Les ànimes de Cornèlia Abril



Cornèlia Abril
Pintura de  Carmen Sanzsoto







Cornèlia Abril, la dona misteriosa

Mercè Bagaria. Montserrat Medalla,  Matilde Nuri i Espona, Silvia Armangué, Pepa Bagaria, Maria Cirera, Carmen Sanzsoto.




Participen en el recull de relats SI ES FA FOSC



Relats, records, reflexions... publicats per Mercè Bagaria a La vida breu

El misteri, com gairebé tot a la vida, té data de caducitat. L’autora del recull He  d’anar-me’n va néixer a la vida literària amb un halo de suspens. D’ella es va dir que era profundament demòcrata, lliure, independent i cosmopolita ecologista, defensora de la natura i dels animals, amant del cinema i de la música. Sempre generosa. Tothora inquieta. La seva mirada escrutadora troba arreu el germen de les històries que escriu. Ploma irònica, tendra, reflexiva o apassionada, segons el dia o la nit, d’acord amb la situació... I res és del tot veritat i res és del tot mentida. Cornèlia Abril és un ideal, una ficció..., el somni de set dones inquietes, obstinades i molt treballadores. Cornèlia Abril és la suma de set ànimes: Sílvia Armangué, Pepa Bagaria, Maria Cirera, Montserrat Medalla, Matilde Nuri,  Carmen Sanzsoto, amb els seus inseparables pinzells, i jo mateixa. I totes set convergim en aquest recull de contes.


Participen en el recull de relats HE D'ANAR-ME'N




L'ànima turmentada de Cornèlia abril

- Mercè Bagaria i Mellado

Pintura: Carmen Sanzsoto

Filòloga. Inquieta de mena, he viatjat per diferents mons: el de la docència, el del periodisme i l’editorial; com més emparentats amb la literatura, millor. He atresorat una quantitat important de relats de temàtiques diverses. Alguns han estat distingits amb premis, d’altres han estat publicats conjuntament amb Els Setze Petges, han vist la llum en reculls col·lectius o naveguen pel ciberespai. Cofundadora de Cornèlia Abril, grup que neix per impulsar relats escrits per dones i per a tots els públics. 
A Si es fa fosc participo amb el conte «No tanquis els ulls».

El seu blog: La vida breu

L'ànima apassionada de Cornèlia abril

- M. Montserrat Medalla



Pintura: Carmen Sanzzsoto
No és qüestió de portar a engany a qui llegeixi aquestes línies. De passió, n’hi ha al cor de totes les autores que integrem el recull He d’anar-me’n, però l’ànima apassionada de Cornèlia Abril per excel·lència és, sens dubte, Montserrat Medalla. L’és perquè en el seu relat, «Secrets i solitud», omple de desig punyet les estances prohibides, l’amaga rere les portes permanent tancades d’una masia de terra endins, el deixa surar com un fantasma insatisfet que es resisteix a abandonar el món dels vius.

Montserrat Medalla es defineix com a contradictòria, lluitadora, assegura que és «un belluguet» que s’emociona, s’indigna i, si cal, es rebel·la davant la realitat que l’envolta. Mare de família nombrosa, àvia de vuit néts preciosos, és mestra, logopeda, psicopedagoga i historiadora de l’art. No ho diu per dir que és un belluguet, oi? Cal afegir que és l’autora del magnífic recull Dones de vidre, on aplega dotze històries protagonitzades per dones de totes les edats, dones vulnerables i sofertes alhora, dones que sovint corren el perill d’esmicolar-se, com el vidre, però es tracta tan sols d’un miratge, perquè sempre hi ha un bon motiu per aferrar-se a la vida, per resistir, per estimar, per harmonitzar l’ahir, l’avui i el demà.

Us deixo un tast de «Secrets i solitud» perquè l’aneu assaborint:
Casa meva era gran, molt gran. Tant, que hi havia una part de la casa que, als deu anys, jo no coneixia. Amb deu anys acabats de fer, encara no havia trepitjat mai algunes d’aquelles estances enormes, ni alguna altra de més petita i interessant... Des que tinc memòria, que volia fugir de la humitat, de l’olor dels animals i dels bullits de col i patata, del fang, de la tenebror dels boscos propers i de les incerteses dels camins; per això, potser inconscientment, rebut­java la idea de saber què més hi havia, en aquella casa, que a mi em pogués interessar.

El seu blog: Desde el meu mar

L'ànima reflexiva de Cornèlia Abril

- Matilde Nuri i Espona


De les vuit ànimes de Cornèlia Abril, n’hi ha una de reflexiva i podríem dir que Matilde Nuri i Espona se l’ha guanyada a pols. El seu relat «Amputació digital» és una profunda reflexió sobre què representa per a una pianista la pèrdua d’un dit. El de menys és que la protagonista sigui pianista i que el que li manqui sigui un dit. Es tracta d’una excusa per parlar de la pèrdua, perquè una pèrdua pot trastocar-nos la vida. De nosaltres dependrà entomar-la, amorosir la ràbia i el dolor per superar-la. L’autora, òptica de professió, té al seu favor saber esguardar de manera força peculiar l’objecte de la seva observació. I sense una bona observació prèvia, qualsevol reflexió tindria poc valor.

Matilde Nuri es confessa autodidacta, diu que aquest fet atorga a la seva escriptura un ritme lent. Tot i ser lent, té publicats dos poemaris, una novel·la, llibres per a infants, prepara una nova novel·la i és una bloguera activa.

Pintura de Carmen Sanzsoto

No sabem del cert si quan diu que fa puzles es refereix a l’autora, a l’ànima reflexiva o a totes dues. L’explicació del gust pels puzles ja obliga a una reflexió: «Faig puzles perquè es comencen a fer per la vora, amb les peces que tenen un cantó recte. Posades en renglera conformen un rectangle. Un rectangle crea el marc, i contingut omple el buit. Com quan reflexionem».

Aquí us deixo un petit fragment del seu relat, titulat «Amputació digital»:

En tot cas, els canvis afegits a darrera hora fan del concert una peça poc favorable per a una solista com jo. Segons apreciació del director, i per eludir mals pitjors, fóra recomanable que jo m’inscrivís al cor, per cantar com canten les cantaires, ocupar plaça de corista i cedir el meu lloc de pianista a un intèrpret plenament capacitat.

Jo callo. Silenci és menyspreu. Tinc el desdeny al palmell d’una mà mancada d’un dit. Quan toco, ensenyo l’amputació avergonyida; mancances, insuficiència. Tinc nou dits i dues mans, i el dany accidental no m’amoïna. Al contrari, m’estimu­la, em fa prosperar com a intèrpret.

El seu blog: ...i escaig


L'ànima gormanda de Cornèlia Abril

- Sílvia Armangué



Què seria de Cornèlia Abril si no tingués una ànima gormanda, atreta per les exquisideses i els llibres deliciosos? Què seria si no tingués una ànima gormanda amb un do per copsar la bellesa, per gaudir amb la tendresa d’uns ulls o la gràcia dels dragonets o per destriar l’olor ínfima de la molsa i del bruc. L’ànima amb aquest do per a la bellesa es diu Sílvia Armangué.



Pintura de  Carmen Sanzsoto



No parla per parlar quan diu que posseeix aquest do. La Sílvia és biòloga. Des de fa molt que treballa d’analista en la prevenció del càncer femení. Que què hi té a veure això? Molt, moltíssim. A través del microscopi, l’ànima gormanda de Cornèlia Abril veu organismes vius que la majoria dels mortals no podrem veure mai. També veu els malignes, és clar. I per protegir-se d’aquestes troballes funestes es refugia en els éssers estimats, en la natura —sent una fascinació immensa per la natura—, cerca aixopluc en la poesia, que basteix amb elements gairebé minúsculs com l’ocell que construeix el niu. Troba en la subtilesa, en l’exigüitat, en els detalls més ínfims, la bellesa que ens encomana amb les seves paraules, carregades d’imatges vívides i d’una saviesa antiga, arrelada a la terra, al paisatge, a l’emoció genuïna. Percep la realitat, la vida, els sentiments augmentats a través del seu microscopi particular i d’aquí un estil absolutament singular. Tanta contenció com l’obliga la ciència, tanta torrencialitat li atorga la literatura. Com ella mateixa diu a Estats del metall:


En l’aresta soterrada, sota l’aigua,

he viscut, arrapada als esvorancs,

filtrada la llum per mil tels de gelatina,

en l’escalfor i la remor, on als petits

vivents, lliurats al vent de la marea,

el soroll travessa, com un gran oratge,

el pit pintat de blau i les parpelles.

Aquí, en l'estripada pàtria de l'abisme.


Amb Estats del metall, Sílvia Armangué va obtenir el V Premi de Poesia, Paraules a Icària. A He d’anar-me’n, el seu relat «Merengues de color groc, verd i rosa», enceta el recull d’aquesta manera: «Les merengues eren altes i allargades, arrebossades de sucre gruixut, i a sobre de tot duien un caramel del mateix color del sucre. També hi havia merengues blanques, però jo només les volia de color. Tots els colors tenien el mateix gust, però cada un era especial.» Com especial és cada una de les ànimes d'aquesta dona misteriosa anomenada Cornèlia Abril, que desitja que la conegueu i que gaudiu amb les seves històries.




L'ànima felina de Cornèlia Abril


- Pepa Bagaria





La relació que estableix l’escriptor amb el text escrit és com les relacions de parella. Poden ser d’un amor profund, de conveniència, efímeres, perdurables... L’autor sempre busca una relació estable, ideal. I no sempre la troba. Sovint, s’ha de conformar amb idil·lis passatgers, que li atorguin alegries puntuals. De la mateixa manera, hi ha històries que volen ser escrites i cerquen autor i no sempre ensopeguen amb aquell que els agradaria i es conformen perquè no es volen quedar en el calaix de l’oblit. N’hi ha, però, que són caparrudes i no paren fins que troben la persona idònia i tant els fa que no sigui famosa i que no tingui experiència en l’ofici. El que els importa és l’ànima.


Pintura de  Carmen Sanzsoto




Aquest és el cas de «Rose Hill House», una història que desitjava homenatjar els llibres i els gats o els gats i els llibres, que aquí l’ordre dels factors no altera la suma, i de passada els gats amb escriptor o els escriptor amb gat, com ara Dickens, Lord Byron, Hemingway, Borges, Cortázar, Bukowski, Bradbury, Capote, Murakami, per citar-ne alguns, i volia, per sobre de tot, reivindicar la dignitat i el respecte.

La història no va parar fins que es va coincidir amb Pepa Bagaria, una bibliotecària que estima els llibres d’ençà que era molt petita i les revistes des que treballa a l’Hemeroteca de la Biblioteca de Catalunya, amant dels gats (en té sis d’oficials i uns quants d’okupes), una documentalista solvent. A Et donaré la terra, un dels best-sellersdel darrers anys que ens transporta a la Barcelona medieval, l’autor, Chufo Llorens, en el capítol d’agraïments deia: «A Pepa Bagaria, documentalista inestimable, que no només em va aportar les dades que li vaig demanar, sinó que, coneixedora de la meva manera d’escriure, me’n va proporcionar d’altres que el seu instint de gran professional li va suggerir». Això de l’instint és molt felí, oi? L’experiència de la Pepa com a escriptora era gairebé inexistent, però això no li va importar gens a la història, perquè el seu va ser un amor a primera vista. «Rose Hill House» havia trobat l’ànima que li donaria vida, una ànima pacient, enigmàtica, intuïtiva, curiosa, solitària, independent,agosarada, desconfiada i tolerant alhora..., una ànima felina.

Pepa Bagaria va correspondre a la història, trobant-li un bon lloc on estar-se. Va triar Wallington (Anglaterra), al poble on havia viscut George Orwell de 1936 a 1940, on va escriure gran part de Rebel·lió a la granja, i Homenatge a Catalunya. A Wallington, George Orwell es va casar amb la seva primera esposa. Allà també hi va viure Elsa Spencer i es va casar amb Joseph Bennet. A Rose Hill House, la casa dels Bennet, és on s’instal·la la Helen, la protagonista, una escriptora nascuda en un poble prop d’Albuquerque (Nou Mèxic), just després de divorciar-se. La Helen esbrinarà què va passar a la casa del turó de les roses amb l’ajut d’una gata.

A «Rose Hill House» hi ha tot un seguit d’anècdotes curioses, com la de la biblioteca embruixada de Letchworth; un homenatge a la literatura anglesa, amb referènciesliteràries que van de Charles Dickens a Jane Austen, passant per Elizabeth Gaskell i les germanes Bronte; també hi ha referències cinematogràfiques, al cinema que agradava als pares; musicals, a la música que escoltàvem a casa quan érem petites; hi ha un viatge a Cinque Terre, a la costa italiana al mar de Ligúria, que es un gaudi pels sentits i una reivindicació de la bellesa per amansir l’horror... Per haver, hi ha fins i tot un picada d’ullet a persones de carn i ossos a qui la Pepa ha convertit en personatges de ficció.

Hi ha una dita celta que assegura que si mires fixament els ulls d’un gat hi podràs veure visions del món de les fades. Me la vull fer meva per dir-vos que si aprofundiu en una ànima felina no hi trobareu set vides sinó infinites vides imaginàries que pugnen per ser escrites.




L'ànima primitiva de Cornèlia Abril


- Maria Cirera

Pintura de  Carmen Sanzsoto
«Sóc l’ànima primitiva, la teva vella coneguda. Els nostres camins s’han creuat més d’una vegada al metro, a l’ascensor o a la cua del supermercat... Allà on tu no hi veus res més que asfalt i ciment, jo hi veig el bosc i les bèsties». D’aquesta manera, la manresana Maria Cirera, guardonada en diversos certàmens literaris, traductora, bibliotecària, autora i coordinadora de material educatiu, lectora editorial, dinamitzadora de clubs de lectura, inicia la presentació de la seva ànima, una de les vuit que té Cornèlia Abril.

Resulta curiós que una dona tan lligada, per formació i per trajectòria vital i laboral, a la cultura s’identifiqui amb l’ànima primitiva, aquella que pertany a l’origen, a la rusticitat, a l’inici de la vida comunitària, quan la supervivència de l’espècie era la prioritat, lluny de l’educació i el refinament de l’esperit. Qui llegeixi «El somriure del suricata», el relat que Maria Cirera aporta al recull He d’anar-me’n, dirà: «És clar, no parla pas de la seva ànima, sinó de la del tiet August», del qual la Maria diu que és una persona que «de tan normal, acaba resultant estrambòtica». I sí, sí, el lector té raó. I tant! Però no parla tan sols del tiet August. També parla de l’autora i de tots nosaltres que vivim en la civilitzada societat del segle XXI. El missatge que vol transmetre amb la presentació de la seva ànima és ben clar: «No et deixis enganyar, no t’equivoquis..., ens assemblem més que no et penses. Al capdavall ja fa massa temps que tots dos hem après que rere les muntanyes de la gran polis només hi ha més muntanyes».La història que ens planteja la Maria en «El somriure del suricata» en aparença sembla molt senzilla, un conte d’allò més fantasiós, amb una dosi d’ironia, però com diu ella mateixa: «No et deixis enganyar, no t’equivoquis», perquè estem davant d’un relat de gran riquesa, que admet més d’una lectura. Pensant-ho bé, la Maria ens parla de la incomunicació, de la dificultat d’entendre’ns amb la gent que tenim al nostre entorn, de la inadaptació en una societat que esperona l’ambició i desmereix la senzillesa. En aquest món competitiu que ens ha tocat viure, on es premia els triomfadors, un persona senzilla està mal vista, se la considera mediocre, grisa... Compta només allò que es veu per fora i s’obvia la vàlua interior. Si aprofundim més, ens adonem que la Maria també ens parla del respecte cap a les minories, de la recerca de la felicitat, de la concòrdia entre els desitjos més íntims de les persones i els seus actes, de la gosadia d’optar per fer allò que un vol, encara que ningú ho entengui, en definitiva de la voluntat de l’home de ser lliure. I si aprofundim més encara, ens trobem amb l’home primitiu que imaginà Rousseau, amb el bon salvatge, de bondat innata, innocent i generós de mena, un home que no seria gaire diferent d’aquest tiet August que sap dir amb fermesa: «He d’anar-me’n».



Cornèlia Abril i l'ànima etèria

- Carmen Sanzsoto



Obra digital: Carmen Sanzsoto
Carmen Sanzsoto és l’ànima etèria de Cornèlia, la que traspua art per tots els porus de la pell. Amb una vitalitat extraordinària, pinta, fa tapissos, esmalts, gravats..., perquè necessita explorar nous camins i trobar noves formes d’expressió. Va d’una banda a l’altra d’aquest món globalitzat, un món que se li està quedant petit perquè la seva obra s’exposa en diferents indrets del planeta. Acostuma a parlar poc i a observar molt, tal com fan els savis. Diria que observa tothora i es queda amb el detall més nimi i després el plasma al llenç atorgant-li la importància que li correspon i que a la majoria ens hauria passat desapercebuda.

Quan li pregunten per la seva obra, la defineix d’aquesta manera: construir, destruir, silenci, suspensió, emoció, proposar, disposar, el qüestionable, l’inqüestionable, dins, fora, l’abstracció, el pensament. Assegura que les seves pintures estan plenes de frases tan difícils de comprendre com difícil és d’entendre l’ànima humana. Es refereix a la seva ànima etèria dient que és un gran pinzell i que la brevetat és el seu destí. I aprofita la brevetat que concedeix un poema per expressar allò que pensa:

Una paraula amiga que no obliga,
que en els somnis t’estova i t’acompanya,
és com un quadre ple de matisos
per poder-los llegir amb l'ànima.

El seu Blog: In Question



L'ànima romàntica de Cornèlia Abril 

- Marta Pérez i Sierra

Pintura: Carmen Sanzsoto


Era molt jove
Em donava tota a les onades,
fluïa dins el seu embat,
m’esmicolava en sal
i em creia, per uns segons, mar.
Aquells vespres amb tu,
quan suràvem dins l’aigua,
agafats ben fort de la mà;
l’argent de la lluna
al rostre.

Me he empassat la lluna (Viena Edicions, 2015)


Calia començar amb un poema per presentar-vos Marta Pérez i Sierra, l’ànima romàntica de Cornèlia Abril, perquè com a poeta ja té un llarg recorregut. És clar que també el té com a narradora, com a agitadora i gestora cultural. Però és sobretot com a poeta que és coneguda arreu. Més d’una vegada a l’anomenar-la, m’ha passat que em diguin: «Ah, sí, l’autora del SMS!» I és que Sexe Mòbil Singularés un poemari que ha deixat empremta.

També deixarà empremta Me he empassat la lluna. La Marta té la rara habilitat de parlar de temes espinosos amb una naturalitat que esparvera. La menopausa com a motiu poètic, com a reivindicació de la fertilitat. I amb aquesta mateixa naturalitat a «Seandbel», el relat que inclou el recull He d’anar-me’n, s’atreveix a abordar el càncer no com un enemic temible sinó com una oportunitat per reconciliar-se amb la vida, amb el passat, amb l’amor. A «Seandbel», convida a la fada de les flors a materialitzar-se, a posar-hi un toc de meravella, aquell que necessitem cada dia per tirar endavant, haguem de conviure amb una malaltia o no. Cert és que el relat està inspirat en una història real, que no s’han traït gens els fets, però els ha atorgat d’una poesia que ens traspassa la pell: «Vas estimar —ens diu— a cor obert, innocent, encara no sabies que amor i dolor sovint caminen de la mà per un camí de ronda bellíssim, estret i costerut que en diem vida». Per això, assegura que per ser romàntica, que segons el diccionari vol dir «fàcil a l’exaltació del sentiment i de la fantasia», cal ser molt forta. Cal ser forta per enamorar-se de la vida sense por, per arriscar-se a estimar i, tal vegada, a perdre. Més irreparable seria no haver estimat mai...

A l’hora de parlar d’una de les vuit ànimes de Cornèlia Abril, la Marta diu: «Trepitjo de peus a terra, me n’adono de com són les coses, dels perills, però no puc evitar-ho, com si en fos addicta, em llenço a viure qualsevol situació on l’amor romàntic hi sigui present. Sé quina és la condemna romàntica: aspirar a viure una vida plena i retrobar-te amb la mort». I jo m’atreviria a afegir que, en aquesta condemna, la Marta ja es va trobar un bon dia amb la lluna i empesa pel seu tarannà romàntic no va poder evitar empassar-se-la.









2 comentaris:

  1. Us ha quedat una web molt xula, felicitats! :D

    ResponElimina
  2. Moltes gràcies, Mumi. T'agraïm molt que passis per aquí, malgrat això no sigui Urbex ni Abandono. Petons a Maki i Totoro.

    ResponElimina