dimarts, 20 d’agost de 2019

VI-DAMES-JUGUESCA

VI-DAMES-JUGUESCA

Juguen de dues en dues, però hi són totes. 

Ella s’adona com la contrincant la guanya cada vegada i com, en els jocs de les altres, tot és força més equilibrat. Li hauria de dir que pensa que està fent trampa, però no l’hi diu, perquè no es vol quedar sense saber el final de la història. A més, la diplomàcia no forma part del seu tarannà i sap que, si parla, la contrincant no estarà gaire contenta.

Cinc partides, porten i, seguint les explicacions, es desconcentra del joc. Llavors sorgeix, de la taula del fons, allò de les apostes.

—D’acord—diu ella.

Pensa una estona i perd una sisena partida. Al final, parla:

—Aposto dos contra un a què ell s’entén amb una altra— li diu. 

La cara de la contrincant adquireix aquell to cendrós que li dona el convenciment que ha encertat. La propera partida serà seva.

dissabte, 17 d’agost de 2019

V- Joc de sobretaula - Dames


V- Joc de sobretaula - DAMES

Juguen a ‘DAMES’ perquè és bastant senzill i no necessita un plus de concentració. Respon a una tàctica que consisteix en posar les coses difícils a l’altra. Les blanques es mengen les negres, les negres es mengen les blanques. Una doble salta les fitxes de l’adversari i se les cruspeix; a més, té mobilitat extra damunt el tauler. 

S’acaba la partida quan la contrincant es queda sense fitxes.

Com si no tinguessin rival. O com si la jugadora oponent no existís. De fet, gairebé no existeix, perquè és força més important el tema de conversa: tot allò que gira al voltant de les seves coses. Cinquena partida. Dia de sort. Cinquena victòria. Però resulta que guanyar sempre és el pitjor dels incentius i, per força, comencen els dubtes: no trobeu que, a la llarga, aquest joc es va fent avorridot i carrincló? 

Les altres discrepen: és entretingut enfrontar-se i guanyar. Aleshores, una jugadora té la gran idea: i si fem apostes? Què ens hi juguem?

divendres, 16 d’agost de 2019

IV-JOCS DE TARDA

IV- JOCS DE TARDA

Normalment, la secretària sempre era una Barbie de les de la meva germana. 

Quan arribava del patinatge (sí, ella feia aquestes coses de nena), treia el cap per la porta de la meva habitació i, si descobria una de les seves nines al costat del paranyer, no trigava ni deu segons a emportar-se-la i a renyar-me, com si hagués comès un crim.

—Les meves nines són meves—em deia, com si no fos prou evident— i jo em burlava de la nina i d’ella, que no tenia pietat. Jo havia de posar un dels meus Madelman, perquè fes d'ajudant. No era el mateix. M'estava provocant massa, ma germana.

Quan es va cansar que fes servir les Barbies, les va tancar en un calaix i s’emportava la clau, la merdosa.

Llavors vaig decidir afluixar-li les rodes del patí dret. Es va trencar una cama i no va poder patinar en tres mesos.

El més fotut de tots vaig ser jo, perquè es passava les tardes vestint i pentinant nines, com si fos boja. 

Una educació equivocada. Em sembla a mi, vaja.

dijous, 15 d’agost de 2019

III - JOCS D'ATZAR - L'ENGANY COLOSSAL


III - L'ENGANY COLOSSAL


El paranyer del Canadà era el meu personatge de Madelman preferit. Jo volia posar-me un barret com el seu, pelut i amb la cua llarga. Encara guardo a l’armari les caixes amb els ninots. Totes les tardes de diumenge me les passava a casa jugant. Era un nen de pis, igual que els altres nens. Però jo tenia tots els equips sempre a disposició: tu seràs el meu amic, tu seràs el meu enemic, tu seràs policia, caçador, cap d’expedició de safari. I tu, el paranyer que posa els paranys.

Al paranyer, el feia caminar d’esquenes. Li girava la cara i, també, els peus. A vegades li doblava el turmell o una cama a l’alçada del genoll. Era divertit veure com, el pobre, s’entrebancava. El renyava. Has de ser més estricte, li deia. I meticulós. T’hi jugues la pell. Llavors li retorçava un braç. O el coll. L’ensinistrava. Era divertit.

Ara, sovint em cordo la gavardina al revés, faig fer mitja volta a les sabates i ja tinc tothom mirant a veure si vaig o vinc del Canadà. De tot s’aprèn, en aquesta vida. Jo ensenyo a treballar amb precisió. Als meus camàlics inferiors els exigeixo el rigor del paranyer.


dilluns, 12 d’agost de 2019

Sí, però no - relat d'estiu 2


II-JOC DE SOBRETAULA

La gresca és produïda per una munió sense cabdill. Un diu per ací, l’altre diu per allà, però l’eixam sap molt bé el que vol.
Els alfils tallen caps a tort i a dret, però solen ser caps equivocats. Peons importants, però no imprescindibles. Les torres són senceres i la dama i el rei encara resisteixen.
El joc improvisat deixa atònits els jugadors, però no anul·lats.
Els cavalls i les eugues dels camatorts, en moments decisius, es llancen a terra i es posen a jeure, però en surten d’altres, per a la seva substitució.
Les oficines resulten petites per a tanta faramalla. Els banys vessen i aquells que havien estat els capitosts ja no es poden amagar perquè la pudor ho envaeix tot.
La nova generació sap que l’engany ha estat colossal i, com que tenen un sentit de la justícia molt més alt que allò que sempre els havien venut com a tal, resten a l’espera que els monstres es mengin els uns als altres, així com Saturn devorà els seus fills.

I amb aquesta esperança, es mantenen a l’aguait.

dissabte, 10 d’agost de 2019

Jocs d'atzar – relat d’estiu 2


I- JOC DE SOBRETAULA


Algú s’estava confonent. Tàctica no és estratègia. Com tampoc la xerrameca dels qui havien optat per prendre’s copes i fumar a la sala de reunió no seria mai una sola conversa. La música que provenia de les respectives oficines els devia desmotivar o confondre perquè els feia callar més que no pas comentar la gestió. És estrany. El moment demanava seriositat, prendre decisions i executar-les. En canvi, hi havia una mena de cagarel·la, una retòrica que deixava les coses sense nom a un buf del precipici.

Mentre els passadissos s’anaven omplint i buidant, una gresca insòlita estrafeia el més pacient dels mortals. Tot plegat no passava d'afer d’estultícia, una niciesa. Però era. I no sempre es feia prou evident. 

Per sort, veus atentes posaven els punts sobre les i. Demanaven enretirar els sancallosos sense cavall o euga: deixeu-los nus i caiguts a l’arena. El joc no és tal joc si les instruccions per participar es canvien a conveniència només d’una de les parts. Ja fa uns quants anys que s'ha inventat el joc que segueix pautes improvisades: es van determinant sobre la marxa, son compartides de bé a bé  per tothom qui juga, acceptades de principi a fi. 

Llavors sí, el guanyador és just vencedor.

dimarts, 30 de juliol de 2019

V- Game over



Les set o vuit persones que hi havia a la platja fins ara, on són? No les veig! Què passa? 

El tancat és obert. Ho penso i m'adono que aquesta afirmació és contradictòria, com tantes coses a la vida. Un tancat que està obert! Em faria riure, però ara no en tinc ganes.

Dues noies de blanc, amb còfia, empenyen cadires de rodes i, sota la pluja, van en direcció a l’edifici de l’altra banda del parc. Per què? Què m’està passant? 

Ara, una d’elles em fa senyals amb el braç. Vine, sembla dir-me. 

He apagat el mòbil i me l’he guardat a la butxaca. Que no es mulli mai, m’havien dit. Sé que quan el torni a engegar hauré perdut també la galleda. Llàstima, ara que havia trobat el truc en l'afer de l’aigua... hauré de tornar a començar el joc. Com cada dia. Esperar que parpellegi, i aquella sensació. Aquella inquietud. 

Quina tristor...

Se m’acosta una de les dones de blanc. Crido, m’agafa una crisi. Provo de cantar. No em surt la veu de la gola, jo la sento dins del meu cap, però arriba a les cordes vocals i allà s'enganxa. Em surt un estertor rogallós.

Tinc els cabells xops. Tota jo estic xopa. No podré fer mai el castell... o era un palau... jo havia de ser la princes...

—Carme! Carme! Torna! No em facis enfadar o et quedaràs sense flam!

Ho sento de lluny. Sóc afortunada. Avui toca flam i, si li faig cas, en podré menjar. 

De tots els residents, sóc l’única a qui no han de venir a buscar amb cadira de rodes. De moment. 

Només hi ha les crisis...però no fan mal. Només angoixen. Sobretot, als altres.

Game over i a dinar.


divendres, 26 de juliol de 2019

IV - He perdut la pala vermella


A veure, anem per parts. He perdut la pala vermella. Vaja, també és mala sort! Com m’ho puc fer? Vaig de bòlit però jo penso ràpid. Si giro el cap, m’adono que amb els peus he fet una renglera de petjades: es veu que trepitjo fort. Sí, molt fort. Tant que m’enfonso fins més amunt dels tormells. Quin gustet em fa, això d’anar a peu. Noto pessigolles a les plantes.


Va bé sortir a prendre la fresca i canviar d’aires.

Què puc fer?

Escupir, plorar i pixar-me de riure: de tot en treuré aigua. Quina gràcia, tu. Ara mateix se m’acaba d’ocorrer una quarta opció: la beguda isotònica que duc a la motxilla. Com pot ser que no hi hagi pensat abans? Si sempre tragino arreu amb el rebost sencer a coll. Avui, porto fruita talladeta per l’hora de berenar: la puc exprémer.

I, au, busca qui t’ha tocat, fleuma, plora a llàgrima viva: tu pots amb això i molt més. T’importa un rave si no queda gairebé ningú per aquí a prop. Ets de les que prefereixes les festes privades. Aquell i l’altre i el de més enllà, la qüestió ès que tinguin noms i cognoms coneguts. Perquè, si no vigiles, se’t cola el més pintat i t’esguerra la cosa.

Au, va! Una mica de saliva a les mans i som-hi, que no ha estat res.

El karma juga a favor meu. La platja s’ha estès. El mar s’enretira i començo a concebre la construcció d’un castell ple de cantaires i joglars,  que tindrà ponts llevadissos i galeries fins les masmorres i jo seré la p...

Llamps i trons? Comença a ploure? Ai, mira, un xàfec d’estiu: tindré més aigua! És que soc afortunada com poques. Per això és que canto “el Senyor ha fet en mi meravelles”.

dimecres, 24 de juliol de 2019

III - Això és trampa!

Tinc el cul ben remullat. Miro l'aigua, la de veritat. Les petites onades que van i venen m'han fet refredar. Continuo buscant. Clic. El jocker se'n fot de mi i no em deixa avançar. Clic. Aigua, necessito aigua pel meu castell. Provo arrossegant el dit cap on se suposa que hi ha d'haver el mar... o un riu... o... però què passa? no hi ha manera! Això groc sembla un desert. Exacte. Hi ha dunes, moltes dunes. Apropo la imatge. No veig senyals d'aigua enlloc. No anem bé.

Faig un saltiró per retirar-me una mica de les onades, que, a poc a poc, es van fent més grosses. Premo el botó de pause i em fixo que a la platja només hi quedem set o vuit persones. Guardo el mòbil per un moment i em poso dreta. M'eixugo bé les cames, els peus no cal, perquè es tornaran a mullar. Em poso a la gatzoneta, per veure si evito la mullena que em refreda, però em nego a anar-me'n més amunt.

Miro el cel, amb recança. Ha entrat el vent. No hi puc fer res, contra aquest inconvenient. No m'agrada gens, el vent. M'acosto a les roques i n'engrapo una de petita que em farà de seient. Pesa, però puc amb ella. La porto a pes de braços fins allà on m'havia assegut en començar el joc. Ara em torno a asseure, però a la pedra. Ja poden venir, les onades, que no em trobaran pas. Ningú no em mira perquè tothom té la concentració al mòbil o a la tauleta.

Amb dits i ulls febrils, agafo de nou el mòbil. Torno al joc. Analitzo: galleda, rasclet, jocker que se'n fot de mi, i un gran desert. Cap ésser viu i, tanmateix, el repte és fer un castell de sorra. Com el podré fer sense aigua?

Al cel real s'estan formant núvols. M'angoixo: i si no puc construir el castell?


diumenge, 21 de juliol de 2019

II - La galleda de platja


Una galleda de platja? 

No pot ser! Com s’hi juga, a això? 

Amb la desimboltura de les criatures, teclejo. La icona em duu a un castell de sorra molt gran. L’aigua de mar em mulla els ditets dels peus. Les puntes d’escuma porten brots d’alga a la platja on tothom està fent el seu castell. Tinc sorra i aigua i un tancat amb travesses de fusta que pertanyen a la companyia de ferrocarrils.

Però, per a mi, allò que vol ser una platja, no és sinó un tancat enmig d’un jardí. No tinc aigua. Teclejo com si anés a preu fet. Bellugo la icona d’aquí cap allà, faig saltirons. Progresso. Guanyo punts. Estic a punt de guanyar. He de trobar pistes noves. Rumio circuits alternatius. Teclejo. Guanyo una pala vermella i un rasclet groc. Ja no hauré d’allisar les petites dunes amb la mà plana. Pressiono, grato, furgo, escombro les restes que considero poc aprofitables. Clic. Segueixo. Clic. Encara no m’he mort. Eufòria. Faré un palau de sorra. Les onades m’amaren entre les natges. Noto un fred sensible. Canvio la vida extra per caragoles. D'aquelles que si hi pares bé l’orella, sents l’oceà, un remot soroll d’ones. Sobretot si t’hi fixes bé. 
Res. He gastat punts i estic com animal estacat en aquesta mena de quadrilàter acotat en terra de secà. No puc fer un castell amb sorra i prou. Em fa falta aigua. 

El joc se m'està fent  quiet, etern i immutable. Tot per a mi, i, en canvi, no soc capaç d’assolir el nivell següent. Clico 'joker'. Well done! Em trobo una galleda plena fins al cap d’amunt. És blava amb una sanefa geomètrica: m’agrada la nova icona.




dijous, 18 de juliol de 2019

I-M'ho dius seriosament?

Caminava per la platja. Els meus peus nus rebien l'escalfor suau de la sorra que anava trepitjant amb estudiada i buscada lentitud. Per dues raons. Una, perquè tenia por de lesionar-me,si anava massa de pressa.I l'altra, perquè ja feia una estona que m'havia adonat que alguna cosa inquietant s'esdevenia unes passes darrere meu.

M'havia girat tres o quatre vegades, molt seguides, per fer una ullada. No havia vist res.

L'aire, transparent. El cel, d'un blau de pintura hiperrealista. El mar, com un full de paper de cel·lofana. Un pèl blanquinós. Aquell aspecte lletós em va fer pensar, així, com qui no vol la cosa, en les teories de la física més elemental, o en la teoria del color. Pensaments d'aquells breus, ràpids, que de la mateixa manera que entren a la ment, se'n van.

Vaig travessar la platja —uns tres-cents metres— que em servia, habitualment, per fer les meves caminades diàries, amb un neguit que no havia tingut mai abans. Un neguit que em feia girar-me cada deu o dotze passes. Vaig poder comprovar que darrere meu hi havia quelcom invisible que jo no podia veure, però hi era.

Vaig treure el mòbil de la butxaca del xandall i vaig obrir la tapa. Llavors va ser quan ho vaig veure: una de les icones de la pantalla s'encenia i apagava intermitentment, com si em volgués avisar d'alguna cosa. No era una trucada entrant, no era un missatge, no era un whatsapp, no era cap mena de marca coneguda!

Era una icona nova, que jo no havia vist mai...

Vaig començar a espantar-me!

dissabte, 15 de juny de 2019

Presentació a Blanes

Abans d'iniciar les vacances, deixeu-nos compartir amb vosaltres el goig que va suposar, ahir a la tarda, la presentació del darrer llibre de Cornèlia Abril, "I,tanmateix, va ser una nena", a la Biblioteca Comarcal de Blanes.

Per part meva només tinc paraules d'elogi per totes les persones que van col·laborar a fer que l'acte fos un èxit.

Cornèlia Abril en ple.

El nostre editor, Òscar Esquerda (Onix, editor) i la Isabel!!

La Gemma Ciuró, la directora de la biblioteca.

Tot el personal de la Biblioteca, que es va abocar per ajudar-nos amb la infraestructura i fins el més ínfim detall.

La llibreria Llibresca. Per cert, si us ve de gust comprar el llibre, esperem i desitgem que el pogueu trobar a qualsevol llibreria! més avall citaré la fitxa tècnica del llibre.

Els marits de les autores, que van col·laborar amb feines d'aquelles "que no es veuen, però que hi són", o fins i tot, amb feines que no solament es veuen, sinó que també es mengen!

Aceitunas "La tórtola", proveïdora i mecenes de Cornèlia Abril (unes olives bonísssssimes)

I, com no! GRÀCIES a tots els amics, amigues i familiars que vau assistir a l'acte, que havíem preparat amb molt d'amor, i que sabem que, amb molt d'amor va ser rebut. Ja, independentment del llibre i tot!

No em penso demorar més. Us deixo la fitxa perquè sapigueu com heu de demanar el llibre si no el trobeu "a la primera". Perquè val la pena llegir-lo! passareu una bona estona (garantit!)

I,TANMATEIX, VA SER UNA NENA
Cornèlia Abril
ISBN 978-84-949192-7-5
Abril,2019

Les autores d'aquest tercer llibre som:

Sílvia Armangué, Neus Cereijo, Matilde Nuri i Montserrat Medalla (autores dels textos)

Marta Sempere (autora de totes les imatges)

I ara, reportatge fotogràfic:
















dissabte, 11 de maig de 2019

11 DE MAIG DE 2019


CORNÈLIA ABRIL DESITJA UN FELIÇ ANIVERSARI A
OLGA XIRINACS,  PER MOLTS ANYS!





ET FELICITEM AMB UNA FRASE TEVA, OLGA
UNA FRASE QUE ENCAPÇALA EL LLIBRE 
QUE ACABEM DE PUBLICAR

LLARGA VIDA!



diumenge, 5 de maig de 2019

Les primeres passes



Dissabte, 4 de maig, hem presentat el llibre I, TANMATEIX, VA SER UNA NENA que edita i publica ÒnixEditor.

És el tercer llibre que presenta el grup Cornèlia Abril.

Per aquesta ocasió, hem triat un espai concret: l'aula de piano de l'Escola de música i dansa Esclati hem seleccionat unes músiques particulars, adients als  relats del llibre, tal com sentim les  cadències i els ritmes narratius en les nostres històries.

Així, d'entrada, escoltàvem el rap, LA LLUVIA DE LA MAREA, del duo Kid Hyena. 


Kid Hyena: Maria Moreno i Matt Kemp










Maite Cereijo, directora de Escola de música i dansa Esclat


Sarai Bernadá i Georgina Sàez 
Maite Cereijo ha presentat dues alumnes de l'escola, de 12 i 10 anys, que han interpretat tres peces al piano

Júlia Herranz*: SENTIMENTS, 
de Benjamí Santacana i Gemma Pons.

Montse Borja*: SONATINA, op55 nº1
(allegro i vivace), de Khulau

I a quatre mans: BLUES DEL RELLOTGE, de Manel Camp.

*(ens abstenim de publicar imatges de menors)


Hem acabat la presentació amb la magnífica veu de Georgina Sàez acompanyada per Sarai Bernadá a la guitarra i veu cantant juntes dos temes: 
'NO DUDARÍA' d'Antonio Flores, en la versió de Rosario Flores i  'I TU, SOLS TU', de El Diluvi,


Col·loqui. Vermut. Celebració. Perquè reunir gent lectora al voltat d'un llibre nou sempre és motiu de satisfacció. I en fem festa. 


dilluns, 22 d’abril de 2019

23 d'abril i llibre nou de la Cornèlia

Encarem el dia del llibre amb novetat editorial. Ònix Editor presenta demà a Passeig de Gràcia, 106 el llibre nou de Cornèlia Abril.

                               I, TANMATEIX, VA SER UNA NENA 




Hem col·laborat en aquesta edició:
M.MONTSERRAT MEDALLA, NEUS CEREIJO, SÍLVIA ARMANGUÉ, MATILDE NURI en l'escriptura dels relats en català. MARTA SEMPERE és autora de les fotografíes.

                                               CORNÈLIA ABRIL



Us demanem que ens acompanyeu en la sort d'aquesta tercera criatura de la Cornèlia.
VENIU!
   
      HORARI. SÍLVIA ARMANGUÉ - 13.00-14.00h.
                       M.MONTSERRAT MEDALLA - 17.00-18.00h
                       MARTA SEMPERE - 17.00 -18.00h
                       MATILDE NURI - 17.00-18.00h

Bona lectura i feliç dia del llibre i la rosa.
.

dijous, 28 de març de 2019

'Los juguetes de Bertrand', de Carlota Caulfield


A Cornèlia Abril ens afegim a la iniciativa de tornar a publicar entrades als blogs. Ho farem en detriment de la immediatesa i els intercanvis d’opinió expressats en la brevetat de cents i poques paraules. Tot és bo, esclar. I una cosa no treu l'altra, però cadascú s'acomoda on més li plau i convé. Nosaltres ens postulem per fer divulgació, donar a conèixer obres i autors que ens agraden. Potser amb un comentari breu, una ressenya, unes fotografies.

De manera que aprofitem que ahir l'editorial ÒnixEditor va presentar un llibre de poesia a la llibreria Laie. I en volem parlar. 

d'esquerra a dreta: Òscar Esquerda, Carlota Caulfield, Antoni Clapés. 



quina lletra més maca, oi?


Es tracta del llibre de poesia ‘Los juguetes de Bertrand’ de l’autora cubana Carlota Caulfield, versió bilingüe, per tant també ‘Bertrand’s Toys. Amb introducció d'Antoni Clapés

Encara no m’he endinsat en el llibre. Però la lectura de poemes que en va fer l’autora ahir m’ha deixat el pòsit necessari per voler conèixer la seva obra. Dic obra, per trobar-hi la veu.

A la solapa del llibre diu que és una veu ‘sensual, atenta i complexa’, i parla de ‘el joc de les seves imatges i el seu to vehement’. 

Llegiu les paraules a la contracoberta del llibre:




En èpoques de dificultat és quan millor s'expressa la poesia. I, també, quan el lector la troba. 


Matilde Nuri i Espona
Cornèlia Abril
.


diumenge, 10 de febrer de 2019

La importància de la trajectòria

Hi ha un límit per cada cosa. I això defineix la llibertat. Tota expressió agressiva en excés hauria de ser desestimada. També qualsevol opinió barroera o fora de to que marqui un setge a les altres persones, civils o amb funció pública. No siguem permissius amb l'acció corrosiva de les llimes, amb la mala educació que esgrimeixen els kamikazes de... quina veritat?, que potser valoren la persona, la personalitat, la trajectòria, les causes, les conseqüències?, què defensen?, amb quins arguments? 


Si no arriba a ser res més que una opinió, tampoc és res més l'espasa que esgrimeixen i no han aconseguit esmolar bé... 


Resultat d'imatges de keep calm

Amb quin dret s'atorguen la facultat de penetrar l'altre, l'altra, els altres, les altres? Aprenguin a callar, si us plau. I a entendre la llibertat com un bé comú, el que ens permet a cadascú de nosaltres pronunciar-nos en el moment oportú, de la manera més adient: si és en un faristol, d'acord; si és amb un poema, d'acord; si és fent silenci, d'acord; si és plorant, d'acord; si és rient, d'acord; si és a través d'un procés catàrtic, d'acord; si és concedint una entrevista, d'acord... 


A qui no li agradi, que mengi pipes.





Matilde Nuri i Espona



dimarts, 20 de novembre de 2018

Per la boca



Resultat d'imatges de dulce maria loynaz frases


Diu la veu popular que hi ha una manera força fiable de conèixer a les persones i és tenint en compte com es guanyen la vida. És a dir, d'on treuen el sou. Això, que és ben senzill d'entendre, explica les circumstàncies que no s'entenen o que ens cansem de dir i repetir que no entenem. Per què? Si un bocamoll, bocadur, bocatort, bocabadat, bocaterrós, bocamàniga sempre ens ha de deixar bocassa!

On és la baula que no sabem col·locar? A les xarxes socials trobem videos pensats i dissenyats per ajudar-nos a prendre consciència dels mals que ens afecten al món: violència de gènere, mediambient, relacions humanes i altres de similars. Però, no costa gaire arribar a deduir que un maltractador no canviarà d'actitud si escolta els arguments d'uns figurants, o una indústria no deixarà de vessar líquids contaminants a la llera del riu si li mostren imatges de bellesa estàtica, o una parella no començarà a tractar-se amb respecte si llegeix dos o tres versos lírics.

Malgrat aquesta limitació, que és estructural, és bo fer palesa l'evidència, el bon gust, la poesia, i deixar clar que els éssers humans vivim en una casa i els gossos en una caseta al jardí. Excepte quan la perversió fa girar les tornes. 





diumenge, 28 d’octubre de 2018

'22 july'

Aprofitant que plou, ahir vam fer una tarda de cinema a casa. Vam triar veure '22 july'.

La pel·lícula recrea amb fidelitat les consequències de la massacre a la illa de Utoya, prop d'Oslo, quan un ciutadà noruec va atemptar i matar més de setanta joves de 15 anys, per discrepàncies ideològiques.

Jo recomanaria '22 july' a qui tingui interés en temes humans i de justícia social. Perquè, a banda de molts altres trets, trobo que l'encert de la pel·lícula és mostrar com la societat noruega ha resolt un conflicte inèdit en la història del país, a contracor del seu temperament tranquil.

L'atemptat, -que va ser doble, recordem-ho, a Utoya i a Oslo-  va trencar esquemes i, per suposat, l'harmonia que caracteritza la vida dels noruecs. La imatge que he triat correspon al moment en que una de les victimes mira per primera vegada de fit al seu agressor. És el dia del judici i està a punt de declarar.
Un detall: l'ull dret és un ull de vidre, i per tant, hi veu la meitat.


Resultat d'imatges de 22 july
22 july


Només hi ha una manera de reosldre conflictes i és encarant la situació. No defugint.
I, així sí, poder passar pàgina d'una vegada per totes.


Un llibre que il·lustra el mateix tema: ONE OF US, d'Asne Seierstad. 
En castellà, UNO DE LOS NUESTROS.


Resultat d'imatges de asne seierstad


Matilde Nuri i Espona
Cornélia Abril