VEÏNS
Ell viu a una gran ciutat, i engabiat entre quatre parets, veu passar l’estació de l’any que més li agrada, la primavera, sense poder-la gaudir com es mereix. És afortunat perquè té balconada, i quan se sent ofegat, surt i s’ajeu en una gandula. Tauleta en mà, fulleja les notícies, però esgotat de llegir diàriament el mateix, tafaneja el que succeeix als altres balcons. Homes i dones avorrits com ell de les informacions rebudes, romancegen fent un curs accelerat de jardineria amb les plantes assedegades d’afecte.
Fa quaranta anys que hi viu, en aquest pis. El contacte amb els veïns del davant havia estat a través de les cassolades de rigor, però no s’havia fixat en quin aspecte tenien.
Ara imagina la vida d’aquests desconeguts. Té la primera sorpresa quan veu aquella dona que durant anys mentre treballava, trobava a la parada de l’autobús, per anar a la feina. No l’havia vista ni al mercat, ni a la farmàcia, ni al supermercat, ni a la tintoreria, però sí, cada dia, a la parada de l’autobús. I ara és allà, a l’altra banda del carrer, a la mateixa alçada, i no sap si ha de fer compliments, perquè s’han creuat les mirades i s’han reconegut.
Com deu ser la seva vida? Potser viu sola? Acompanyada? Des que l’ha descobert l’observa matí i tarda. Voldria saber més coses d’ella.
