divendres, 24 de febrer de 2017

Maria Aladern, guanyadora de Paraules a Icària.

Maria Aladern, escriptora blanenca, guanya el IX premi El cistell, de Paraules a Icària


Ahir, 23 de febrer, es van  atorgar els premis del   Certamen Paraules a Icària, que convoca l’Editorial Saragossa, des de fa nou anys, amb la col·laboració de l’Ajuntament de Barcelona, al districte de Sant Martí.

El certamen es divideix en dues categories, corresponents a dues de les col·leccions d’Edicions Saragossa. Seguint el Butlletí Oficial de Barcelona publicat el 4 de juliol de 2016, aquestes són les col·leccions:

I. El cistell, de narrativa i cròniques amb diferents eixos temàtics.

II. Ritmes: poesia.

Hi ha un jurat per a cada categoria, constituït per cinc membres. En l'un i en l'altre, hi ha un representant d'Edicions Saragossa, un representant del Districte de Sant Martí i tres persones relacionades amb la cultura i les arts.

L'acte.

El presentador, Brais Martínez, periodista, ens fa la introducció com si expliqués una història, com a protagonista, simbòlicament Rosa M. Saragossa, fundadora de l'editorial, i totes les circumstàncies que l'envolten en aquesta aventura. Ens presenta els membres de la taula.


Després parla el regidor Josep M. Muntaner, que ens recorda els guanyadors de l'any passat i fa referència al proper certamen, emblemàtic perquè serà el desè.


Pren la paraula, a continuació, Rosa M.Saragossa, que ens recorda que els pintors han de ser mirats, els músics escoltats i els autors, llegits. Parla de la crisi, que fa que les editorials hagin de fer equilibris per sobreviure - quan no han de tancar- i que tot plegat repercuteix en el consumidor final, o sigui, el lector. 
Saragossa es pregunta si els valors actuals de la literatura es regeixen per la qualitat o per l'economia i planteja el dilema que tots tenim en ment: allò de si els autors que més venen són els més coneguts, degut a la publicitat que es fa de les seves obres.  
L'editorial Saragossa aposta pels autors desconeguts i una bona mostra del que diu és, precisament la celebració anual d'aquest certamen. 
Fa una proposta a tots els lectors: que inverteixin un 10% dels llibres que comprin en autors novells, per tal que la literatura es vegi enriquida i no siguem esclaus d'allò que ens volen vendre. 
Sàvies paraules, les de Rosa M.

Seguidament, Eduard Miró, membre del Jurat des del primer certamen, ens explica, com la Rosa M, que Paraules a Icària aposta per la qualitat. Pronucia unes paraules, ben eloqüents, de Mn.Climent Ferrer (un mossèn del Berguedà) que diuen així:

"Preneu-m'ho tot i deixeu-me la paraula".

Després ens llegeix un conte, escrit per ell mateix, sobre la incomunicació actual, o la comunicació "per mòbil". Una bona ironia sobre la realitat.
Finalment, ens informa que l'apartat dedicat a la poesia ha quedat desert i es fa el lliurament del premi a la bona amiga Maria Aladern, que guanya el certamen per segona vegada. 

Ja havia guanyat, fa cinc anys, amb Camins d'arrels. Aquesta vegada, ho fa amb Escales amunt.

Personalment i també com a membre del grup literari Cornèlia Abril, em sento molt emocionada i contenta per aquest guardó, ben merescut, entregat a la Maria.

Us deixo unes fotografies i us animo sincerament a què llegiu aquesta novel·la, de la qual ens en van fer un tastet, i que estic segura que no té desperdici. I és que la Maria és una escriptora nata i, a més, té una qualitat molt preuada i que, avui en dia, costa molt de trobar: la humilitat.

Moltes, moltes felicitats, Maria!


Maria Aladern, dient unes paraules després de recollir el premi.



Maria Aladern, al mig, acompanyada de membres del jurat, i de l'editorial, així com de l'Ajuntament.


Maria Aladern, la seva germana Conxita i Montse Medalla


La Maria, amb el seu fill Albert i la seva germana Conxita.





dissabte, 18 de febrer de 2017

NO ETS

Avui estaves amb mi, però no hi eres
sense raó raonaves l'impostura
per tots els que no hi són i un dia eren
campanes de vidre dono als vents

campanes vistes des de la meva talaia
on el record mora i l'oblit aguaita
campanes que anuncien noves vides
campanes que sonen pels morts

En quin lloc es guarden les paraules?
En quin moment les va suplantar el silenci?
en aquesta incertesa que és la vida
amb la mort que espera el seu moment

Cap a la mort caminem tots
deixant enrere el mar d'incerteses
dels que amb les seves presses van deixant
oblidada la vida en l'intent.


-Sanzsoto

dimarts, 14 de febrer de 2017

El vol del lluer

He recollit,  passejant  amb la Tati, un  petit  ocell que ella  ha trobat. Era al terra i s’ha deixat agafar -nefasta senyal- sense fer escarafalls, i l’he portat a casa, pensant que poca cosa podria fer, a part de donar-li aigua per si estava deshidratat. No volia aigua, i, es clar, tampoc menjar; el seu estat era de llangor extrema. S’ha mort a la meva mà, sense cap convulsió; i en aquell mateix instant, els paràsits que li voltaven entre les plomes del cap han fugit cap a espais més vitals.

He estat una estona amb el petit cos emplomallat als dits, observant-lo; per la manera cóm les plomes s’arrencaven de la pell, i l’esquelet d’óssos que es veia a sota, suposo que s’ha mort de gana o bé d’una malaltia d’aquestes que pateixen els ocellets, que en uns dies o poques hores ha fet.



M’ha dolgut aquesta mort, tot i que  porto una cuirassa a sobre, perquè vaig sofrir massa quan, de petita, se’m morien més de la meitat dels petits que em queien a les mans. Ara evoco aquells temps com si jo fos una altra; no va ser meva la culpa, perquè els animals que vaig tenir ja m’arribaven esblaimats.

Però els ocells sempre m’emocionen. En part, son repugnants; pots copsar el seu aspecte reptilià en la forma del cap, en la fredor dels seus ulls; en l’olor de les plomes hi ha la malaltia, o el desig innat i salvatge de viure, o el desamor d’un niu abandonat.  Però sempre els ocells són més que això. Són els que van sobreviure saltant, els que van aprendre a aixecar-se. Són els que van aprendre a volar. Saben coses de l’aire i de la llum que nosaltres no sabem. Tenen força per lluitar amb la força cega que ens lliga al terra.

Estimo amb un amor estrany als animals, els hi tinc afecció.
Quan he deixat el cosset erm del lluer entre un munt d’escorces de pi, a sota casa, m’he entristit, per haver-lo trobat en aquests moments seus, quan ja no queda cap altre vol per fer.




                                                                               

dilluns, 6 de febrer de 2017

Un poeta blanenc



Permeteu-me que deixi en aquest espai, un poema dedicat al mes de febrer, quan tot just fa uns dies que l'hem començat,  d'un poeta blanenc, Pere Puig i Llensa.

FEBRER

Tu, el més petit de la llocada
dels dotze mesos que té l'any,
mostraràs, àgil, tot afany
de criatura engogassada.

Mouràs el mar de revolada?
Faràs al camp bon averany,
borrons fent néixer, en cada tany,
entre ruixims o entre ventada?

Jo et goso absoldre dels teus jocs,
enjogassat en tots els llocs,
si saps encendre, dins ta dansa,

l'alegre branca d'ametller,
brandant al dors del carener,
fent llum al blau de ma esperança.


Poema recollit al poemari
Segon Dall, poemes.
Blanes, 1977
Editat per l'autor.


Prologat per Marià Manent, qui afirma que "la poesia de Puig i Llensa té molts caires, però la seva melodia més personal, més pregona, li ve del seu amor a la Natura concebuda com un estímul de purificació i d'elevació espiritual". I afegeix que "és en això on els seus poemes recorden els d'aquells anacoretes de l'antiga Irlanda que, durant l'alta Edat Mitjana, van escriure admirables poemes inspirats en la vida rústica".

Aquí podeu veure un dibuix, fet per Rafael Santos Torroella, que apareix al mateix llibre.



dijous, 2 de febrer de 2017

Xupadors de sang aliena

El dragonet el vaig trobar al terra, al carrer, immòbil i eixut. Era llarguet però no pas gros. El fred i l'aigua desplacen a aquests animalons del seu cau hivernal, i amb les poques forces que tenen no poden buscar altra aixopluc. Me'l vaig endur a casa perquè em va semblar que movia una pota. I els seus grans ulls no cessàven de mirar-me. Els dragonets no tenen parpelles; s'humitegen els ulls amb un cop de llengua de tant en tant. El vaig embolicar i escalfar, li vaig obrir la boca per fer-li empassar suc de raïm. No empassava. Va passar la nit en una petita mortalla a dins d'un calaix. A vegades, moltes, els animals al.lenteixen tant els signes vitals que poden simular la mort. Però aquest pobret meu no simulava res. Era mort, per bé que bell encara. Tant, que me'l vaig mirar amb lupa, literalment parlo. Les seves escates eren de color groc, i simulaven escuts, imbrincats un sota l'altre. A les parts dolces del seu cos- els plecs entre cos i potes, a la conca dels ulls, entre els ditets delicats- germinàven flors rojes de totes mides, com en un jardí japonés bicolor. Vaig portar el seu cosset al microscopi per veure aquelles roselles post-mortem. Jo em miro les coses molt petites a causa de la meva miopia, que no em permet veure res més enllà del nas, i ho faig com una mania, però no ho aconsello, perquè les coses petites volen tenir protagonisme, forma i espasmes, i no cal més confusió a la nostra vida, us dic, i a més, provoquen més malsons que altra cosa. Però allà és el pobre animalo, que deu anar passant cap a un cel ple de dragonets i de pedres calentes on ajaçar-se a fer delitoses migdiades. El seu cos és aquí, sota els meus tubs vidrats. Miro les roses, miro la més rojenca allà en un plec interdigital. Es mou amb moltes potes ( quatre a cada banda, que per això és un aràcnid) i està inflat i el cos el té abonyegat com un coixí amb botonadura. Els altres també s'agiten, alcen les potes vermelles, el cap enganxat a la pell tendra del rèptil. En busco fotos per la xarxa, i no costa pas de trobar-ne. Trombicula, es diu el bitxaco, i és tot tant roig perquè s'infla de sang i la pell li trasparenta.



Què fan els animals xucladors, aquí visquent sobre el cos mort...? Merda de paràsits. Engeguen un líquid anticoagulant en la petita i turmentosa ferida provocada, i xuclen i xuclen fins que del mateix pes es desenganxen de la pell aporrinada de la víctima. No vull pensar en els darrers dies, hores, del dragonet traspassat, llençat a la mort per gelor i desnutriment, suportant tant paràsit infame. Vull creure que en la seva torpitud no ha tingut somnis de horrors. Els animals, sabeu, també senten el dolor. Potser la solitud, la tristesa, l'alegria. Com podria no ser d'aquesta manera? 



Aquí va la part bonica, que he deixat pel final. Un dia abans d'aquest dragó, en vaig trobar un altre. Igual de gelat, enterc i immòbil sobre la vorera. Tenia una cua "nova" ( els gragons, si se senten amenaçats per un predador, una serp, un ocell ) tenen la facultat de desprendre's de la cua, que es belluga una estona i distreu al carnívor, mentre el dragó surt cames ajudeu-me. Després els hi creix una altra cua, com un misteri. Aquest altre dragonet era molssut, ample i robust. Estava gelat, però a casa es va començar a moure. No ha volgut menjar carn fresca ni cuinada ni tampoc vol aigua ni fruita. Em mossega sempre que l'agafo, això sí. És una preciositat. Als primers dies no volia posar-li afecte, però ara ja té nom, es diu Francis, no em feu explicar per què, que és llarg. La cosa és que sojorna, sembla que feliçment, a l'armari del menjador de portes de vidre, observat des de fora pel gatot de casa, que és caçador. Aquí us deixo la seva foto. No duu roses xucladores a la pell. I ara digueu-me si heu vist mai una figura, escates com aquestes, aquesta deliciosa ferotgia de moviments, en algun lloc de la terra o del cel. Deixem, deixeu-los viure, us ho prego. També ens alimenta la bellesa.





dissabte, 21 de gener de 2017

Jo, Isòpode

Per esbargir els brots d’apatia de la meva mòrbida natura ortopèdica, m’obligo a ocupar l’espai buit que cercla les meves vuitanta-set-mil cent-trenta-sis neurones interconnectades en  dobles ganglis dorsals, oi, amb observacions sobre la vida natural del meu entorn voluble. En cas bivalve, em rellepo les antènules amb llarguesa, entre extractes pútrids, i invariablement entro, sí, en espirals de sopor degut sobretot a la meva dieta vegetal i catastròficament inevitable. Miro als predadors amb saborosa delectança, per la vitalitat versàtil i discontínua que mostren a tothora de nits i dies i fins a les hores de migdiada i que a mi m’ha estat negada en aquest substrat de passions obscures, aquesta vida espasmòdica del meu alenar portàtil i artròpode; per què hauria, a aquestes altures, de negar-ho. Jo porto a dins herència de nedadors i d’abisals. Herència en tot cas duta al paroxisme, senyors ells de mar i aigua de tota mena. Els vaig deixar enrere per viure a terra eixuta, que no pot ser mai, per mi, seca del tot. Visc fragant a la mullena, vade retro, llum del sol. Transito, diligent, per viaranys de palmípedes recol·lectors de cargols i ous robats. A mi em deixen en obtusa pau, com un ultratge. Mal sabor, addueixen els seus ulls abjectes. Sí, un gust especial, per deu mil parells de líquens esllanguits, i massa poca carn per tant entrebancs de closca. Degut a tals raons sobrevisc entre la púrria vital. Però sobreviure per causes no romàntiques és un pal i una creu. En principi, hi havia el Verb...perdó, això era d’un altre esperpent, oi. En principi, sobreviure és, cóm dir-ho, molt cansat. No pots ajeure’t sobre el llom amb els set parells de potes eixarrancades i dir, bueno, tots a descansar, que no hi ha evolució que valgui, l’hem ben parida, nanos. Decadents, però còmodes. Doncs, no, no. A viure, apa. A buscar-se la vida, a trafiquejar amb detritus ara i adés; a aparellar-se, i vinga rosegar fulles en salsa de bacteris primordials. Llavors, com deia en principi i com acabaré explicitant si la meva verborrea pseudo cultural em permet, regurgitaré un únic episodi monotemàtic, anorreant d’altres temes d’igual o més pervers interès, i deia o dic o declamo a ple dia que el tractament específic de la tristesa provocada per viure i viure passa per l’observació atenta dels afers quotidians d’admirats o perdedors, en tot cas que siguin d’aquí a la vora. I aquí desemboca l’esplendor de la història, si se’m permet que sí que se’m permet, la metàfora, perquè tal seqüència a punt de ser esvalotada a ulls d’altri progressa en la pregona foscor de sota una roca plana. Si no ho pilleu, torneu a rellegir; no escric per indocumentats ni per tetràpodes arribistes. 




I heus aquí una grisa pre-matinada, tot el bosc en moviment, les espècies diürnes pressuposen que quan es fa nit tothom és al cau, doncs tururut, de nits hi ha un moviment, un follón, un anar i venir de feromones, passes, gemecs, corredisses, ulls i becs a l’aguait, tres-centes-vint-i-set mil espècies d’escarabats pul·lulant, una processó d’insomnes agressius i predadors d’aranyes i musaranyes desdentegades, tota la promoció de supervivents en actiu traient a pasturar els seus fills de vuit potes, els xucladors de sang aliena i els enterradors de preses vives, en fi, un mostrari. Escena doncs: negre gris-blau de nocturnitat, sota la roca plana, silenci trencat per sorolls cruixents, jo arraulida, escorpí mascle tornant de gira nocturna, gripau encauat al territori del predador verinós, a sota la pedra que fa de porxo a la caverna ígnia. Ja de totes ho deixo clar; és un triomfador, l’aràcnid cuirassat. Daurat de cap a peus, quelícers d’àngel venjador, altiu devorador de carn de primera. Torna del seu volt sagnant i es troba el molsut animal ocupant la terra promesa; li omple gairebé tot el territori, sí, l’amfibi voluminós. Gripau vist i olorat. Què hi fa aquí, què nassos fot la bèstia, no té un altre lloc on anar a molestar, el verd berrugós. Obre els ulls reptilians. Els obre i els tanca en sentir els pedipalps, les pinces sobre seu. No es pensa moure, no pas. És una femella esgotada de jocs nupcials, de càntics obsedits, d’olors i de mascles en zel.  Hores llargues necessita per bressolar-se en turpitud. A prop de l’espinada, els vivents com ell tenen per dins branques d’estels pampallugants i la cuirassa convertida en un subterfugi intra-carnal, de manera que duen la part delicada del cos per fora, a mercè de tots els embats i totes les tempestes- què diantre va esgarriar l’evolució d’aquests individus, és un misteri pel que no sento curiositat-  i aquest desgavell els fa  immunes a la gòtica estètica dels aràcnids en totes les saturnals d’assedegats raptors. L’escorpí l’acarona fastiguejat, amidant les dimensions de l’okupa. Amb els bellíssims pedipalps intenta després aixecar, arrastrar el voluminós inadaptat cap a l’esvoranc de sortida, per deslliurar-se’n, però pesa massa pel seu gràcil cos de lluitador. Deixem-ho. Són companys d’hàbitat, i es respectaran mútuament, sempre, és clar, que no hi hagi un gest, per cap banda, que es pugui interpretar com de buscabrega. Imatges de fred armistici travessen de punta a punta els estels ganglionars de la meva cordada neural, i em plego sobre meu, oferint una esfera d’aparença indestructible i molt, molt bella. Cuca-bola, m’escarneixen aquests xerraires inconclusos amb extremitats de malson, aquests parents dels gripaus de pells rosades, sempre sorollosos i xafarders. Sortosament la meva branca genètica està molt allunyada de la seva. Sembla que al primer mar ja ens vam fer vores i a hores d’ara han degenerat totalment; no tenen olfacte, ni antenes de tacte i sabor, ni cap episodi de muda ni vestigis branquials. Ni, misèria, cap esbós de marsupi a on protegir la nissaga. Penosa deu ésser la seva existència en tan paupèrrimes condicions. L’escena bellament narrada s’acaba aquí, no em quedaré a comprovar si algun dels dos s’ha quedat amb un budell buit i jo l’hi faig peça.




 L’olor del perill, aquesta transgressió dels límits causals, em produeix una acceleració i una fiblada al centre olfactiu, aquesta regió meva que té tots els colors del cel i la terra impregnats dels perfums de cada espurna, el lloc a dins meu que m’empara, sí! l’aura que em trastoca i em porta a l’èxtasi, i em desplego horitzontalment, per fer-me pas entre larves cegues i teranyines. Oloro en la distància que aviat i amb certesa serà època nupcial. Trobaré un bell mascle, a sobre seu m’agomboiaré delitosament, ell em trametrà el seu alenar fèrtil a través dels seus dos òrgans copuladors.  Trobaré un altre bell mascle, a sobre seu m’agomboiaré, etcètera, i així un cop i un altre, fins a sentir-me plena i exhausta; al marsupi ventral meu protegits i encantadors s’obriran els ous, hi haurà mudes, els joves crustacis sortiran al món ben formats i esplèndids. Crustacis, sí senyor, lànguidament ho proclamo, car fa estona que no rosego i això em torna a la melangia. Crustacis de terra endins, solitaris vencedors de l’aire, estranys al paradís. Pel camí de rosada diligent torno al meu espai sota les fulles de roure caigudes als darrers anys, mai em canso de la seva fragància, de la mullena negra sota seu. I els estels llunyans em contemplen, i la lluna mare em guia a casa. Encara sento les marees, les duc a dins, pertot on vaig.

Jo, Isòpode.




                                                                                      

dimarts, 3 de gener de 2017

«De teulades en amunt» a l'entranya del poema



L'autora a la presentació del poemari a la llibreria Claret el 19 de desembre de 2016


La poesia d’Isabel del Pilar Valero em va enamorar des dels primers versos, amb «la malenconia adormida, rebregada» i «les simfonies inacabades a l’eco del món». Calidoscopi (Vilafranca del Penedès, 2015) és un poemari embriagador, dionisíac, una exaltació dels sentits. Ara, Pilar Valero acaba de publicar De teulades en amunt (Editorial Gregal). Trenta-tres poemes que m’han refermat l’idil·li amb una manera de versejar delicada, subtil, elegant, m’atreviria a dir que, en aquest cas, apol·línia, perquè tot i no fer cap esment a Apol·lo (déu de la bellesa, de la música, de la poesia, de la llum), tot el que representa (equilibri, harmonia, senderi, plenitud) hi és present d’una manera cabdal. El déu solar, instal·lat al cel, des d’on il·luminava i guiava els humans o els submergia en la foscor, es passeja per De teulades en amunt perquè és des d’on té la millor de les perspectives, no gaire lluny dels assumptes terrenals i prou a prop dels afers concernents a l’ànima. 

LA PLOMA COM UNA CÀMERA

L’autora se situa, com el déu mitològic, en una posició de privilegi, des d’on poder contemplar escrupolosament la natura amb tots els matisos, amb totes les criatures que l’habiten. Amb la ploma, com si es tractés d’una càmera, ens fa un pla general i després acosta l’objectiu fins que se centra en l’aspecte més minuciós i, no contenta amb això, travessa la pell i s’hi endinsa, de manera que el lector pugui copsar què s’esdevé tant a fora com a dins, a les entranyes del poeta i del poema. Així a «Trina la merla», assistim al vol dels cuablancs «en una plana gairebé entrevista,/ ressegueixo l’estela dels seus cants», o a «Miratge» ens trobem «estrelles profundes,/ cavernes plenes de nit» quan alcem la mirada, o un «núvol que roba l’atzur» o una «aèria papallona cendrosa» a «Voliaina», o una «palmera bressolada pel gregal» a «La fosca». L’al·lusió a la natura és constant. Pilar Valero la fa servir per emmirallar-hi l’ànim, el dolor, l’esperança, el record… I així, amb l’objectiu potent que esmentàvem ens diu a «Esbellec» que «L’ocàs ombrívol li tatuà la pell;/ li deixà el ventre a les fosques,/ com llum d’oli, esgotat i sec». A «Esbós», tot i que diluïda en el temps, «La puresa del teu rostre/ grinyola a la memòria». A «Vibració» remarca que «L’aire immòbil, em creix a dins; trau/ a l’invisible sorda esperança,/ sensacions ritmades, moviments/ isolats que vibren».

LLUMS I OMBRES 

La poeta regula el zoom amb encert mil·limetrat tot creant un joc de llums i ombres que li serveix per retratar la vida. Tots els éssers vius tenim ombra, tot el que forma part de la natura en té, des d’una muntanya a l’insecte més petit, una ombra que és més mudable que el propi ésser, ja que la incidència de la llum també hi té un paper. La llum i l’ombra de l’exterior es corresponen amb el ple i el buit interior. I per tal que puguem visualitzar les alteracions cromàtiques i alhora anímiques que imagina, crea imatges d’un preciosisme i d’una riquesa encomiable, com ara: profanada obaga, letargia constel·lada, argents hores, afamada boira, fúlgid exili, vivències platejades, il·lusions fumades, torxa lacerant, estàtues flamígeres, angoixes marmòries… Caldria fer un inventari més exhaustiu, perquè n’hi ha tantes! De sobte, llegeixes versos com «Estels de la negror, brillant sudari», que forma part del sonet «Mur», o la neu que cau en «flocs abrusats» a «M’atardo», i penses que els poemes estan trenats a partir del substantiu, que els epítets hi tenen una presència valuosíssima tant com les metàfores o les antítesis o els oxímorons, col·locats de manera tan natural i discreta que podríem no adonar-nos-en que hi són. Però hi són. De la mateixa manera que hi ha una tria verbal acurada, verbs que ens remeten al moviment o al so i afegeixen musicalitat als poemes, tal com ho fan les continues al·literacions. Tenim ombres que voleien, música que cascavelleja eufòrica, brunzit d’insectes, llops que udolen, cucs que anguilegen, el buit que entona salmòdies, cignes que baten les ales, dits que aletegen en l’aire indolent, ales blanques dels ametllers que voleien, i també aleteja el temps —com ho fan les ombres— mentre davallen els àngels i dansen, i el vers bressola esperances…

EL TEMPS, EL DOLOR, LA MORT

És en aquest punt on reprenc la figura del déu Apol·lo. Ha arribat fins els nostres dies amb la imatge d’una lira en una mà i les fletxes en una altra. Artista i arquer. Premi i càstig. Una dualitat que forma part d’aquest poemari on la llum conviu amb l’obaga, el cel serè amb la tempesta, el somni amb la vigília, la natura en esplendor amb el buit més punyent. D’una banda, percebem un univers ben ordenat que es perpetua a la memòria, un temps de gestació pausada, de calma, d’assossec. «Confins fascinants/ flaires d’herba i terra molla,/ m’amaren en l’ambrosíac», ens diu Pilar Valero a «Flor de lotus». D’una altra banda, el dolor és un element que, com les ombres, forma part del paisatge. I no podem obviar la sensació recurrent d’absència o de pèrdua, com a «Bressol». «Si la son, s’esberla,/ el cantussol etern t’adorm». La vida segueix el seu pas amb una cadència que tan sols a l’existència pertany i el temps ens marca, el temps que pot ser lleuger com l’aire o pesat com una llosa. I ens marca ―metafòricament, és clar—, el foc que consumeix l’esperit o que, per contra, pot ser purificador «Dansa foc que arrasa,/ hipnotitza, purifica, arrenca el crit de l’ocult», tal com diu Pilar Valero a «La fosca». Fins que la mort arribi com a final o, qui sap, si com a inici. Tal vegada sigui l’infinit o el no-res. Mentrestant, la poesia ens empara, ens rescata i ens transporta De taules en amunt. Uns quants versos, tanmateix, s’encauen a les vísceres i habiten les entranyes.

FITXA
Isabel del Pilar Valero
De teulades en amunt 
Editorial Gregal, novembre 2016
Preu: 12 euros


VOLIAINA

Fotografia de Germán Castillejo
  

Trunques reflexos en la boira,
pèlag de llum, abatut per la pluja.
Vaivé d'exilis gloriosos,
núvol que roba l'atzur.
Aèria papallona cendrosa,
d'inconsciència i somni,
balmada de dia.
Delta dels meus ulls,
convertits en riu,
a l'albor del matí.