dimecres, 20 de setembre de 2017

Príncep Formiga - Silvia Armangué

Príncep Formiga


Després d'unes pluges, a finals de l'estiu, en aquests dies humits i bells com els darrers, fan el seu primer i únic vol els prínceps formiga. A una cambra especial del formiguer han crescut les seves larves, nodrides amb delectança. Quan el bon temps i els planetes es posen en ordre, les princeses i els prínceps surten de casa seva per mai tornar. Dansen a l'aire lliure i si es troben femella i mascle fan l'amor, com només saben fer-lo aquests joves fills de la reina.

Quan una femella és fecundada, la joia l'empara i s'aventura per espais desconeguts. Si troba un bon lloc, comença una colònia nova. Perd les ales i la seva minsa llibertat i excava la terra i restarà des de llavors en la cambra més secreta, amb l'abdòmen hipertrofiat, parint ous de guerrers i obreres, fins a l'esgotament.



Molt poques princeses aconsegueixen el ball nupcial i després trobar cau. La majoria moren aviat, perquè el temps que tenen és curt. Igualment els prínceps; hagin conegut o no l'amor del vol, cauen irremeiablement al terra, perquè és aquest el seu destí: intens i efímer.

Per això us demano. No trepitgeu, no mateu els prínceps. No us faran cap mal i morirán aviat. Penseu que aquesta és l'únic bocí de vida i vol que hauran tingut.

Silvia Armangué




dimarts, 19 de setembre de 2017

I ja no em val





I ja no em val




I ja no em val
quedar-me al cau
perquè el temps passa.

Surto, doncs, 
de nits, i amb por.
Surto, buscant als carrers
oberts pel vent
la meva revenja,
la meva baralla.

I els gats
urpen el gel
per tornar a casa.



Silvia Armangué Jorba

Tramuntana - Sanzsoto

Sanzsoto, acrílico/tela, Viento del este












Que es mi barco mi tesoro,
que es mi Dios la libertad;
mi ley, la fuerza y el viento;
mi única patria, la mar.


-José de Espronceda

divendres, 15 de setembre de 2017

J.M Trias i Peitx













És impressionant comprovar la varietat de formes i estils dels edificis a on anem convidades a fer una presentació dels nostres llibres. Aquesta setmana hem visitat el Centre Cívic de Les Corts, Josep M. Trias i Peitx, que ofereix un ampli ventall d'activitats relacionades amb la cultura, en aquest cas principalment a la música clàssica. 

A banda, hem indagat qui era Josep M. Trias i Peitx. Ens ha sorprès quan llegint anàvem comprovant que es tracta d'un honorable, una figura rellevant potser poc coneguda.

Ens remetem a la ressenya que ofereix l'editorial Símbol en el llibre de memòries que ha publicat amb el títol: LA SOLITUD DE LA LLIBERTAT. 

Llegim: '...l’home que fou secretari general d’UDC durant la Guerra Civil és un gran desconegut de la política i la història de Catalunya. Poques persones com ell, però, varen viure la tragèdia col·lectiva de la guerra i la solitud del llarg exili des de la primera fila de l’acció. Des del seu catolicisme militant i mantenint-se fidel a la República treballà, en aquell període convuls, per a ajudar els religiosos catalans i per a restablir les relacions diplomàtiques amb el Vaticà. Després, a l’exili, realitzà una immensa tasca humanitària que el portà a treure més de 78.000 persones dels camps de refugiats.
Aquestes Memòries, editades per Gemma Caballer, recullen les converses que Josep M. Trias i Peitx tingué amb Eduard Vinyamata i Imma Tubella entre els anys 1973 i 1976 i que han romàs inèdites fins ara. La seva veu – clara, directa, sense concessions - ens arriba després de molts anys de silenci i oblit.'

***

Ens ha semblat interessant també comentar la carta que Quim Torra publica a El Matí Digital. És una mica llarga, però val la pena. 
 Llegiu-la en tota la seva extensió aquí: Article: HONORABLE 

En destaco un fragment:

I és aleshores quan se m’apareixeu vós amb tota rotunditat. Un home clau a l’exili. El polític que probablement més va fer pels seus compatriotes. Vós no us enfonsareu com altres, ni buscareu només la vostra salvació, sinó que vau imposar-vos un deure: ajudar, salvar tot el que es pogués. No veieu presoners sinó persones, no veieu filferrades sinó humiliació, no veieu sorra sinó patiment. Gràcies a les vostres connexions amb els catòlics de tot el món i els quàquers, a les Memòries expliqueu que vau ajudar a treure més de 70.000 detinguts dels camps de la vergonya francesos. Sovint em ve la xifra al cap i la repeteixo a poc a poc: 70.000 persones. I tant se val que potser, finalment, fossin 50.000, 30.000 o fins 10.000. És un enorme èxit. I no sabíem res fins ara. Quina vergonya no haver sabut res fins ara.


En paral·lel, gràcies a les vostres gestions, un grup d’intel·lectuals catalans que acabaven de sortir del nostre país en un bibliobús atrotinat, van trobar acollida en un castell que es faria famós: Rossy-en-Brie. Un altre episodi desconegut: Els Trabal, Obiols, Rodoreda, Murià i tants d’altres, van poder-s’hi refugiar gràcies a les vostres gestions. Sou un pou profund de descobertes, vós, sincerament.

dimecres, 13 de setembre de 2017

Si es fa fosc a Les Corts



Després d'un estiu força calorós i mogut en tots els àmbits, Cornèlia Abril torna per mostrar la seva participació activa en la nostra cultura.

I és que ahir, Cornèlia Abril va presentar el seu segon llibre de relats Si es fa fosc, al Centre Cívic Josep Maria Trias i Peitx, al barri de Les Corts.

Va començar l'acte amb unes paraules d'Òscar Esquerda, el nostre editor (Onix, editor), per donar pas seguidament a la presentació "formal" de Cornèlia Abril, que s'estrenava a Les Corts, per part de Matilde Nuri, així com la descripció de les components del grup, a càrrec de Pepa Bagaria. Sílvia Armangué va esmentar el primer volum, "He d'anar-me'n", per passar de seguida a fer-nos cinc cèntims del que podem trobar a Si es fa fosc.

Després, cada "Cornèlia" va llegir un fragment del seu propi relat i va explicar al públic com i d'on havia sorgit la inspiració per escriure'l.

Va ser un acte breu, però interessant, intens, i que ens va retornar al nostre compromís amb la literatura, amb l'art, amb la música...

A banda d'agrair al centre la seva acollida i la bona disposició, no podem deixar de mostrar, també, el nostre agraiment a totes les persones que van venir a fer-nos costat.




Comencem...


Òscar Esquerda


Matilde Nuri


Pepa Bagaria


Sílvia Armangué


Montserrat Medalla



Lectors presents i futurs lectors









I fins a la propera!

divendres, 8 de setembre de 2017

foscor - Sanzsoto

«Si cualquiera de ustedes
se da por las paredes
o arroja de un tejado
y queda a bien librar descostillado,
yo me reiré muy bien; importa un pito,
como tenga mi bálsamo exquisito.»
Con esta relación un chacharero
gana mucha opinión y más dinero,
pues el vulgo, pendiente de sus labios,
más quiere a un charlatán que a veinte sabios.
Por esta conveniencia
los hay el día de hoy en toda ciencia
que ocupan igualmente acreditados,
cátedras, academias y tablado .
Prueba de esta verdad será un famoso
doctor en elocuencia, tan copioso
de charlatanería,
que ofreció enseñaría
a hablar discreto con fecundo pico
en diez años de término a un borrico.
Sábelo el rey le llama, y al momento
le manda dé lecciones a un jumento;
pero bien entendido
que sería, cumpliendo lo ofrecido,
ricamente premiado;
mas cuando no, que moriría ahorcado.
 El doctor asegura nuevamente,
sacar un orador asno elocuente.
Dícele callandito un cortesano:
«Escuche, buen hermano,
su frescura me espanta;
a cáñamo me huele su garganta.»
«No temáis, señor mío
-respondió el charlatán-, pues yo me río.
En diez años de plazo que tenemos,
el rey, el asno o yo ¿no moriremos?
Nadie encuentra embarazo
en dar un largo plazo
a importantes negocios; mas no advierte
que ajusta mal su cuenta sin la muerte.

-Fábula de Félix María Samaniego

Buscando en la oscuridad, oleo/tela, Sanzsoto 2005

dimarts, 5 de setembre de 2017

Deixeu-me en pau





Deixeu-me en pau









Una senyora del meu carrer professa una religió molt insistent. Quan em veu, ve a fer-li festes a la Tati i després em vol adoctrinar en les seves creences. Em vol regalar uns fulls amb uns dibuixos acolorits que parlen de la fi del món, de la misericòrdia de déu i dels àngels de la guarda. No recorda que jo cada vegada refuso la revista i faig el possible per assegurar-li que no sóc creient. Però ella té la consigna que ha de guanyar ànimes per a la seva causa i no es tira enrere. Volia saber si crec en l'àngel de la guarda, i m'ha recitat la lletania tan maternal que portem al subconscient:

Àngel de la guarda
dolça companyia
no em desemparis
ni de nit ni de dia...

I sí que la trobo maca la cançoneta, però això no vol dir que me la cregui. Com que faig cara de moniato, o sigui que semblo més amable del que soc, m'ha tingut encara una estona recordant passatges de la bíblia, i al final m'ha deixat anar la pregunta definitiva, la que posa els pèls de punta a la gent com jo:

Però tu creus que Jesucrist va donar la seva vida per salvar-nos, oi...!

I li he dit que no, és clar. Llavors ha mogut el cap a banda i banda i m'ha mirat amb els ulls brillants.
"Quina llàstima! " ha dit, com si pogués destriar, amb els ulls fervorosos de la il·luminació, tot un infern de flames amb dimonis vermells fent-me passar una nefasta vida eternal. M'ha contemplat amb una gran compassió mentre em despedia, tibada per la corretja de la Tati, que desitjava olorar una merda situada mig metre enllà de la vorera. Però em sembla que la pròxima vegada que ens trobem, intentarà convertir-me, un altre cop. 

diumenge, 27 d’agost de 2017

Reflexions tot escoltant un bolero

Free Bolero

Después que nos besamos
con el alma y con la vida
te fuiste una noche
sin una despedida...

Avanzamos lentamente, en la ausencia del viento.
Me adormezco y, en el ensueño, a ratos te observo.

y yo sentí que al irte
mi pecho sollozaba
la confidencia triste
de nuestro amor así...

Te miro, feliz de tenerte. Y el mar es una gran mancha de tinta, en la que la brisa me recuerda otros momentos, otras brisas, y también otros besos. Sólo tú supiste confortar el sollozo de mi pecho.

Somos,
un sueño imposible,
que busca la noche,
para olvidarse del tiempo,
del mundo y de todo,
somos,
en nuestra quimera,
doliente y sentida,
dos hojas que el viento,
juntó en el otoño.

Somos un castillo en el aire. Somos ese sueño que hemos querido ser. Ante una ausencia, el sueño se desvanecería. Y la quimera no tendría razón de ser. El sol despierta de su letargo y la mancha de tinta se aclara lentamente. El otoño nos juntó, a costa de aquél invierno frío y desangelado que se había llevado a otro.

Somos,
dos seres en uno
que amándose mueren,
para...
guardar en secreto,
lo mucho que quieren
pero...
qué importa la vida,
con esta separación,

Te miro, feliz, llevar el timón de tu vida y ayudándome a llevar el de la mía. El mar adquiere tonos  ceniza, aquella ceniza, testimonio de una muerte.

somos,
dos gotas de llanto,
en una canción.

Efímero el color... en silencio, volvemos a puerto. El cabo que amarra nuestras vidas es sólido. I will survive.

Letra del bolero: M. Clavell
Intérpretes: Maite Martín (voz) Tete Montoliu (piano) - Free boleros (1996)- altamente recomendado.


Ensueños, recuerdos y paranoias,
Montse, 2000





dijous, 24 d’agost de 2017

REENCARNACIONS MISERABLES, Olga Xirinacs


Agraeixo molt començar a llegir una novel·la i notar que m'endinso en un espai gairebé insonoritzat, que l'escriptura m'aïlla de l'entorn i llavors ja em quedo en la companyia de la veu narrativa, en aquest cas, identificable amb tots els registres de l'autora. Olga Xirinacs ha escrit un relat profund i crític, que fuig de la transcendència que se li podria pressuposar al tema de les ànimes; tractat amb sentit de l'humor, va al gruix de qüestions complexes i ben plantejades.




Si bé una novel·la no es pot fàcilment reduir a un article d'opinió, sí que a vegades troba correspondència en l'àmbit encara més mínim del títol. D'aquí l'encert de 'Reencarnacions miserables'. 
En el llibre, que publica Arola Editors, el títol es fa imatge en un collage prou gràfic, també obra d'Olga Xirinacs. 

La història que l'autora ens narra parteix del fet anecdòtic de la reencarnació d'Esebius Frank qui  sempre torna a la vida després de mort. Aquesta vegada ho farà en el si d'una gitana romanesa i tindrà un germà bessó. És un detall que obre possibles simetries i asimetries, assumpte que en general a mi em resulta sempre atractiu. Els diàlegs, magnífics, es fusionen amb la prosa elegant i precisa. I és així, en les converses entre l'escriptura, com el lector va coneixent els afers d'un individu jove cansant de viure successives existències, que contínuament reviu una vida després de l'altra, sense repòs, havent de suportar a més a més tota la càrrega de coneixement i memòria adquirit en el passat.

L'escenari principal és la ciutat. Entrem a les cases on els protagonistes es reuneixen per mantenir tertúlies habituals o esporàdiques. Els diferents episodis transcorren entre sol i subsol, espais físics però també àmbits de pensament propicis a forjar l'acció d'influència o a perpetuar retraïments i contenció. Respostes que segueixen l'ordre establert o no i oscil·len entre el món i l'inframón i el corresponent grau de misteri. Tot va succeint per raó argumental, tot pren sentit al final. Idees, pensaments, preguntes. Perquè 'Reencarnacions miserables' convida el lector a reflexionar des de les preguntes que estan redactades entre dos interrogants. Les altres preguntes, les que no s'han escrit i sorgeixen de la lectura, queden fent tombs en la ment del lector. 

Un plaer afegit en el conjunt de l'obra d'Olga Xirinacs, escriptora prolífica com s'especifica a la contracoberta: 'És professora de piano. Ha publicat més de 70 llibres: poesia, narrativa, novel·la i viatges. Té editats 300 contes per adults i infants. Ha obtingut els premis més importants de la Literatura Catalana...', que és des d'on ens interpel·la l'autora.


Article recomanat a EL PUNT AVUI:  'HONORIS CAUSA'

Article recomanat a EixDiari: REENCARNACIONS MISERABLES

dissabte, 19 d’agost de 2017

No tinc por






No tinc por!

No tinc por!
No tinc por!

Tinc dol i amarguesa i un gran dolor per les vides segades
 i per les que viuen una agonia
 i pels infants i pares que es queden sols. 
Desig que els damnats trobin tendresa entorn
 i ànimes càlides i fortalesa.
Però enmig del terror cal aixecar-se i volar més amunt si cal 
perquè la vida que ens quedi sigui tota nostra.

No tinc por.

dilluns, 14 d’agost de 2017

posella


de com encarem un conflicte, contesa, xoc o estat d'oposició
i de les definicions que trobem al llibre de les paraules

Vic


Emplaçament: Acció d'emplaçar.
Emplaçar: Situar, col·locar, en un lloc determinat. Designar el lloc que ha d'ocupar un edifici un monument, etc.

Plantejament: Acció i efecte de plantejar.
Plantejar: Suscitar una qüestió, un problema, a resoldre, posar-lo en condicions de resoldre'l.

Suscitar: Promoure, fer sorgir.
Resoldre: Descompondre una cosa reduint-la als seus elements constituents. Convertir una cosa en una altra de més simple. Prendre una determinació, decidir. Acordar, dirimir.

U: En filosofia, allò que té unitat; el principi de tota realitat, etc.
U: Vint-i-unena lletra de l'alfabet català.

Unicitat: Qualitat d'únic. En matemàtica, propietat que fa referència a l'existència d'un sol resultat.
Etcètera: I la resta.

Legal: Conforme a la llei.
Legítim: Conforme a les lleis o al dret. Genuí, autèntic.

Genuí: Vertader, no fingit.

Posella: Lleixa, prestatge. Cavitat a la paret per a posar-hi alguna cosa.
Posició: Lloc on és situat un cos, país, etc. Situació. Manera de pensar o actuar. Positura, postura. Categoria, condició, esfera, rang. Indret, emplaçament.

Emplaçament: Acció d'emplaçar.
Emplaçar: Situar, col·locar, en un lloc determinat. Designar el lloc que ha d'ocupar un edifici un monument, etc.

Etcètera: I la resta.



Matilde Nuri i Espona
Cornèlia Abril

dilluns, 7 d’agost de 2017

Mes no hi eres - Sanzsoto

Muerte subita, acrílico/papel


Hoy estabas conmigo, pero no estabas
sin razón razonabas la impostura
por todos los que no están y un día estuvieron
campanas de cristal doy a los vientos

campanas vistas desde mi atalaya
donde el recuerdo mora y el olvido acecha
campanas que anunciaron nuevas vidas
campanas que sonaron por los muertos

En que lugar se guardan las palabras
En que momento las suplantó el silencio
en esa incertidumbre que es la vida
con la muerte que espera su momento

Hacia la muerte caminando todos
dejando atrás un mar de desaliento
de los que con sus prisas van dejando
olvidada la vida en el intento.


-Sanzsoto

divendres, 4 d’agost de 2017

Mi Dios soy yo

Encarna Velázquez va publicar la primera novel·la, amb un títol potent, als vuitanta anys.
Vivia a l'Ametlla i jo anava a casa seva caminant. Ahir va marxar.




Des de Cornèlia Abril t'escric una nota breu per expressar gratitud. Dient gràcies, Encarna, n'hi hauria prou. Però em ve de gust deixar constància del motiu: les estones que hem passat a casa teva parlant de llibres, amb la Imma, la Consol, també a vegades l'Antonio, el teu marit. Ens hem explicat de quins autors i de quines obres hem begut o hem refusat l'essència o la sensibilitat; ho fèiem només pel gust de posar en comú la nostra manera d'entendre la literatura, d'encarar l'escriptura, de recitar poemes. Aquest és un tema de llarg recorregut, i no n'hauríem tingut mai prou. Tot just començàvem unes tertúlies casolanes que prometien molta força. Ara haurem de fer l'exercici de rellegir en solitari. Quin greu! Serà en els poemes que t'agradaven, -tu no voldries de cap manera que fos en la pena- on retrobarem la satisfacció d'haver compartit les nostres paraules.

-Matilde Nuri i Espona-


'Mi Dios soy yo', Encarna Velázquez
Editat per Círculo Rojo Editorial

dijous, 27 de juliol de 2017

Pregadéus - Sílvia Armangué



La seva bellesa em desmarca.
Mireu quina cuirassa de paper fi, com seda brodada del color verd més pur. Mireu quin posat altiu, quina cintura de princesa...Sobre una branca de menta xamosa espera, tal vegada, un petit príncep (força petit i de color fosc ) que amb mil precaucions s'enfilarà sobre la grupa anhelada, per exhalar un amor que ningú pot descriure...du, el príncep, un present, un gran i tou insecte saborós atonyinat, perquè la bella, un cop s'acaba la cópula, sent una fam ferotge, i sovint la presa més propera és el mascle, encara en èxtasi sensual...Aquest cop, ell ho ha preparat bé; s'escapa, estremit encara, entre les tiges maragda, mentre ella es duu a la boca, olora amb les antenes, devora el regal cruixent de l'estimat d'un instant...

 Mantis religiosa

Silvia Armangué, 27/07/17

dilluns, 24 de juliol de 2017

Cercles - Sanzsoto

Sanzsoto: ODISEA, acrílico/papel, 50 x 50 cm

...despedíos de la isla, desarraigad la patria;
y el que pueda que la arroje al agua tras él como un peñasco,
y el que no se hartó de ella entre vosotros, cuélguela como amuleto,
pues al alba partimos para el último viaje sin retorno”.

N. KAZANTZAKIS
Odisea, Rapsodia II

dilluns, 10 de juliol de 2017

Morfos - Sílvia Armangué

Si heu vist Alien, sabreu que la trama es va inspirar en el cicle biològic dels insectes i els aràcnids, particularment en el de les vespes. Els insectes tenen uns estils de vida força espantosets. Si son vegetarians o nectarífers (isòpodes, papallones, abelles, abellots...) es limiten a xuclar les flors o arreplegar detritus del terra, Quan son carnívors (vespes, marietes- sí, l'animalet rodanxó és un voraç depredador del que sigui, pugons sobretot- mantis, i un llarg etcètera) usen estratègies més o menys complexes per fer els seus àpats.

Fa uns dies vaig tenir un patatxap dels grans.Veureu. Els pugons, aquests animalons rodanxons que molesten bastant a les plantes tendres però que si en mires quatre o cinc de prop tenen una aparença tota innocent, allà amb els seus ullets petiiiits i sempre escortats per formigues, i que hom creia que donaven gratament la seva dolça melassa a les seves protectores ( les formigues allunyen les marietes assassines i acompanyen als pugons al seu formiguer perquè descansin ) i que certament s'ha constatat aquest mutualisme en moltes espècies (tan de pugons com de formigues), de manera que els himenòpters allunyen als predadors i donen cau als pugons i aquests "a canvi" evacuen un líquid dooolç que gormandeja tot el formiguer, ben cert és, però té una història de terror paral·lela que he descobert i que ara escriuré, amb les mans tremoloses.



Una gent que no devien saber on dar-la, uns científics tots guapos, es van passar hores i dies i anys observant les relacions cordials entre pugons i formigues. I de tant mirar i fer vídeo, van descobrir una trama subterrània que els va gelar la sang a les venes.

Resulta que les formigues tenen els seus fills-larva en cambres fortament custodiades per grups para-militars,i res no entra allà si ells no volen.

S'ha descobert que els pugons, a partir d'un mateix ADN, poden créixer en almenys dues aparences diferents que s'anomenen Morfos. Una aparença és la que coneixem: groga o verda, rodonets, amb potes fines. L'altra aparença és aplanada, amb una textura i olor característiques. Característiques de què? direu.



Doncs característiques, tatxaaan, de les petites larves de formiga. Amb aquest aspecte i olor passen els controls i es mesclen amb les larves de la guarderia. No s'acaba aquí. Amb els estilets xucladors que empren per alimentar-se de les tiges, aquests morfos els hi claven a les larves i els xuclen l'hemolinfa, la "sang" dels insectes. Curt i ras. I les formigues no saben- almenys no ho han descobert a hores d'ara- que tenen l'enemic dins de casa. 

Estic segura que queden tantes coses per descobrir, entrellucar o aprendre, que tenim feina per estona. De moment, aquesta trama a l'estil Dr. Jekyll i Mr. Hyde ens apunta que no sabem un borrall de les relacions entre animals, plantes, bacteris i fongs. Però que ens agrada saber noves coses...encara que facin paüra. 

Per més informació:

http://www.abc.es/natural-biodiversidad/20150115/abci-pulgon-hormiga-drjekyll-mrhyde-201501151148.html


divendres, 7 de juliol de 2017

Tres poemes i un camí, ITAKA - Sanzsoto



Si vas a emprender el viaje hacia Itaca
pide que tu camino sea largo,
rico en experiencia, en conocimiento.
A Lestrigones y a Cíclopes,
o al airado Poseidón nunca temas,
no hallarás tales seres en tu ruta
si alto es tu pensamiento y limpia
la emoción de tu espíritu y tu cuerpo.
A Lestrigones ni a Cíclopes,
ni al fiero Poseidón hallarás nunca,
si no los llevas dentro de tu alma,
si no es tu alma quien ante ti los pone.


Pide que tu camino sea largo.
Que numerosas sean las mañanas de verano
en que con placer, felizmente
arribes a bahías nunca vistas;
detente en los emporios de Fenicia 

y adquiere hermosas mercancías,
madreperlas y coral, y ámbar y ébano,
perfúmes deliciosos y diversos,
cuanto puedas invierte en voluptuosos y delicados perfumes;
visita muchas ciudades de Egipto
y con avidez aprende de sus sabios.




Ten siempre a Itaca en la memoria.
Llegar allí es tu meta.
Mas no apresures el viaje.
Mejor que se extienda largos años;
y en tu vejez arribes a la isla
con cuanto hayas ganado en el camino,
sin esperar que Itaca te enriquezca.




Itaca te regaló un hermoso viaje.
Sin ella el camino no hubieras emprendido.
Mas ninguna otra cosa puede darte.
Aunque pobre la encuentres, no te engañará Itaca.
Rico en saber y vida, como has vuelto,
comprendes ya qué significan las Itacas.
-Kavafis







Yo... no soy más que un hombre sin oficio y sin gremio.
Sólo un vagabundo. Soy un hombre sin ciudad... sin decálogo y sin tribu.
Mi éxodo es ya viejo.
Y en mis ropas, duerme el polvo de todos los caminos.
Y el sudor de muchas agonías.
-León Felipe








¿Volver? Vuelva el que tenga,
tras largos años, tras un largo viaje,
cansancio del camino y la codicia
de su tierra, su casa, sus amigos,
del amor que al regreso fiel le espere.
Mas ¿tú? ¿volver? Regresar no piensas,
sino seguir libre adelante,
disponible por siempre, mozo o viejo,
sin hijo que te busque, como a Ulises,
sin Itaca que aguarde y sin Penélope.

Sigue, sigue adelante y no regreses,
fiel hasta el fin del camino y tu vida,
no eches de menos un destino más fácil,
tus pies sobre la tierra antes no hollada,
tus ojos frente a lo antes nunca visto.
-Luis Cernuda


imágenes © Sanzsoto