Coneixeu les vespes? insectes himenòpters, sovint agressius- són predadors de proteïna- de formes i colors diversos: més aviat allargats, amb cintura de vespa ( uix ), negrosos o amb ratlles grogues intercalades, abdomen acabat en agulló. Sí, com ara aquest:
Jo no hi tinc res contra les vespes: Déu les va crear, ves a saber per què, només em neguiteja un costum que tenen una mica horripilant; moltes d'elles fabriquen unes estructures de terra, saliva, trossos del què sigui, i després van a caçar una víctima molsuda ( una aranya grassona o una larva de papallona ) i en comptes de paralitzar-la i delectar-se amb la seva carn, la paralitzen i la posen dins el niu fabricat; un niu, sí senyor, perquè llavors ho rematen amb una posada d'ou al costat de l'animal viu i immòbil i acaben de tancar la construcció. Ale hop!: quan surt la larva vespa de l'ou, es troba aquella carn tendra, que es fot mica en mica i li dóna forces per sortir del cau. Heu vist Alien, suposo. Doncs més o menys, però de debò.
I s'han guanyat la fama a pols, eh. Els animalons les esquiven, les persones també. Malgrat la seva forma aerodinàmica i la seva bellesa en vol. Ara parlaré d'un altre bitxet, una mosca. Coneixem les mosques, en general són pesadetes, algunes peludes, xuclen les flors o els detritus i també la nostra pell si poden. N'hi ha de moltes mides i colors, però avui ens interessa només una mosca en concret. Aquesta:
Sí, són dits meus. I, no es veu prou bé, oi, la bèstia. Sembla una vespa, però no ho és. Mireu-la de prop:
Mireu quins ulls globulosos, quina cintura grassoneta, quin abdomen poc afilat. És una mosca que viu tan panxa perquè lluu els colors del perill. No, vostè no sap qui sóc jo. Sóc una mosqueta que xucla flors, que no té ni aparell mastegador ni agulló. Però vostè ha pensat que sóc una vespa.
D'això se'n diu mimetisme ( imitació ) i és freqüent en molts animals. Per quin motiu la evolució ( recordem que l'evolució significa canvi, res més ) ens presenta aquestes curiositats, no és el moment de esbandir-ho. Els evolucionistes diuen que ha estat per selecció animal i mutacions, els Margulystes exposaran altres teories noves, com la predació d'un insecte cap a l'altre i la imbricació de gens per formar una nova espècie. Ara com ara, difícil saber-ho del cert.
Però estem tots d'acord en què la vida no deixa de meravellar-nos. Perquè encara no podem estar segurs de res, perquè tot canvia i podem planejar sobre un camp de blat daurat al sol o caure en la trampa de teranyina que ens atrapa.
Perquè vostè no sap qui sóc jo.
10 comentaris:
Espero us agradi. L'he escrita jo, l'ànima gormanda de Cornèlia, la Sílvia;-))
Doncs sí que m'ha agradat, fins i tot en un moment m'han arribat a agradar, tot i que realment em fan fàstic, tant la una com l'altra. ;)
Aferradetes!
És ben cert: la vida no deixa de meravellar-nos!
Hola sa lluna! Entenc que a moltes persones els insectes els fan repulsió. Són tan diferents a nosaltres que no semblen del mateix món. Però precisament això els fa tan fascinants. Moltes gràcies per passar pel nostre blog i deixar-nos la teva opinió!
Sí, ben cert, Mercè. I les meravelles poden venir de qualsevol banda. Encara que les rebem tenyides d'emcions diferents, com alegria o desassossec, o tristesa, o dolor o sorpresa. Estem fets així, curiosos i de vida curta. Però, quantes emocions caben en una vida! Una abraçada, ànima.
aquest costum horripilant de les vespes -posar ous al niu i ofegar la víctima, futur aliment de les larves- em provoca una mena de claustrofòbia viscosa
i no ho entenc gens quan, sovint, l'ésser humà adopta aquesta solució per al seu propi benefici, perquè animals i persones tenim un punt que ens diferencia a les clares: el capteniment; altra cosa seria fer ús, mal ús i abús d'allò que pertany a algú altre; i si parlem de la vida, l'extrem ja seria insostenible
l'amenaça sempre m'ha semblat una mostra de feblesa
.
Hola Mati. Aquesta manera de viure que tenen les vespes és realment terrible, i apunto que les preses estan paralitzades, no ofegades: estan vives, perquè les larves trobin la carn tendre. A banda, jo no veig que la nostra raça es comporti més dolçament o amb ética quan interacciona amb els animals. No cal que faci recompte de les brutalitats i turments soferts per animals que ens mengem o usem pel que sigui. A no sé quin lloc de Xina creuen que un animal serà més bo si abans de matar-lo el turmenten massivament. Sense anar tant lluny, en la nostra societat dessenvolupada, es fa el millor patè d'oca a base de bombejar greix cada estona a l'estómac de l'animal, amb uns tubs, la qual cosa provoca diarrea i vómits permanents a l'au, que només trobarà la llibertat quan el fetge estigui completament malalt i hipertròfic i la mort la deixi descansar. No vull parlar de coses terribles, però si fem una mirada sobre els costums dels insectes i els que usem nosaltres, no hi trobo massa diferéncia. O sí: perquè nosaltres, suposadment, som "moralment superiors". Una abraçada.
ja és això, ja; ho expliques molt bé aquí: 'però si fem una mirada sobre els costums dels insectes i els que usem nosaltres, no hi trobo massa diferència', però trobo que hi ha una diferència important: vient això, els humans encara riuen, sembla que es diverteixen, aquesta és la moral superior, la superioritat moral
i els seu fetge, s'entén
.
Molt ben portada aquesta història Silvia, m'agrada molt.
Moltes gràcies Jordi, ja saps quantes bestioles extravagants tenim al voltant, i cóm m'agrada de observar-les, com et passa a tu també. I les mosques-vespa són molt comunes al territori. Una abraçada, fins aviat.
Publica un comentari a l'entrada