dissabte, 10 de febrer de 2018

Allò nostre i allò altre

D'un article d'opinió que es troba a la darrera revista Vèrtex, revista  de la Federació d'Entitats Excursionistes de Catalunya (federació Catalana d'Alpinisme i escalada) (FEEC), escrit per Eliseu T.Climent, n'extrec una frase, de fet, la frase que la mateixa redacció subratlla com a -més o menys- reclam.

L'article en qüestió es diu "Construint realitats".

Bé, sembla que ja s'han donat totes les dades que es poden donar per tal que quedi constància d'allò de "Al Cèsar el que és del Cèsar", que tant agrada a les ànimes Cornèlies.

Però no divaguem. La frase és aquesta:

"Quan ens tornem runners, en comptes de corredors, ens deixem atrapar per un discurs consumista i una èpica de fireta".

Fa reflexionar, aquesta frase. Per què no podem/volem dir, senzillament, que ens agrada sortir a córrer?

Per què hem de dir que som runners?

Què passa?
Que tot allò que ve de fora ens fa més savis?
Més divertits?
Més entenimentats?
Més cool?

Pensem-hi una mica.

En quin moment vàrem decidir que allò forani era millor que allò nostre?

Per què no podem continuar cantant ben fort allò de "Visca la claror del foc, visca sa claror"? sense haver-nos d'amagar darrere d'altres mots?


Allò nostre: ermita de Santa Bàrbara, des del castell de Sant Joan (Blanes)

diumenge, 4 de febrer de 2018

Veu i guitarra

Biblioteca Municipal de Santa Eulàlia de Ronçana
Cicle de Música Clàssica
Músics- La fàbrica de lied i Jaume Torrent
Franz Schubert : Viatge d’hivern
Alfred Rodríguez Picó
Teloners - Escola de Música Vall del Tenes
Sonata n.5 de J-X Lefèvre.





Son les 20.00 del vespre, divendres i Alfred Rodríguez Picó demana als assistents al concert: ‘desconnecteu de la vostra jornada laboral, canviem de xip, no hi ha mòbils, ni twits, ni res de tot això perquè som al segle XIX , fa un fred que ho glaça tot i el nostre caminant comença el seu viatge d’hivern…’ 

Iniciem així un  recorregut múltiple però en cap cas enduts pel fred: serà a través del silenci, de la guitarra, de la veu, de la sensibilitat schubertiana i del descobriment d'una manifestació artística delicada i singular. Anem de la mà del  tenor Jordi Mas, ideòleg de La fàbrica de lied, i del compositor i intèrpret Jaume Torrent, guitarrista, qui ha adaptat a la guitarra l’obra de Franz Schubert escrita per a piano i que li ha valgut admiració i reconeixement a nivell internacional.


Escolteu, gaudiu: El Til·ler




El ‘maestro’ Jaume Torrent diu: ‘jo, com a guitarrista, gaudeixo tocant aquestes peces perquè inviten a la implicació emocional’.  Necessitem i agraïm poder viure aquest instants de comunió amb la música en directe. El tàndem Jaume Torrent - Jordi Mas excel·leix. Des de les primeres notes musicals notem com se’ns emporta la poètica que caracteritza la música de Schubert, emoció pura i viva. 





Gràcies!
.

divendres, 2 de febrer de 2018

Resorgir

Estic sorgint d'entre el sopor, d'una mena de somnolència, d'un ensopiment de tres mesos, potser quatre, potser una mica més. 

Diria que em vaig començar a arronsar amb aquella calor tan intensa de l'estiu, diria que em vaig començar a alertar amb l'atemptat del 17 d'agost a Barcelona, diria que em vaig començar a arraulir i a construir-me una cuirassa que m'ha mantingut - i potser encara em manté- una mica adormida, com la princesa del conte... 

No necessito un príncep blau que m'ajudi a lluitar contra la malesa que envolta el meu castell...només necessito sortir al carrer, amb la meva espasa simbòlica (tothom sap que Cornèlia Abril és pacifista) i començar a construir, que no destruir, i despertar-me del tot, i tornar a viure! 

De moment, benvinguts al mes de febrer, el més curt de l'any. I que el fred ens revifi les idees!

Cornèlia Abril


divendres, 12 de gener de 2018

'Res no mor'



no és per fer nosa -seria massa miserable!-
i tampoc per llepar eternitats infames,
sinó per seguir vivint entre lletres i papers,
Cornèlia Abril,
perviure entre sons de poesia que no mor:
'Tenen com una pau joiosa aquestes fulles
morint-se, i mig sospiren: "Res no mor".

Res no mor i nosaltres totes
'Cada fulla, en silenci, caient tranquil·la, diu:
"La vida passa, es fon, i torna i brilla".'
Salut, seny i sort.



en cursiva, versos de Marià Manent
del poema - TARDOR A VILADRAU
.

dijous, 28 de desembre de 2017

28 de desembre

Fragment

"La poesía tiene una puerta herméticamente cerrada para los imbéciles, abierta de par en par para los inocentes. No es una puerta cerrada con llave o cerrojo. Pero su estructura es tal que, por mas esfuerzos que hagan los imbéciles, no pueden abrirla, mientras cede a la sola presencia de los inocentes. 

Nada hay mas opuesto a la imbecilidad que la inocencia. La caracteristica del imbécil es su aspiración sistemática a cierto orden de poder. El inocente en cambio, se niega a ejercer el poder porque los tiene todos.

Por supuesto es el pueblo el poseedor potencial de la suprema actitud poética: la Inocencia. Y en el pueblo, aquellos que sienten la coerción del poder como un dolor.


El inocente, consciente o no, se mueve en un mundo de valores (el amor en primer termino). 

El imbécil se mueve en un mundo en el cual el único valor está dado por el ejercicio del poder. 

Los imbéciles buscan el poder en cualquier forma de autoridad: el dinero en primer término, y toda la estructura del estado, desde el poder de los gobernantes hasta el microscópico pero corrosivo y siniestro poder de los burócratas, desde el poder de la iglesia, hasta el poder del periodismo, desde el poder de los banqueros, hasta el poder que dan las leyes. Toda esa suma de poder está organizada contra la poesía."


"LA POESIA PRETENDE CUMPLIR LA TAREA DE QUE ESTE MUNDO NO SEA SOLO HABITABLE PARA LOS IMBÉCILES" 



Aldo Pellegrini

dimarts, 24 d’octubre de 2017

Maria Cirera o l'encant del Microrelat - Silvia Armangué

Puces i altres picors...és el suggerent títol del recentment editat llibre de Maria Cirera. A l'acollidora Llibreria Papasseit ( papasseit.cat) de Manresa, es va presentar ahir, 23 d'octubre, amb tots els honors: Jordi Massó Rahola, prologuista, esplèndid escriptor de microrelats, "descobridor" de Maria Cirera, ens va explicar per quin motiu li agraden els relats de l'autora. També ho ha escrit al pròleg.


Maria Cirera i Jordi Massó


Básicament li agraden perquè són bonissims. Tots els del llibre. Bé, va dir altres coses. Aneu al seu blog La bona confitura, llegiu-lo a ell, a la Maria, a altres autors: el nivell és molt alt. 

La Maria ens va explicar com va ser el seu inici en el gènere ( blogs ), com s'hi va identificar de mica en mica. Com va anar passant d'escriure el què veia i sentia a allò altre, el desig de plasmar sentirs i veus aliens, transformar-los en històries, utilitzant poques paraules, buscant un llenguatge original per relatar vides senceres.





Monterrosso la va sacsejar i la va encuriosir. Altres autors, altres petits, bells, opressius, irònics petits contes d'arreu la fascinaren. Josep Porta i Laura Basaganya, escriptora i periodista, van posar veu ( acurada i fresca ) a alguns microrelats estimulants. 

Laura Basaganya, Josep Porta i Maria Cirera

Ens va deixar clar que un microrelat no vol ser un acudit, vol ser una atmòsfera, un nucli en moviment, una aroma. L'autor vol la complicitat del lector, vol que el seu enteniment i la seva sensibilitat sàpiguen "omplir" les lletres que "falten": hi ha pistes, massa pistes, per llegir indiferent un relat de Maria. I amb aquest, que comença Puces...,i que a mi m'emociona especialment, vull tancar aquesta "micro" crònica...que vol fer honor al llibre. No us el deixeu perdre.






Manresa, 24 octubre 2017                                       
Silvia Armangué Jorba

dilluns, 23 d’octubre de 2017

Cornèlia Abril, jurat en certamen cultural - Montserrat Medalla

Les components de Cornèlia Abril hem tingut el goig de ser escollides com a part del jurat del "I Certamen Cultural  SOLVAY" que ha engegat la fàbrica tèxtil SOLVAY, situada en el mateix emplaçament en què havia estat la SAFA a Blanes.

Els guanyadors del certamen són:

Poesia:  José Miguel Gómez, amb "Todo es silencio".

Prosa: Jorge López, amb "El bosque".

Arts plàstiques: Pablo Caldera, amb "Producción".

La SAFA produïa fils de nylon i tergal des dels anys 20 i després de créixer espectacularment, varen començar a fabricar també polímers de nylon i de poliester i més endavant, sal de nylon i HMD pura.

Tots els avançaments de la fàbrica, en totes les èpoques, han estat possibles gràcies a l'equip humà i tècnic que ha sabut treballar d'una manera emprenedora i sempre de cara al futur. Aquesta informació l'extraiem del pròleg escrit per Sílvia López, directora de la fàbrica, del llibre "50 años Fábrica de Blanes 1967-2017",  de Manel Carmona, amb què molt amablement ens van obsequiar i que és un compendi de tots aquests anys, i una petita joia per tots aquells que hi han treballat o que encara hi treballen.


Vàrem fer de jurat, doncs, juntament amb els components de "Lletraminúscula", homes i dones de Blanes per a la cultura, i també amb Mònica Rabassa, de la revista Recvll. Per nosaltres ha estat un autèntic plaer llegir els poemes i els textos en prosa que es van presentar (pocs, tot s'ha de dir, donat que ha estat la primera convocatòria i aquest fet ha frenat un xic els futurs autors) així com les pintures que, també tímidament, es varen presentar.

Un tastet d'història

El principi de segle ve marcat pel començament del moll (1914) i la fundació de la fàbrica SAFA (1923), peces decisives del redreçament econòmic de la Vila. En el terreny social apareixeran múltiples societats recreatives i un important moviment obrer que arriba a l’actualitat. En aquest moment també s’inicia el projecte del jardí botànic Marimurtra i la modernització de la flota pesquera amb el motor d’explosió

Jardí Botànic del blog Blanes Girona

Port de Blanes del blog Xiquets Pesca

… A principis d’abril de 1924 continuaven a «SAFA: ...els preparatius per a la construcció de l’edifici fà- brica que serà de grans proporcions com tenim dit. Les obres van a càrrec de la coneguda entitat ‘Cubiertas y Tejados’ i deuran ser acabades en un període de temps relativament curt. El tragí que es notarà en els camps de la Roca dintre breus dies serà, doncs, formidable».39 Entre l’hivern de 1924 i el de 1925 els treballs feren camí a bon ritme: «Van convertint-se en un agradable passeig els dies festius les obres de la SAFA, que progressen ràpidament» (7 de desembre de 1924); «Grandiosa fàbrica... línies molt atraients dins l’arquitectura industrial... nau central molt avançada, mostrant la seva grandiositat... naus de ciment armat...» (octubre 1925). Les cases allotjaven ja els seus primers residents, probablement personal de l’empresa constructora («El barri obrer ja està llest i habitat per una nombrosa colònia de treballadors»). I, al peu d’un petit turó adjacent: «s’han aixecat... uns bonics xalets per servir d’habitació al personal tècnic de l’establiment industrial».

En aquest context de barreja entre curiositat i admiració davant d’una obra de dimensions desconegudes a la vila, el redactor de Recull culminava una ressenya de 21 de novembre de 1925 en aquests termes: «...orgull de Blanes, considerada amb justícia com l’establiment fabril més important de la nació en el gènere»

- Dels Orígens de SAFA-Blanes per Pere Sala i López

dilluns, 16 d’octubre de 2017

La cultura no s'atura


Dissabte a Tarragona feia un dia net i clar, força calor per a l’època. A estones bufava vent de llevant sobretot a la zona vital i alegre de la Rambla Nova. 

Cornèlia Abril va passar el dia en la companyia d’Olga Xirinacs. I això significa conversa animada i sempre, entre paraules, una cançó tradicional, acudits, llibres, relats, pensament. Cultura de la quotidianitat i tota la literatura, d'acord amb les respectives maneres d’entendre el món. O potser de mirar d’entendre el món: la situació geopolítica resulta ser prou intensa ara mateix i d’una complexitat singular com per fer anàlisis de tota mena. 




A les set de la tarda teníem presentació a la llibreria de la Rambla que és una llar de llibres, un espai literari amable i amb criteri. Per primera vegada, Cornèlia Abril presentava alhora He d'anar-me'n i Si es fa fosc. Iniciava la vetllada Olga Xirinacs, autora de sengles pròlegs, fent una valoració del nom Cornèlia i de les moltes connotacions d’aquest nom propi. Algunes les coneixíem, d’altres no. I aquí el mestratge, de nou, elevant el significat del nom, com un auguri de futur encoratjador.  

Les integrants de CA vam fer la presentació de la nostra feina. Breument: la dinàmica del grup, qui som, d’on surten els relats, com encarem la dedicació a la literatura, origen i quina presència tenim en el món virtual, tot i que la nostra essència segueix essent el llibre, suport paper per a l'edició de relat en català. Essència i repte principal en un moment de feridora realitat, quan veiem atacs frontals al nucli dur de la nostra cultura. 



Celebrem l'activisme cultural, en totes les manifestacions possibles. Perquè es pot fer des de la quotidianitat, des de les realitats individuals. Des de l'escriptura. Es pot fer i es pot fer bé. No volem ni podem permetre que es malbarati la tradició cultural del nostre país. Educar vol dir fer possible l'adquisició de criteri, assolir seguretat en les idees que no seran una sola sinó moltes; implica saber conviure, no resignant-se a la voluntat d'unes elits i tampoc a ser romanalla. 

La cultura no s’atura: és el motor d’una societat que demana i necessita educació a tot nivell. Gràcies, Olga Xirinacs. Gràcies, la Llibreria de la Rambla. Gràcies, a les persones que van venir a la presentació. 

dissabte, 7 d’octubre de 2017

Presentació del llibre "Escales Amunt" de Maria Aladern







Maria Aladern, a més d’una gran escriptora, és una bona amiga de les components de Cornèlia Abril. Ella mateixa va presentar a Blanes el nostre primer recull de relats “He d’anar-me’n” i també vam gaudir del seu suport a la presentació del segon recull “ Si es fa fosc”.
El passat dijous dia 5 d’octubre vaig tenir el plaer d’assistir a la presentació de la seva novel·la, “Escales amunt”, editada per Edicions Saragossa. Novel·la, per cert, guanyadora del premi a la categoria “El cistell” del 9è certamen “Paraules a Icària” convocat per Edicions Saragossa i l'Ajuntament de Barcelona, districte de Sant Martí. Cornèlia Abril, ben contentes, ja vam fer ressò del premi a través del nostre blog:


La presentació va tenir lloc a la Llibreria Claret de Barcelona i l’escriptor Josep M. Boixareu va ser l’encarregat d’introduïr-nos en aquest univers descrit per la Maria. I va fer-ho a través dels seus personatges, especialment el principal, la Dora, amb una descripció acurada i força interessant que va combinar amb fragments de lectura de parts de la novel·la per poder il·lustrar millor el que ens anava explicant.  



La Maria, emocionada, també ens va voler fer còmplices del que havia significat per a ella escriure aquesta història. Què i qui l'havia inspirat, especialment per crear a la Dora. Ens va donar una bona pista: una tieta seva que va ser monja! Però també altres personatges d’aquesta escala tan particular han estat d’una manera o altra, inspirats en persones reals.



L’acte va concloure amb una recomanació final per part de l'editora, Rosa Zaragoza: no n'hi ha prou amb una lectura de la novel·la.
Amb una lletra que segurament agrairem tots els que ja tenim una edat i la vista ens juga males passades, la narració resulta amena i es llegeix amb delit. Però compte! Segurament se’ns poden escapar molts matisos que en una segona lectura podrem descobrir i valorar millor. Jo ja he començat la primera lectura. I en una setmana tan estranya i convulsa com la que hem viscut i amb el que ens espera per viure els propers dies, s’agraeix infinitament poder fugir a estones i oblidar-nos de tot. Gràcies Maria, per donar-nos aquests moments.
Moltíssima sort!!! 



Us deixo l'enllaç d'una entrevista a la Maria per si voleu saber una mica més sobre ella, els seus treballs i els seus projectes...

Entrevista


Pepa Bagaria

dijous, 28 de setembre de 2017

poema - Matilde Nuri

del recull A tall d'aigua - any 2013

NO FEM TARD ENLLOC



I.

                     foravia!
la ginesta
i les tiges dretes del donzell
fan esmorteir una mena de ràtzia de sons guturals
les bambolines de paper d’estrassa     
 i els guarniments penjant del sostre

d’un sac buit els il·lusionistes
             en treuen conills
                  
la mentida porta inexorablement associada la mentida
la primera la segona i aquesta la tercera i aquesta la quarta
i això és ja un no acabar mai que emplena la llera dels rius
  


II.
  
i nosaltres som còdols
cop de roc
la tanca o el pom o bé la gesticulació nova
que tot d’una engega un relat incipient
pel qual els dies il·legibles  s'esdevindran llegibles
gràcies a la determinació de la gent
mot rere mot rere mot      
en línia i fil per randa               
 del text la idea



III.
  
hem après a separar el nyap del gra per a la mòlta
amb sedassos d’ordit acurat hem dut a terme
el complet procés de cerndre tota inventiva tòxica

meticulosament ho repetirem les vegades que calgui
no fem tard enlloc
no tenim pressa  ni fre


 Matilde Nuri i Espona







dimecres, 20 de setembre de 2017

Príncep Formiga - Silvia Armangué

Príncep Formiga


Després d'unes pluges, a finals de l'estiu, en aquests dies humits i bells com els darrers, fan el seu primer i únic vol els prínceps formiga. A una cambra especial del formiguer han crescut les seves larves, nodrides amb delectança. Quan el bon temps i els planetes es posen en ordre, les princeses i els prínceps surten de casa seva per mai tornar. Dansen a l'aire lliure i si es troben femella i mascle fan l'amor, com només saben fer-lo aquests joves fills de la reina.

Quan una femella és fecundada, la joia l'empara i s'aventura per espais desconeguts. Si troba un bon lloc, comença una colònia nova. Perd les ales i la seva minsa llibertat i excava la terra i restarà des de llavors en la cambra més secreta, amb l'abdòmen hipertrofiat, parint ous de guerrers i obreres, fins a l'esgotament.



Molt poques princeses aconsegueixen el ball nupcial i després trobar cau. La majoria moren aviat, perquè el temps que tenen és curt. Igualment els prínceps; hagin conegut o no l'amor del vol, cauen irremeiablement al terra, perquè és aquest el seu destí: intens i efímer.

Per això us demano. No trepitgeu, no mateu els prínceps. No us faran cap mal i morirán aviat. Penseu que aquesta és l'únic bocí de vida i vol que hauran tingut.

Silvia Armangué




dimarts, 19 de setembre de 2017

I ja no em val





I ja no em val




I ja no em val
quedar-me al cau
perquè el temps passa.

Surto, doncs, 
de nits, i amb por.
Surto, buscant als carrers
oberts pel vent
la meva revenja,
la meva baralla.

I els gats
urpen el gel
per tornar a casa.



Silvia Armangué Jorba

Tramuntana - Sanzsoto

Sanzsoto, acrílico/tela, Viento del este












Que es mi barco mi tesoro,
que es mi Dios la libertad;
mi ley, la fuerza y el viento;
mi única patria, la mar.


-José de Espronceda

divendres, 15 de setembre de 2017

J.M Trias i Peitx













És impressionant comprovar la varietat de formes i estils dels edificis a on anem convidades a fer una presentació dels nostres llibres. Aquesta setmana hem visitat el Centre Cívic de Les Corts, Josep M. Trias i Peitx, que ofereix un ampli ventall d'activitats relacionades amb la cultura, en aquest cas principalment a la música clàssica. 

A banda, hem indagat qui era Josep M. Trias i Peitx. Ens ha sorprès quan llegint anàvem comprovant que es tracta d'un honorable, una figura rellevant potser poc coneguda.

Ens remetem a la ressenya que ofereix l'editorial Símbol en el llibre de memòries que ha publicat amb el títol: LA SOLITUD DE LA LLIBERTAT. 

Llegim: '...l’home que fou secretari general d’UDC durant la Guerra Civil és un gran desconegut de la política i la història de Catalunya. Poques persones com ell, però, varen viure la tragèdia col·lectiva de la guerra i la solitud del llarg exili des de la primera fila de l’acció. Des del seu catolicisme militant i mantenint-se fidel a la República treballà, en aquell període convuls, per a ajudar els religiosos catalans i per a restablir les relacions diplomàtiques amb el Vaticà. Després, a l’exili, realitzà una immensa tasca humanitària que el portà a treure més de 78.000 persones dels camps de refugiats.
Aquestes Memòries, editades per Gemma Caballer, recullen les converses que Josep M. Trias i Peitx tingué amb Eduard Vinyamata i Imma Tubella entre els anys 1973 i 1976 i que han romàs inèdites fins ara. La seva veu – clara, directa, sense concessions - ens arriba després de molts anys de silenci i oblit.'

***

Ens ha semblat interessant també comentar la carta que Quim Torra publica a El Matí Digital. És una mica llarga, però val la pena. 
 Llegiu-la en tota la seva extensió aquí: Article: HONORABLE 

En destaco un fragment:

I és aleshores quan se m’apareixeu vós amb tota rotunditat. Un home clau a l’exili. El polític que probablement més va fer pels seus compatriotes. Vós no us enfonsareu com altres, ni buscareu només la vostra salvació, sinó que vau imposar-vos un deure: ajudar, salvar tot el que es pogués. No veieu presoners sinó persones, no veieu filferrades sinó humiliació, no veieu sorra sinó patiment. Gràcies a les vostres connexions amb els catòlics de tot el món i els quàquers, a les Memòries expliqueu que vau ajudar a treure més de 70.000 detinguts dels camps de la vergonya francesos. Sovint em ve la xifra al cap i la repeteixo a poc a poc: 70.000 persones. I tant se val que potser, finalment, fossin 50.000, 30.000 o fins 10.000. És un enorme èxit. I no sabíem res fins ara. Quina vergonya no haver sabut res fins ara.


En paral·lel, gràcies a les vostres gestions, un grup d’intel·lectuals catalans que acabaven de sortir del nostre país en un bibliobús atrotinat, van trobar acollida en un castell que es faria famós: Rossy-en-Brie. Un altre episodi desconegut: Els Trabal, Obiols, Rodoreda, Murià i tants d’altres, van poder-s’hi refugiar gràcies a les vostres gestions. Sou un pou profund de descobertes, vós, sincerament.

dimecres, 13 de setembre de 2017

Si es fa fosc a Les Corts



Després d'un estiu força calorós i mogut en tots els àmbits, Cornèlia Abril torna per mostrar la seva participació activa en la nostra cultura.

I és que ahir, Cornèlia Abril va presentar el seu segon llibre de relats Si es fa fosc, al Centre Cívic Josep Maria Trias i Peitx, al barri de Les Corts.

Va començar l'acte amb unes paraules d'Òscar Esquerda, el nostre editor (Onix, editor), per donar pas seguidament a la presentació "formal" de Cornèlia Abril, que s'estrenava a Les Corts, per part de Matilde Nuri, així com la descripció de les components del grup, a càrrec de Pepa Bagaria. Sílvia Armangué va esmentar el primer volum, "He d'anar-me'n", per passar de seguida a fer-nos cinc cèntims del que podem trobar a Si es fa fosc.

Després, cada "Cornèlia" va llegir un fragment del seu propi relat i va explicar al públic com i d'on havia sorgit la inspiració per escriure'l.

Va ser un acte breu, però interessant, intens, i que ens va retornar al nostre compromís amb la literatura, amb l'art, amb la música...

A banda d'agrair al centre la seva acollida i la bona disposició, no podem deixar de mostrar, també, el nostre agraiment a totes les persones que van venir a fer-nos costat.




Comencem...


Òscar Esquerda


Matilde Nuri


Pepa Bagaria


Sílvia Armangué


Montserrat Medalla



Lectors presents i futurs lectors









I fins a la propera!

divendres, 8 de setembre de 2017

foscor - Sanzsoto

«Si cualquiera de ustedes
se da por las paredes
o arroja de un tejado
y queda a bien librar descostillado,
yo me reiré muy bien; importa un pito,
como tenga mi bálsamo exquisito.»
Con esta relación un chacharero
gana mucha opinión y más dinero,
pues el vulgo, pendiente de sus labios,
más quiere a un charlatán que a veinte sabios.
Por esta conveniencia
los hay el día de hoy en toda ciencia
que ocupan igualmente acreditados,
cátedras, academias y tablado .
Prueba de esta verdad será un famoso
doctor en elocuencia, tan copioso
de charlatanería,
que ofreció enseñaría
a hablar discreto con fecundo pico
en diez años de término a un borrico.
Sábelo el rey le llama, y al momento
le manda dé lecciones a un jumento;
pero bien entendido
que sería, cumpliendo lo ofrecido,
ricamente premiado;
mas cuando no, que moriría ahorcado.
 El doctor asegura nuevamente,
sacar un orador asno elocuente.
Dícele callandito un cortesano:
«Escuche, buen hermano,
su frescura me espanta;
a cáñamo me huele su garganta.»
«No temáis, señor mío
-respondió el charlatán-, pues yo me río.
En diez años de plazo que tenemos,
el rey, el asno o yo ¿no moriremos?
Nadie encuentra embarazo
en dar un largo plazo
a importantes negocios; mas no advierte
que ajusta mal su cuenta sin la muerte.

-Fábula de Félix María Samaniego

Buscando en la oscuridad, oleo/tela, Sanzsoto 2005