Imatge de Google
–I com li diré al Woody que l’abandono? Com el puc deixar plantat, després del que m’ha ajudat?
–Com ho vaig fer jo, i com fem totes les dones valentes! Ell rai! Ja s’espavilarà. Ets tu qui no has començat a viure, encara! I qui et diu que un bon dia no es cansa de tu i et deixa ell? — La Vicky va intentar fer-li veure que amb un home con aquest mai podria tenir una família normal perquè era un egoista, i d’una noia com ella en trauria el que volgués.
La seva amiga ja la comprenia. Nascuda a Europa, havia rebut una educació que li havia permès triar el que volia fer a la vida, al contrari de la Carmen. Ella no coneixia la llibertat, i en Woody va ser l’única paret on es va poder recolzar. I ara no li posaria fàcil.
La Carmen era una bona dona .Estava acostumada al sacrifici. Sobreviure, per ella, era anar a remolc del Woody. Almenys podia menjar. I aquell home, que tot el que havia fet era aprofitar-se’n, només feia que amenaçar-la.
Sort en va tenir d’en Paco i del forner, que li van fer veure que no tenia cap dret sobre aquella dona. I que si es posava gallito, així com ara l’autoritat feia els ulls grossos, si li explicaven la seva història a la Guardia Civil, ja veurien qui hi sortiria perdent. Arribat a aquest punt, el Woody, acovardit, va veure que no li quedava altre remei que tornar per on havia vingut.
Per la seva part, la Carmen va decidir que si no aprofitava aquesta oportunitat, no en trobaria cap més. I així, darrere la casa d’en Paco i de la Vicky, on hi havien habilitat un magatzem, la Carmen Amaya hi va trobar un refugi. Al costat dels seus amics, almenys podria dormir tota la nit sense que ningú l’asfixiés.
La Carmen, amb el seu piquito de oro, la Bruna amb les tisores, fils i agulles, dirigides per la experiència i els idiomes de la Vicky, anaven prosperant, mentre tapaven la boca a algunes veïnes que ja feia temps se les miraven de reüll.
Continuarà
Maria Aladern- Cornèlia Abril
