divendres, de setembre 13, 2024

LA TRUCADA - 2

 

S’haurà equivocat. És el primer que pensa. No hi troba cap altra explicació. Ni la busca, és clar. Son les tantes del vespre i no té son, però li fa mandra a quarts de deu dedicar-li a l’imbècil del supermercat l’estona de la nyonya. I ara començarà la telenovel·la. Si encara li hagués dit Senyora Toll. Però tampoc. Ni Pi ni Toll. Sí, haurà marcat un número per un altre. Amb les presses per plegar. O amb les tecles del mòbils, que son tan menudes. Això li pot passar a qualsevol.

—L’encarregat de magatzem deu fer els dits grossos, oi? Ara ves tu perquè me l’he imaginat corpulent, si no sé qui és.

—T’ha dit encarregat del supermercat. No del magatzem.

—I tu com ho saps?

—Perquè jo no soc sord. He sentit la conversa.

L’altre dia la Paquita es va equivocar. Es veu que trucava a una tal Carolina, una dona que tenia programada als contactes del mòbil i que mai no li contestava. I ella amb qui volia parlar era amb la Carolina Toll, la seva germana. Li volia demanar què es pren, si til·la o valeriana o potser allò altre que mai no en recorda del nom i que sempre li ha de demanar al Miquel. Miquel? Què? Oi que aquella herba de la Carol es diu passafaves? No. No què? Es diu passiflora. Què? Que es diu passiflora. Ai, no em cridis, home! Et sento, eh! I mira que n’és d’estrany, aquest nom, Miquel. Mai em ve al cap quan el busco. Hauré de pensar en un truc que m’hi faci caure. Per exemple, pensaré en la mare, que era una finesa que feia olor de perfum fresc. I després pensaré en el pare que deia sovint pàssim quan marcava en els llibres les notes que trobava repetides aquí i allà.

 —Fes-me pensar demà que he de comprar floripàssim.

—D’acord. Apa, dorm.

—Bona nit i tapat.

 L’endemà, el primer que fa la Paquita després d’esmorzar és una trucada.

 —Escolta'm, Carolina, aquella herba que tu et prens, la passavetes, on la compres?

—Passiflora, es diu passiflora, Paquita, i la compro al supermercat. A mi em va bé per a dormir. Però tots tenim les nostres coses. Et recomano que tu ho consultis amb el teu metge.

 

dijous, de setembre 05, 2024

La trucada

 



La Paquita té son. Són les dotze de la nit, ja ha vist la pel·lícula de la seva cadena de televisió preferida, i s'ha pres la til·la que es prepara cada nit —el metge li va dir que això l'ajudaria a dormir molt millor que unes pastilles— i és que ja fa uns quants mesos que la Paquita no acaba de descansar prou bé. Des que es pren la til·la, però, sembla que les coses, en l'estricte sentit de la manca de son, no pas en d'altres afers, han canviat per a bé. Sort n'hi ha hagut, perquè el seu marit, en Miquel, a les deu de la nit ja pesa figues i ella no sap què fer.

     Llegir ja li agrada, ja. Però, cada cop que ha d'escollir un llibre, no es guia pels seus gustos —a ella li agraden les novel·les policiaques— sinó per la mida de la lletra. Potser haurà d'acabar anant a l'oftalmòleg, a veure si el que li passa és normal. Total que, al llit, amb la poca llum que fa la làmpada de la tauleta, les lletres li ballen. I a part, sembla que les novel·les gruixudes d'assassinats i aquestes coses, cada vegada pesen més. Per això, la pel·li, o la sèrie, o el programa d'entreteniment, són un bon somnífer, i, ajudant-se amb la tassa de til·la, doncs mira, va fent!

    Es posa la camisa de dormir, es renta les dents, observa que el seu marit ronca des de fa estona, es fica al llit i quan gairebé ha entrat en aquell moment en què hom no sap si és viu o mort, en aquell instant just, sona el telèfon. Ja fa temps que a casa no tenen telèfon fix, per tant, és el seu mòbil.

     Obre els ulls, dient el nom de tots els sants del cel del revés perquè  sap que després de la trucada costarà Déu i ajuda que el cos es torni a relaxar, i agafa l'aparell:

    —Digui'm— ordena.

    A l'altre costat de la línia —un número ocult que no hauria d'haver ni despenjat— una veu d'home emprenyat li etziba:

    —Senyora! Vostè s'ha adonat que no ha pagat l'ampolla d'oli que s'ha endut del supermercat, avui? Ho ha fet expressament? 

    —Qui és, vostè? —diu la Paquita

    —L'encarregat del supermercat.

    —I li sembla que aquestes són hores de trucar per les cases?

    —Li pot caure un bon paquet!

    —Tros d'ase, vagi-se'n a fer punyetes i deixi'm dormir! —I penja.

    En aquestes, en Miquel s'ha despertat, i li pregunta a la seva dona, sense dir res, només amb l'expressió de la cara, què coi passa.

    —Un imbècil. No et preocupis i dorm.

    En Miquel es torna a adormir de seguida, però la Paquita ja no aclucarà l'ull en tota la nit. Ahir ella no va anar al supermercat. I quan hi va, no compra oli, perquè, per a l'oli, sempre van a la cooperativa. Per una altra banda, aquell imbècil no li ha dit ni qui era. I com redimoni tenia el seu número? Està clar, però, que tampoc no li ha dit Senyora Pi. Només li ha dit Senyora!, amb un to que Déu n'hi dó...

(Continuarà)

(Foto de google)