dimarts, de febrer 28, 2017

Pas de ball

Dibuix Silvia Armangué
Pas de ball a les palpentes ara ja no sento dolor la malura s’esparvera entre l’aire i les remors de roures que rauquen foscos, la guineu que viu al clot, de l’aigua sota les herbes del meu cor que bat tant fort: ara sento amarguesa, però tinc la llibertat. Per fi he sabut que estic sola i que sempre ho he estat i que com que no ho entenia em consumia pensat que els demès no em volien que m’havia d’esforçar, que l’amor que es dóna fàcil algun cop retornarà; fal·làcies mal pastades amb  il·lusions  ignorants, malaltia de les hores per als noiets dissortats, visions de mel i maragdes en or vell i verd de mar: paraules, dolces paraules.

 A l’escriptori de l’àvia on hi guardo els meus tresors avui s’hi ha neulat l’aroma i el misteri s’ha esquerdat, els meus herois en dibuixos, les arracades i el llaç, la capseta de les nines, les joies de plàstic daurat; els versos que tant volia, el meu coixinet brodat.. i tot el moble tremola i està ben desemparat la fusta s’estella i plora i les plomes del meu gaig s’han tacat de melangia i tota, tota aquesta casa, es commou de desamor.

Per això fujo en l’herba alta pel caminet del pont Vell perquè tot el què estimava ha perdut el seu perfum com d’una ampolla bonica que ningú ha volgut obrir i sento olor de flors cremades i m’ennuego de plor però plorar em gasta i em cansa, i tampoc serveix de res; ho he aprés en la frontera de la pena i la dissort.

I sento un glopeig- enllà dels arbres- com quan s’agita un gran espai i no et deixa fer  més que oblidar el que eres i anar al vòrtex xuclador: com amb l´`avia en aquells contes, quan el Pere sense Por sentia veus de sutge endins de la llar de foc, i s’entossudia a quedar-se i queien trossos de morts, però era valent de la vida i feia fugir els malsons. Oh, àvia, àvia meva.

Perquè allò que m’horroritza no em deixa estar en pau fins que clavo els peus al terra i me’n hi vaig a enfrontar, però quan va morir el pare, plorar em va cloure el cor, la pena duia clavells negres i a l’espinada ulls de corb vidres trencats a les ungles i als turmells dragonets morts, pudor de bassa negada, aigua que porta saba i sang, fred als peus i al front febrada corriols a l’estimball. 

Pas de ball a les palpentes ara ja no sento dolor deixo l’espadat enrere la planura de la mort oblido la olor cremada els tresors que ja no ho són totes les hores perdudes el batec de la foscor i miro enllà en la calitja i sento que vull volar i un ocell travessa l’aire i xiscla joiosament la vida la sorra l’aigua l’escalfor contra la pell torno a veure brillar l’aigua jo enmig de la corrent sento que la frescor m’amara i la serp d’aigua em segueix és com quan tornes a casa i no en vols marxar mai més.

Pas de ball.


Silvia Armangué Jorba

                                                                                        

6 comentaris:

Cornèlia Abril ha dit...

Quan dius "oh, àvia, àvia meva", recordo el meu fill petit, que quan tenia por o algú el renyava per alguna cosa que ell creia injusta, deia "Avi, avi meu"... sempre m'entendreix pensar-hi.

Un magnífic escrit, una prosa poètica que m'ha arribat molt, per tantes imatges com ens hi proposes, que són tan i tan clares!

També m'ha agradat això que dius "plorar em cansa i em gasta i no serveix per res". Coincideixo de ple. I tanmateix, de vegades, plorar apaivaga una mica el dolor.

El dibuix, preciós. La noia s'amaga de la claror. Imatge impactant!

Montse ha dit...

Disculpa, Sílvia, he posat el comentari com a Cornèlia. Però ho estava dient l'ànima apassionada. és a dir, jo :)

Cornèlia Abril ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Olga Xirinacs ha dit...

Poema passat a prosa, on l'economia de paraules pròpia del vers fa que les frases siguin essència i la màgia de la imatge quedi empresonada per la riquesa compacta del conjunt.
Perfecte com a inici per continuar assajant formes. Escriure és un joc.
Una abraçada.

Silvia ha dit...

Gràcies Montse, m'emociona aquest fill petit teu interpel.lant a l'avi quan el necessitava. Jo també vaig estimar molt als meus avis. L'àvia tenia tresors, bombons, flors entre els llibres. Ens explicava el Pere sense por i la Mare Balena, i els porto a dins el cor. Sí, plorar una mica per treure presió va molt bé, però és una estona, només, perquè si no t'atrapa massa el vistimisme. Sobre el dibuix, lamento no haver sabut interpretar-lo millor. Malgrat la llum encegadora, la dona hi va, perquè vol amarar-se de la puresa i del coneixement. Si és el cas que aquestes dues coses puguin anar juntes. Una abraçada, estimada.

Silvia ha dit...

Sí, el joc és gaudir i si pots, trametre quelcom; a vegades, només per dir-t'ho a tu mateix. Les emocions descrites són un paliatiu pel desconsol. Gràcies Olga per les teves paraules. Que em comentis un escrit em fa sentir molt orgullosa i agraïda. Una abraçada molt forta.