M’he alçat del llit a dos quarts de set, i en sortir al balcó, he observat que plovisquejava i no podia anar a nedar. Feia l’efecte que les onades s’empassaven la terra. He pensat que potser podria córrer. Alguna cosa havia de fer, perquè l’angoixa només marxa quan el meu cos està cansat. M’he vestit amb roba d’esport, m’he posat les vambes i en arribar al Passeig Marítim les meves cames han començat a córrer. Havia de vigilar per no ficar els peus en cap doll. Ha plogut força tota la nit, però en aquells moments era un xim-xim agradable que queia a poc a poc per els cabells i la cara i de mica en mica m’anava xopant.
Me’n faig creus de la sensació tan agradable que tinc quan corro. Totes les papallones que passegen per l’ estómac i per la panxa durant la nit provocant-me insomni, desapareixen en un tres i no res. Després d’una hora i mitja corrent, m’atreveixo a ficar-me a l’aigua. Ja no em sembla que les onades s’hagin de menjar la terra, més aviat crec que jo em menjaré el món. Ja soc capaç d’ afrontar un nou dia amb moltes energies... fins que torni a arribar la nit.