja i aromada per passar-hi el mal temps.

Les salamandres nostrades són espectaculars. De colors negre i groc, anuncien el perill ( a la natura, les combinacions negre/blanc, negre/groc, signifiquen predadors, verins, atac. Però les salamandres no són perilloses pels humans. Si de cas, ens hem de rentar les mans després de tocar.les, per si la nostra pell reacciona a la seva, un xic viscosa. Els biòlegs parlen de mimetisme defensiu: és a dir, simulen un perill que en realitat és molt minso ( les salamandres no tenen verí ni tampoc una agressivitat extremada ).

Per dir-ho aixì, aquí teniu la vespa, groga i negra, gran predadora, agressiva ( ataca primer i pregunta després ) i verinosa per si poc fos. 

A la tardor sortim a buscar llenegues i rovellons i camagrocs o almenys uns quants boníssims fredolics. Tenim competidors ferotges, perquè moltes persones surten al bosc i a més els senglars també són molt sibarites amb això dels bolets.  Afegiu-hi que tenim menys boscos i més sequera. Els rius estan força bruts, hi ha deixalles i pesticides arreu. Les salamandres han minvat, s'han mort de set, els seus ous no han prosperat, en aigua bruta. Per elles ha començat la dèbacle. S'han quedat a llogarets humits, encara no infestats de malaurança, lluny de nosaltres, amagades. 

Fotografia propietat d'Enric Armangué

Llavors, enmig d'uns pesadíssims esbarzers que ens enganxen per totes bandes mentre descobrim que la rovellonera somiada és realment un cau de lleteroles, la veiem allà, entre les fulles caigudes. L'agafem, ella llisca; els seus petits dits no fan mal, però són insistents, no paren quiets. Mirem els seus ullets petits i brillants, ella també ens mira, i de cop tot el bosc es transforma en aquesta mirada, tan viva, tan bella, tan a la vora de l'extinció. La deixem al terra amb compte, i allà va la bèstia , a entaforar-se en silenci en un altre laberint d'aromes. 

Com podria fer, què hem de fer, per no ser causa de més mort...? La vida va d'aquesta manera, és cert; uns viuen, altres moren, no hi ha més. Però sóc conscient que embrutem els rius i la terra. Per això us demano, si aneu al bosc, i trobeu salamadres, o una musaranya, o llagostes o esquirols, o veieu un gaig solitari, observeu-los amb afecte, mireu què preciosos són. No hauria de ser cert, que tota vida és sagrada...?

***