Aquest vespre en Miquel
i jo hem sortit a caminar. Ho fem des de la beneïda trucada vespertina, que va
ser el punt de partida per redescobrir-nos com a parella. Qui ens ho havia de
dir! Caminem dia si i dia no, i els del mig, mirem Los Soprano plegats amb sengles tasses de xocolata calenta. Res
d’herbes relaxants. Ara dormo de meravella. Els dissabtes sortim a sopar i un
cop al mes al cine o al teatre. Un dissabte tria ell i al següent jo, i així
anem fent. Les postres sempre les fem a casa. Maduixes amb cava, bourbon i la
veu del Julio amenitzant-nos la
vetllada. El ressopó. El diumenge ens llevem tard i feliços, amb ganes de
preparar un bon dinar per la filla, el gendre i la nena, que ens observen de
reüll, desconcertats, intentant dissimular amb somriures forçats, la
incomoditat que els provoca la nostra nova rutina.
─ Ara
l’avia i l’avi son novios, mama?
En Miquel i jo li fem un
petó a cada galta i la nena riu divertida mentre s’empassa un bocí del seu
pastis de xocolata preferit.
Aquest vespre però, en
trepitjar el carrer, he sentit les mirades envejoses de les quatre tafaneres,
que després li van amb romanços a la
Carolina. La meva germana, penjada com una adolescent de l’encarregat del
supermercat, el dels dits gruixuts, em critica perquè en Miquel i jo sortim a
caminar en xandall. Quina barra! A més a més, he descobert, que quan aquella
nit vaig rebre la trucada inesperada de l’individu en qüestió, (era ell!) es
tractava d’una equivocació seva, creient que jo era ma germana. La Carolina li
havia passat el meu número de telèfon per error. La frase dient-me que no havia
pagat l’ampolla d’oli, era la contrasenya que tots dos havien pactat per les
seves entremaliadures. El paio està casat. Quins pebrots!
I jo haig de fer cas a
les xafarderies? Haig d’anar mudada per sortir a caminar amb el meu marit? Haig
de fer cas a la filla que no para d’insistir en que ja no tenim edat per segons
què? Au va! A fer punyetes!
