S'arribarà a salvar el planeta?

La Rita  surt a caminar cada vespre, tot escoltant la ràdio a través dels auriculars. Va a marxa ràpida, i així fa un intens treball cardiovascular, i es distreu imaginant-se la vida de la gent que passa pel carrer. 

Per l’emissora sent que hi ha un notable descens de la natalitat al país, una notícia que ha sentit molts cops, però ella no té aquesta percepció perquè veu cotxets amb criatures petites i dones embarassades per tot arreu.

Creu que és de sentit comú que hi hagi una davallada important de la natalitat. Quan veu dones gestants, no sap si són valentes o inconscients. Per un costat pensa que no seria just privar a cap dona que ho vulgui, de viure la gran experiència de la maternitat des del moment zero de l’embaràs, però per l’altre cantó li ve al cap l’herència que la humanitat està deixant a les generacions futures  i li agafa una angoixa colpidora.

Som egoistes, portant nadons a aquest món tan complicat i deshumanitzat?

O aquests nadons seran els homes i dones que salvaran i canviaran el planeta, vivint d’una manera diferent i respectuosa?  

 

El peu és de noia

El peu és de noia, però la petjada no. Queda una marca que podria ser l'empremta d'un animal, potser d'un tigre, fins i tot d'un aligot. Ella no se'n sorprèn. Porta posats els auriculars i escolta la cançó Can the can, de Suzi Quatro. La percussió és forta, els anys 70 es lliurava una lluita potent. Ara la noia camina sense mullar-se més amunt dels turmells. Un home de mitjana edat espolsa la tovallola i es protegeix la pell amb un oli sedós que accelera el bronzejat. Hi ha poca gent a la platja, és dimecres a mitja tarda, segona quinzena de setembre. Dos gossos deslligats empaiten l'escuma de l'aigua, i amb cabrioles nervioses corren fins a les dunes. En una batussa juganera espanten una parella d'avis. La dona feia un sudoku, l'home llegia un llibre. Tant l'un com l'altra de seguida recriminen que els gossos no vagin lligats. L'amo diu: No patiu, no us faran res, son molt bons. Les papereres son buides, les dutxes funcionen amb normalitat.

                                                 Matilde Nuri Espona

                                              amb Cornèlia Abril

Vuit de setembre

Vuit de setembre  - Catalunya.

La nena es prepara la motxilla. Els llibres, nous, amb aquella olor del paper , encara per estrenar. Té al cap les ganes de retrobar-se amb els amics, però encara més amb les amigues. 

Aquest any no els deixen portar els mòbils, però a ella li és igual, perquè el goig de la socialització al pati és més important que les ganes de veure el tik-tok, que al final, acaba avorrint. 

Qui serà la seva tutora? 

O el tutor? Si és un home li farà una mica d’angúnia, per allò que, encara avui dia, tan moderns que es pensen que són,  diuen que els homes tenen més facilitat perquè els adolescents «no se’ls pugin a cavall». Aquesta és la manera amb què els adults expressen la indisciplina. 

Però, sobretot, sobretot, porta la il·lusió al davant.

Vuit de setembre - Franja de Gaza, Palestina.

La nena es prepara la bossa i marxa

Ha de sortir a buscar menjar peti qui peti, ja que el pare el van matar ja fa mig any i la mare ha de romandre a casa —encara sort que en tenen, de casa, només que no saben per quant temps— amb els germans petits. És perillós, deixar-los al carrer, tot i que també ho és deixar-los a casa, amb la mare o sense. No se sap mai…

Té al cap les ganes d’arribar al punt on, amb una mica de sort, podrà arreplegar quatre coses perquè la família pugui menjar, ni que sigui una mica. Tot just les provisions per avui. Perquè demà ningú l’ha vist.

No sap quantes hores s’haurà d’esperar, ni si en sortirà viva.

Però sobretot, sobretot, porta l’esperança al davant, perquè les il·lusions fa molt temps que les ha perdudes.

Montse Medalla, per Cornèlia Abril

Imatges generades amb IA.

 

DEL MATEIX MOTLLE

 

                                            Imatge de Google

El pont és molt llarg i els cotxes circulen a gran velocitat. La boira de primera hora del matí amaga les siluetes dels dos homes que s’acabaran creuant al bell mig del pont. La solitud que es respira deixa anar un tuf estrany, desconegut. La vorera per on caminen és força estreta, tenint en compte l’envergadura de la carretera. Per sota el pont també circulen cotxes, camions, motos. És dilluns i estrenem setmana.

Un dels dos homes marxa molt ràpid. Va equipat amb roba esportiva i vambes. És alt, ros i prim, d’uns quaranta-cinc anys. Duu unes ulleres de coloraines, molt psicodèliques, a joc amb els mitjons. Escolta, en uns auriculars més discrets que les ulleres, les notícies del primer canal i va pensant en la jornada de feina que l’espera quan arribi a l’oficina. Abans, es dutxarà i farà un cafè llarg sense sucre. El primer del dia.

L’altre home camina molt a poc a poc, però fa més estona que ha iniciat el recorregut. No té pressa. Porta un abric marró amb taques blanques de pintura, un buf de llana foradat que li tapa la boca i uns mocassins vintage bruts i descolorits. És alt, ros i prim, d’uns quaranta-cinc anys. Una llauna de cervesa barata treu el cap per una de les butxaques de l’abric. La seva prioritat d’avui és la mateixa de sempre. Aconseguir més cervesa. El vi també pot servir, però no és el mateix.

En passar l’un pel costat de l’altre, han creuat les mirades. L’un amb recel i l’altre amb certa sorna. La boira els ha amagat fins a aquest moment màgic en què la llum blanquíssima d’un fanal els descobreix. Semblen dos fantasmes sortits del no res.

De sobte s’han aturat i s’han girat. Sense cap expressió concreta en els seus rostres, caminen unes passes endavant fins que queden cara a cara. El destí és un veritable mag, que sempre té a punt un truc per deixar-nos sense paraules.

Eva Ariza per Cornèlia Abril