dissabte, 19 d’agost de 2017

No tinc por






No tinc por!

No tinc por!
No tinc por!

Tinc dol i amarguesa i un gran dolor per les vides segades
 i per les que viuen una agonia
 i pels infants i pares que es queden sols. 
Desig que els damnats trobin tendresa entorn
 i ànimes càlides i fortalesa.
Però enmig del terror cal aixecar-se i volar més amunt si cal 
perquè la vida que ens quedi sigui tota nostra.

No tinc por.

dilluns, 14 d’agost de 2017

posella


de com encarem un conflicte, contesa, xoc o estat d'oposició
i de les definicions que trobem al llibre de les paraules

Vic


Emplaçament: Acció d'emplaçar.
Emplaçar: Situar, col·locar, en un lloc determinat. Designar el lloc que ha d'ocupar un edifici un monument, etc.

Plantejament: Acció i efecte de plantejar.
Plantejar: Suscitar una qüestió, un problema, a resoldre, posar-lo en condicions de resoldre'l.

Suscitar: Promoure, fer sorgir.
Resoldre: Descompondre una cosa reduint-la als seus elements constituents. Convertir una cosa en una altra de més simple. Prendre una determinació, decidir. Acordar, dirimir.

U: En filosofia, allò que té unitat; el principi de tota realitat, etc.
U: Vint-i-unena lletra de l'alfabet català.

Unicitat: Qualitat d'únic. En matemàtica, propietat que fa referència a l'existència d'un sol resultat.
Etcètera: I la resta.

Legal: Conforme a la llei.
Legítim: Conforme a les lleis o al dret. Genuí, autèntic.

Genuí: Vertader, no fingit.

Posella: Lleixa, prestatge. Cavitat a la paret per a posar-hi alguna cosa.
Posició: Lloc on és situat un cos, país, etc. Situació. Manera de pensar o actuar. Positura, postura. Categoria, condició, esfera, rang. Indret, emplaçament.

Emplaçament: Acció d'emplaçar.
Emplaçar: Situar, col·locar, en un lloc determinat. Designar el lloc que ha d'ocupar un edifici un monument, etc.

Etcètera: I la resta.



Matilde Nuri i Espona
Cornèlia Abril

dilluns, 7 d’agost de 2017

Mes no hi eres - Sanzsoto

Muerte subita, acrílico/papel


Hoy estabas conmigo, pero no estabas
sin razón razonabas la impostura
por todos los que no están y un día estuvieron
campanas de cristal doy a los vientos

campanas vistas desde mi atalaya
donde el recuerdo mora y el olvido acecha
campanas que anunciaron nuevas vidas
campanas que sonaron por los muertos

En que lugar se guardan las palabras
En que momento las suplantó el silencio
en esa incertidumbre que es la vida
con la muerte que espera su momento

Hacia la muerte caminando todos
dejando atrás un mar de desaliento
de los que con sus prisas van dejando
olvidada la vida en el intento.


-Sanzsoto

divendres, 4 d’agost de 2017

Mi Dios soy yo

Encarna Velázquez va publicar la primera novel·la, amb un títol potent, als vuitanta anys.
Vivia a l'Ametlla i jo anava a casa seva caminant. Ahir va marxar.




Des de Cornèlia Abril t'escric una nota breu per expressar gratitud. Dient gràcies, Encarna, n'hi hauria prou. Però em ve de gust deixar constància del motiu: les estones que hem passat a casa teva parlant de llibres, amb la Imma, la Consol, també a vegades l'Antonio, el teu marit. Ens hem explicat de quins autors i de quines obres hem begut o hem refusat l'essència o la sensibilitat; ho fèiem només pel gust de posar en comú la nostra manera d'entendre la literatura, d'encarar l'escriptura, de recitar poemes. Aquest és un tema de llarg recorregut, i no n'hauríem tingut mai prou. Tot just començàvem unes tertúlies casolanes que prometien molta força. Ara haurem de fer l'exercici de rellegir en solitari. Quin greu! Serà en els poemes que t'agradaven, -tu no voldries de cap manera que fos en la pena- on retrobarem la satisfacció d'haver compartit les nostres paraules.

-Matilde Nuri i Espona-


'Mi Dios soy yo', Encarna Velázquez
Editat per Círculo Rojo Editorial

dijous, 27 de juliol de 2017

Pregadéus - Sílvia Armangué



La seva bellesa em desmarca.
Mireu quina cuirassa de paper fi, com seda brodada del color verd més pur. Mireu quin posat altiu, quina cintura de princesa...Sobre una branca de menta xamosa espera, tal vegada, un petit príncep (força petit i de color fosc ) que amb mil precaucions s'enfilarà sobre la grupa anhelada, per exhalar un amor que ningú pot descriure...du, el príncep, un present, un gran i tou insecte saborós atonyinat, perquè la bella, un cop s'acaba la cópula, sent una fam ferotge, i sovint la presa més propera és el mascle, encara en èxtasi sensual...Aquest cop, ell ho ha preparat bé; s'escapa, estremit encara, entre les tiges maragda, mentre ella es duu a la boca, olora amb les antenes, devora el regal cruixent de l'estimat d'un instant...

 Mantis religiosa

Silvia Armangué, 27/07/17

dilluns, 24 de juliol de 2017

Cercles - Sanzsoto

Sanzsoto: ODISEA, acrílico/papel, 50 x 50 cm

...despedíos de la isla, desarraigad la patria;
y el que pueda que la arroje al agua tras él como un peñasco,
y el que no se hartó de ella entre vosotros, cuélguela como amuleto,
pues al alba partimos para el último viaje sin retorno”.

N. KAZANTZAKIS
Odisea, Rapsodia II

dilluns, 10 de juliol de 2017

Morfos - Sílvia Armangué

Si heu vist Alien, sabreu que la trama es va inspirar en el cicle biològic dels insectes i els aràcnids, particularment en el de les vespes. Els insectes tenen uns estils de vida força espantosets. Si son vegetarians o nectarífers (isòpodes, papallones, abelles, abellots...) es limiten a xuclar les flors o arreplegar detritus del terra, Quan son carnívors (vespes, marietes- sí, l'animalet rodanxó és un voraç depredador del que sigui, pugons sobretot- mantis, i un llarg etcètera) usen estratègies més o menys complexes per fer els seus àpats.

Fa uns dies vaig tenir un patatxap dels grans.Veureu. Els pugons, aquests animalons rodanxons que molesten bastant a les plantes tendres però que si en mires quatre o cinc de prop tenen una aparença tota innocent, allà amb els seus ullets petiiiits i sempre escortats per formigues, i que hom creia que donaven gratament la seva dolça melassa a les seves protectores ( les formigues allunyen les marietes assassines i acompanyen als pugons al seu formiguer perquè descansin ) i que certament s'ha constatat aquest mutualisme en moltes espècies (tan de pugons com de formigues), de manera que els himenòpters allunyen als predadors i donen cau als pugons i aquests "a canvi" evacuen un líquid dooolç que gormandeja tot el formiguer, ben cert és, però té una història de terror paral·lela que he descobert i que ara escriuré, amb les mans tremoloses.



Una gent que no devien saber on dar-la, uns científics tots guapos, es van passar hores i dies i anys observant les relacions cordials entre pugons i formigues. I de tant mirar i fer vídeo, van descobrir una trama subterrània que els va gelar la sang a les venes.

Resulta que les formigues tenen els seus fills-larva en cambres fortament custodiades per grups para-militars,i res no entra allà si ells no volen.

S'ha descobert que els pugons, a partir d'un mateix ADN, poden créixer en almenys dues aparences diferents que s'anomenen Morfos. Una aparença és la que coneixem: groga o verda, rodonets, amb potes fines. L'altra aparença és aplanada, amb una textura i olor característiques. Característiques de què? direu.



Doncs característiques, tatxaaan, de les petites larves de formiga. Amb aquest aspecte i olor passen els controls i es mesclen amb les larves de la guarderia. No s'acaba aquí. Amb els estilets xucladors que empren per alimentar-se de les tiges, aquests morfos els hi claven a les larves i els xuclen l'hemolinfa, la "sang" dels insectes. Curt i ras. I les formigues no saben- almenys no ho han descobert a hores d'ara- que tenen l'enemic dins de casa. 

Estic segura que queden tantes coses per descobrir, entrellucar o aprendre, que tenim feina per estona. De moment, aquesta trama a l'estil Dr. Jekyll i Mr. Hyde ens apunta que no sabem un borrall de les relacions entre animals, plantes, bacteris i fongs. Però que ens agrada saber noves coses...encara que facin paüra. 

Per més informació:

http://www.abc.es/natural-biodiversidad/20150115/abci-pulgon-hormiga-drjekyll-mrhyde-201501151148.html


divendres, 7 de juliol de 2017

Tres poemes i un camí, ITAKA - Sanzsoto



Si vas a emprender el viaje hacia Itaca
pide que tu camino sea largo,
rico en experiencia, en conocimiento.
A Lestrigones y a Cíclopes,
o al airado Poseidón nunca temas,
no hallarás tales seres en tu ruta
si alto es tu pensamiento y limpia
la emoción de tu espíritu y tu cuerpo.
A Lestrigones ni a Cíclopes,
ni al fiero Poseidón hallarás nunca,
si no los llevas dentro de tu alma,
si no es tu alma quien ante ti los pone.


Pide que tu camino sea largo.
Que numerosas sean las mañanas de verano
en que con placer, felizmente
arribes a bahías nunca vistas;
detente en los emporios de Fenicia 

y adquiere hermosas mercancías,
madreperlas y coral, y ámbar y ébano,
perfúmes deliciosos y diversos,
cuanto puedas invierte en voluptuosos y delicados perfumes;
visita muchas ciudades de Egipto
y con avidez aprende de sus sabios.




Ten siempre a Itaca en la memoria.
Llegar allí es tu meta.
Mas no apresures el viaje.
Mejor que se extienda largos años;
y en tu vejez arribes a la isla
con cuanto hayas ganado en el camino,
sin esperar que Itaca te enriquezca.




Itaca te regaló un hermoso viaje.
Sin ella el camino no hubieras emprendido.
Mas ninguna otra cosa puede darte.
Aunque pobre la encuentres, no te engañará Itaca.
Rico en saber y vida, como has vuelto,
comprendes ya qué significan las Itacas.
-Kavafis







Yo... no soy más que un hombre sin oficio y sin gremio.
Sólo un vagabundo. Soy un hombre sin ciudad... sin decálogo y sin tribu.
Mi éxodo es ya viejo.
Y en mis ropas, duerme el polvo de todos los caminos.
Y el sudor de muchas agonías.
-León Felipe








¿Volver? Vuelva el que tenga,
tras largos años, tras un largo viaje,
cansancio del camino y la codicia
de su tierra, su casa, sus amigos,
del amor que al regreso fiel le espere.
Mas ¿tú? ¿volver? Regresar no piensas,
sino seguir libre adelante,
disponible por siempre, mozo o viejo,
sin hijo que te busque, como a Ulises,
sin Itaca que aguarde y sin Penélope.

Sigue, sigue adelante y no regreses,
fiel hasta el fin del camino y tu vida,
no eches de menos un destino más fácil,
tus pies sobre la tierra antes no hollada,
tus ojos frente a lo antes nunca visto.
-Luis Cernuda


imágenes © Sanzsoto

dijous, 6 de juliol de 2017

Llibertat - Montserrat Medalla

No us heu preguntat mai com seria volar?


 La terra entre el cel i el mar, una senyera que ens recorda qui som.



Voleu un joier més ric?



És diumenge. Amb la grata companyia dels ocells que es passegen senyorialment per damunt dels nostres caps, gosem prendre-li al mar els fruits, que han deixat la seva petjada sobre la sorra. Per a nosaltres esdevé un tresor.



La contemplació de l'horitzó és una de les feines de l'home sobre la terra.  És allà perquè hom pugui fer-se la il·lusió que algun dia hi arribarà.


diumenge, 2 de juliol de 2017

Calor o destrucció constant? . Montserrat Medalla

Els essers humans som capaços d'acomodar-nos, més lentament o més ràpidament, segons ens convé o segons la nostra intel·ligència ens indiqui/acompanyi/permeti, a qualsevol mena d'estat, a qualsevol mena de medi que ens envolti.



Ja fa uns quants anys que parlem a bastament del canvi climàtic, de l'escalfament del planeta, del que convé fer i del que convé no fer, per tal que aquest canvi sigui més progressiu i menys agressiu. El que està clar és que ja no el podem aturar. O potser sí. Aturar-lo, frenar-lo, però no podem anar enrere.

I malgrat tot, encara hi ha polítics al món que neguen uns fets tan evidents com aquest.

Durant el passat mes de juny ha fet unes calors que, en termes vulgars, dels que fem servir en el llenguatge quotidià "no són normals". En som conscients, tots plegats? Som conscients que necessitem l'escalforeta del sol, però que no podem consentir que aquesta mateixa escalfor ens acabi matant de sequera, que acabi amb el desastre per a nosaltres, per als animals que conviuen amb nosaltres, ue destrueixi la vegetació?

Dient "això no és normal" ens quedem tan amples... i continuem amb la nostra vida de sempre, consumint tot allò que ens fa feliços (o que ens sembla que ens fa feliços).

Què ens aporten, els polítics que votem? panem et circensis. Futbol, mals programes de televisió per distreure'ns, vacances low cost i una tranquil·litat descafeïnada. I tanmateix, no fem res!

Quina mena de revolució hauríem de fer? O no n'hauríem de fer cap i continuar destruint passivament tot el que ens envolta, incloses les nostres ànimes, que hem acabat venent al diable de la modernitat mal entesa?

Una reflexió, la meva, pobra d'arguments i pobra d'esperit, si voleu. Però ens cal reaccionar, ens cal posar solucions, si no volem que acabi passant allò que tantes vegades hem sentit a dir: "la destrucció de l'home per l'home".

No em ve de gust, ara mateix, parlar de teeories malthussianes i similars, però n'hi ha per pensar i reflexionar.

Volem escalforeta del sol. No volem destruir la terra. Però ho dissimulem força bé!

Montserrat Medalla
Sant Carles de la Ràpita
juliol,2017

dissabte, 1 de juliol de 2017

Tam... tam... tam . Sanzsoto

Tam… tam… tam… suenan tambores de guerra. Tam... tam... tam... y gira gira la rueda. Tam… tam… tam… y las voces del poder con sus cantos de sirenas. Dime, Ulises ¿cómo escapaste de ellas?

Un recuerdo que sigue siendo presente en el 2017.

Sanzsoto, Homenaje al pueblo Saharaui, políptico 130 x 110 cm, año 2010


"...Es sabido que el término KHATARSIS indica la purificación de las pasiones mediante la emoción estética. KHATARSIS como fuerza liberadora de determinadas pulsiones del inconsciente. KHATARSIS como denuncia. La sensibilidad de Sanzsoto hacia la injusticia, la angustia, la violencia de nuestras sociedades y concretamente hacia la mujer, libera en la artista una línea, si cabe mas dura; pero no por ello menos expresiva. Inicia esta etapa con un cuadrohomenaje al pueblo saharaui” en solidaridad con sus reivindicaciones.

Esta obra, según ella misma dice: da la pauta a una nueva visión, una vez mas me encuentro asentada en una profunda crisis, esta a nivel global, al amparo de la cual se atenta salvajemente contra todos aquellos derechos y libertades del individuo que tanto había costado conseguir, ello me retrotrae a tiempos pasados, situaciones ante las que no me queda mas que la denuncia.

Sus palabras indican los temas que van a estar presentes, empezando a ser recurrentes en una artista que, a la manera de Goya con sus pinturas negras, cambia el registro de su paleta, creando una serie en la que los tonos quebrados, agrisados o negros son los dominantes, apareciendo como contrapunto el rojo y un atisbo de luz en el quebrado blanco."

-Del libro Sanzsoto de roca y espumas, escrito por María Jesús Soler Ferrández 

dimarts, 27 de juny de 2017

LEFTOVERS - Pepa Bagaria




Leftovers significa en anglès les restes, el que queda, allò que sobra. També és una sèrie de televisió. Concretament del canal americà HBO. He tingut el plaer de poder veure-la aquests darrers mesos. Una sèrie que més que un pur entreteniment ha estat un motiu de reflexió. M’ha fet pensar i a vegades simplement no et ve de gust pensar davant d’un televisor, però tampoc està malament fer-ho de tant en tant.
El plantejament és molt simple. Un dia, de forma inexplicable desapareix un 2% de la població mundial. Pares, germans, fills, amics, companys, parelles...Hi són i en un moment deixen de ser-hi. On han anat a parar? Què ha passat? Quina és la raó? En realitat no importa, la sèrie no ens ho explica, no és aquesta la finalitat que persegueix. El que importa és que passa amb els que queden. Amb les restes, els “leftovers”. Com s’encaren a aquesta pèrdua inesperada, sense cap motiu aparent, com aconsegueixen viure. 
Alguns ho fan mitjançant la religió. Apareixen cultes nous, sectes estrictes i absurdes, quimeres. Altres busquen el cònsol en els éssers estimats que per sort no han marxat. N’hi ha que per evadir-se de la realitat faran servir les drogues o la beguda. I qui simplement no ho resisteix i decideix fugir de la manera més dràstica. 
Ben mirat, però, el que explica la sèrie no és res més que el que passa cada dia al món. A qualsevol racó del planeta, algú perd a algú. Alguns cops també de forma inesperada, altres després d’un temps que els proporciona una mínima preparació. Però no per això la pèrdua és menys dolorosa.
És clar que a la vida no només perdem persones. Hi ha moltes altres pèrdues: la innocència, la joventut, els ideals, els somnis, els valors i conviccions, la confiança. La força, la resistència, la memòria, la salut...
Una casa, una feina, objectes que són records, fotografies. Hi ha qui perd fins i tot un país, qui ho ha de deixar tot enrere. La llibertat i l'esperança. 
Fins a quin punt som conscients els humans que la vida és una pèrdua constant? Estem preparats? Pensem només en el que tenim i podem tenir, en el que guanyem o guanyarem i no pensem mai en el que podem perdre? És un pensament massa desagradable, massa trist. Avui dia tothom ha de ser positiu, ha de ser feliç. El dol, com més curt i dissimulat millor. Però quan la pèrdua arriba, perquè arriba, ens colpeja de mala manera. 
Moltes vegades penso què és el que senten els animals quan perden algun company de quatre potes. Algunes espècies sembla ser que també passen un dol. Però és instintiu? els sorprèn la pèrdua? O la natura els ha preparat per això? Si els humans poguéssim assumir la possibilitat de les pèrdues, podríem valorar més el que tenim i encara no hem perdut? No desitjar tant el que no hem...i gaudir més del que sí hem? Potser així podríem afrontar millor la que serà l'última i més gran de les pèrdues: la nostra pròpia existència.
Avui ha marxat el meu preciós Joey. Dels gats que m'acompanyen, n’era el més vell. Ha conviscut amb mi durant disset llargs anys. He perdut moltes altres coses, altres animals i malauradament persones estimades, durant aquests anys. Com qualsevol altra “resta”, m’he fet gran i he deixat en el camí molts sentiments. No sé si hauré guanyat en saviesa, espero que una mica sí. Perquè per sort també anem guanyat a mida que anem vivint. Si no, com podríem suportar les pèrdues?  



Pepa Bagaria


Si teniu curiositat sobre la sèrie Leftovers, us deixo uns enllaços. Us recomano especialment la banda sonora:





diumenge, 25 de juny de 2017

En femení - Matilde Nuri

Cornèlia Abril és un grup literari heterogeni, format per dones. Cap de nosaltres no és la dona ideal però totes podem concebre Cornèlia Abril com un ideal realitzable. Hem arribat a diversos estadis de conformitat que responen a un criteri molt clar: no pertànyer a cap isme o a cap ista. Això, d'entrada, significa la renúncia voluntària a vincular-nos a moviments o línies de pensament actiu concrets. No ho necessitem per escriure. Tanmateix ens agrada pensar en femení i lluitem per aconseguir el respecte que tota dona, sigui com vulgui ser, es mereix pel simple fet de ser una persona. 


                             


Sí, som dones, som persones, i configurem la societat en la que vivim. Allà on hi hagi una mà que s'extralimiti, allà anirem, i sabrem ser totes-una i defensar la causa, la dignitat de cadascuna de les dones, perquè aquest és l'únic posicionament des del qual podem també tenir cura de la dignitat pròpia i de la de les nostres mares, filles, netes, germanes, sogres, nores, amigues, companyes de feina, dones o persones ubicades en el món, situades geogràficament en qualsevol punt del planeta, un lloc que, per allunyat que sigui, ens resulta familiar, amigable, proper. 



Totes les integrants de CA escrivim pel gust de fer-ho, malgrat tenim o hem tingut en algun moment altres feines. Per exemple, la Sílvia Armangué és biòloga, treballa en la prevenció del càncer femení; la Montse Medalla durant molts anys s'ha dedicat a la logopèdia i a la psicologia infantil en escoles de la Selva; la Carmen Sanzsoto és artista visual; la Pepa Bagaria és bibliotecària i es dedica a la catalogació de revistes i documents afins, la Maria Cirera és traductora, i jo, òptica per bé que en excedència. 


L'origen de Cornèlia Abril l'hem de buscar a les xarxes socials: Associació de relataires en català ARC, blocs, publicacions virtuals. Perquè precisament la virtualitat ens ha permès fer compatible la feina, la família i l’escriptura. Sovint a casa meva he fet la brometa que primer són els macarrons, i després les lletres. Potser per això l’escriptura de la Cornèlia és vocacional i amateur, vivencial, tocant sempre la vida de molt a prop. Entre nosaltres, trobem navegants de mar endins, vídues, més d'una situació extrema en salut, canvis de feina, canvis de parella, la maternitat, l'amor i el desamor; toquem tots els temes de l'existència, de cara o al biaix, fantasiegem o derivem, a vegades, cap a la poesia, i tot per explicar històries, per contar aventures, per descriure les dèries de la condició humana. 

I això, com diu la Sílvia, no ens fa més sàvies ni més bones, però sí més felices. 
Nosaltres, totes.



Matilde Nuri i Espona
Cornèlia Abril










dimecres, 21 de juny de 2017

LLEIALTAT

Tenim un desig, els comprem, els regalem. Són petits, juganers, adorables.
Però trenquen coses, mosseguen, ploren, caguen, es fan grans, vells, emmalalteixen.
Necessiten pastilles, vacunes, passejar, dedicació, amor.
No tenim espai, jardí, temps, ganes, paciència, diners, excusa, memòria...
No podem, no volem! Què fem? Abandonar-los, sacrificar-los, deixar-los en un refugi.
Tenen cura d’ells, els alimenten, protegeixen,  els busquen una nova llar.
No tenen recursos suficients, ajudes, voluntaris, comprensió.
No poden rendir-se, no volen! Què fan? Seguir lluitant!
Ens compren, ens regalen. Ens estimen? ens abandonen, ens maten.
Tenim el destí a les vostres mans, no pas a les nostres potes.
No volem viure sense vosaltres. Podem sentir, enyorar, estimar...
Què fem? Donar-ho tot.

Què volem? Lleialtat!


-Pepa Bagaria


Fotografia extreta de la pàgina web: http://topofohiopetshelter.org/


dimecres, 14 de juny de 2017

Presentació de SI ES FA FOSC a la Biblioteca Comarcal de Blanes





Dimarts i 13. Un sol de justícia. Una biblioteca a tres passes de la platja amb una aigua preciosa.
Com es pot convèncer a algú que en comptes d'anar a fer un bany, una passejada o simplement prendre alguna cosa fresqueta en alguna terrassa davant del mar, vingui a compartir una estona amb Cornèlia Abril?  I més quan el títol del llibre que presentem és Si es fa fosc?
Doncs amb un acollidor escenari, una bona preparació prèvia, molta il·lusió i amb una col·laboració ben especial del grup de teatre El Mirall. Moltes gràcies a la Biblioteca Comarcal de Blanes per deixar-nos, un cop més, disposar d'aquest espai, al Mirall per la seva participació, que ben bé es podria dir que ha estat per pur amor a l'art i a totes les persones que hi van assistir i no es van deixar temptar pel mar, ni atemorir per la calor o les supersticions absurdes!

La vetllada començà amb la benvinguda per part de la directora de la biblioteca Gemma Ciuró



Agraïm també la participació del nostre editor, Oscar Esquerda, que va fer una petita introducció



A continuació Josep Alum de El Mirall ens va dedicar unes boniques paraules  per explicar qui és i que fa Cornèlia Abril



Seguidament, les autores van presentar els seus relats o els de les cornèlies que no havien pogut assistir i les integrants de El Mirall, Eva Ariza, Paula Tomé i Carme Rodríguez, van fer una lectura d'un fragment de cada relat. Abans, però, vam demanar la complicitat de l'audiència. Per poder gaudir millor d'algunes de les lectures, calia posar-se un antifaç!  Val a dir que el públic va respondre molt positivament a la proposta i van escoltar des de la foscor els diversos fragments.



Cada lectura anava precedida d'una peça musical, però sense cap dubte, la més espectacular va ser el Duetto Buffo di due gatti que ens van cantar en directe Josep Alum i una col·laboradora de El Mirall, amb una preciosa veu!



Posar-se l'antifaç no va ser l'únic que vam demanar al públic. Se'ls van repartir també diaris i bolígrafs, perquè dibuixessin els que els vingués de gust, tot escoltant la lectura del relat Cotó i neu de Maria Cirera. Quan vam recollir els diaris al final, vam poder comprovar la imaginació o la inspiració d'alguns dels assistents!

Per acabar, encara es va demanar una darrera coseta. Es va repartir un mena de pastilla blanca sense explicar exactament que era fins que va acabar la presentació. La pastilla era una petita dosi d'Arsènicum Album. Josep Alum ens va explicar que és una substància verinosa que en petites dosis pot resultar beneficiosa. Les petites dosis del relats que vam donar al públic  també ho van ser, però amb una diferència i una gran avantatge: una sobredosi de Si es fa fosc, mai serà mortal i l'únic perill que pot oferir és que no puguis deixar de prendre-la fins que s'acabi.


Moltes gràcies un altre cop a tots els que van fer que un dimarts i 13 fos una vetllada tan especial! 


dilluns, 12 de juny de 2017

Així vivim



Així vivim; amb força, amb dolor, així creixem, lligats a l'ànima interior, ferotgement, lligats a minsos esclats de rauxa i llum, marcats, dolguts, amb l'esperança de sobreviure al mal temps, de trobar el llac blau entre les roques. Que els vents ens siguin bons, i l'aigua fresca. Per molts anys.






Silvia Armangué
Calders, 12 juny 2017

dijous, 8 de juny de 2017

Per amor a l'art

Per amor a l’art


Fa poc més de trenta anys, el curs 1985-86, en Josep Alum, metge, però amb vocació teatral (teatrera?) a molts nivells, va impartir un taller de teatre a nens i nenes d’11 i 12 anys de l’Escola Joaquim Ruyra de Blanes.

Objectiu: que els alumnes aprenguessin a estimar el teatre i, sobretot, a conèixer-lo i a adonar-se que hi havia un altre punt de vista que no era solament el d’espectador passiu. Un dels punts més importants: la creativitat.  Que veiessin que el teatre no consisteix només a memoritzar un text i recitar-lo amb més o menys gràcia (que també, però no solament això).

D’aquesta experiència en va sorgir el grup de teatre El Mirall, que l’any 1990 es va legalitzar com a associació cultural. Després de més de 30 anys, encara té vida pròpia.

En tots aquests anys de trajectòria hi ha hagut un vessant pedagògic, impartint cursos i tallers en escoles i instituts de Blanes, així com un vessant creatiu d’elaboració d’espectacles, alguns ideats pel mateix Josep, d’altres, sorgits del treball de conjunt del grup, en ocasions, i en d’altres ocasions, sorgits d’alguns dels seus membres.

El Mirall ha participat en mostres de teatre, concursos i festivals d’arreu de Catalunya, de la resta d’Espanya i fins i tot de l’estranger, com Marsella, Nàpols, Palerm i Tunis.

L’evolució del grup ha estat molt bona: han anat creixent i han deixat una autèntica petja, no solament a Blanes, sinó a tot arreu on s’han presentat.

El Mirall mai no ha estat un grup endogàmic: sovint, han representat obres dirigides per d’altres professionals del món del teatre, com Pau Miró, Cristina Cervià, Ester Nadal, Sergi Gibert...

He estat lligada a El Mirall per moltes raons que ara no vénen al cas, una d’elles, per l’estimació que professo als integrants del grup i al seu director, per afició, perquè sempre he pensat que a través d’El Mirall s’ha promogut la cultura lligada a contemporaneïtat, a creació, a seriositat i disciplina, a la feina ben feta,  a espectacle de qualitat i el més important de tot: s’ha anat canalitzant una bona colla de joves cap a la cultura.

S’han fet obres populars, com “Els Pastorets”,  s’han commemorat efemèrides amb la presència de diversos altres grups, musicals, teatrals, de ball... i sempre, sempre, amb l’estímul que representa el treball d’equip, sense prioritzar egos o individualitats.

D’alguna manera, el nostre grup literari, Cornèlia Abril, també té com a objectiu la divulgació de la cultura, en el nostre ca, la literatura, però fusionant-nos amb la pintura, la música, el ball, el mateix teatre, si s’escau i sense descartar d’altres tipus de conjuncions que en un moment o altre ens vingui de gust barrejar, o maridar. Hem fet moltes coses i encara en farem moltes més!

En aquesta ocasió, vàrem demanar a en Josep Alum si ell mateix i el seu grup o una part, ens volia fer la presentació del nostre llibre “Si es fa fosc”. I ens van dir que sí!


I junts, les tres actrius de El Mirall més el seu director, més el conjunt de Cornèlia Abril, estem fent un aprenentatge que ens aporta una riquesa que fa que ens sentim exultants i amb moltes ganes de continuar endavant.

Qui ens presentarà? Josep Alum, Carme Rodríguez, Eva Ariza i Paula Tomé.


El grup de teatre El Mirall, assajant  "Guantanamera". Josep Alum, d'esquena, a la cadira vermella.

Carme Rodríguez (damunt del llit) assajant "Plou a Barcelona", obra que van presentar l'any passat.


Paula Tomé, a "Guantanamera".

Eva Ariza (al mig) assajant "Guantanamera".