«Portàvem set mesos de pandèmia.» Aquesta va
ser l’única explicació que va sortir de la boca de l’acusada durant la vista
oral. I ja no va dir res més.
Estimats lectors, és fàcil adduir que tots havíem
passat set mesos de pandèmia tancats a casa. I més ara, que ja fa quatre anys
del 13 de març del 2020 i seguim en estat d’alarma intermitent i ja portem incrustada
la marca de la mascareta quirúrgica.
La data de l’inici de l’estat d’alarma que ens
va canviar la vida coincideix, curiosament, amb la del dictat de la sentència
per l’assassinat múltiple, que portarà l’acusada a una pena de presó de moltes
dècades.
He seguit en directe, com molts de vostès, «el
judici de la pandèmia», com ja se l’anomena. I he d’admetre que, tot i que al
principi del procés assistia amb indignació al descobriment de les diverses
proves que aportava la policia científica, no puc més que sentir una certa
empatia pel sospir d’alleujament que ha fet l’acusada quan el tribunal ha donat
a conèixer la pena.
No s’indignin, estimats lectors. Tot i que
segurament vostès haurien optat pel suïcidi, reflexionin sobre les circumstàncies
que van portar l’acusada a determinar que, abans que acabar amb la seva vida, més
valia sacrificar-se per la resta de la humanitat i lliurar-nos a tots de la patuleia
amb què estava obligada a recloure’s a causa de la pandèmia.
Per molt de l’Eixample que fos el principal, a
part de l’acusada, paleontòloga de professió, hi havia tres cantants, sis
actrius (una d’elles es dedicava eventualment a la neteja d’hotels, tot i que
cada vespre «muntava un número de cabaret que acabava en drama lacrimogen»,
segons un missatge de mòbil d’una de les difuntes) i un actor.
J. G. V., l’únic mascle de la casa, segons els
diaris personals i de totes les persones del pis, ell inclòs, havia «ficat la
llengua fins al coll» a totes elles, sense haver-se fet cap PCR!, per «segellar
el nostre acord» quan els havia llogat una habitació o un llit, i tinguin en
compte que en el moment de l’assassinat hi havia onze persones convivint sota
el mateix sostre.
A més, una de les més veteranes al pis, T. F.
E., havia desfet totes les mantes i tovalloles de la casa i les havia
convertides en peücs i bufandes, tot i que per l’època s’anava cap a l’estiu.
«No hi ha manera de trobar res per eixugar-se, hi ha contraban de draps de
cuina», havia comentat una de les víctimes a la seva cosina.
I n’hi havia una altra, L. O. R., que «es
passeja per casa dient que un dia d’aquests se’n va a la Moncloa i no torna més,
però mai no ho fa, i t’asseguro que és pesadíssima, perquè feina que li
ofereixen feina que refusa, és inaguantable!», comentava una altra de les víctimes
al seu Facebook.
Per no parlar de S. S. G., que anava a tocar
al metro cada dia i, quan tornava, per la psicosi d’haver-se passat el dia
envoltada de gent sense distàncies de seguretat, acabava l’aigua calenta de l’escalfador
i no volia pagar més per la despesa extra, i, segons un missatge de Whatsapp, «després
es passeja per casa ensenyant-nos els vint euros que ha recollit aquell dia,
que segur que sempre són els mateixos i només ho fa per tirar-nos per la cara
que ella guanya diners i als altres no ens contracten ni per fer de
telefonistes».
Ho haurien aguantat, vostès? Jo no.
