imatge de RAC1
SOLUCIO DRÀSTICA
Soc pacifista, per això sempre he tingut predilecció pels coloms. Potser perquè han estat el símbol de la Pau, per la seva bellesa, per l’escena entendridora veient els avis donant-los veces a la Plaça de Catalunya. O per alguna simbologia religiosa o cultural. D’altra banda, em feien pena perquè em recordaven la novel·la de Mercè Rodoreda. “La plaça del diamant” quan els tenien entatxonats en un espai reduït, voltat de misèria.
No me’n vaig adonar fins que vaig anar a viure en un quart pis. Al principi em feia gràcia veure’ls volar, tot esparpellant alegrement les ales per darrere el finestral i algun s’aturava a la barana com si em vingués a saludar. Però aviat es van adonar que no els deia res i van acabar fent-se els amos de la meva terrassa. Semblava que es reien de mi, sempre vigilants, no vaig aconseguir espantar-los fins que em vaig convertir en la seva fàmula.
Prou que me’n van donar de consells, que si molinets de vent que si penjant tires de colors, i fins i tot posar una malla, però no va servir de res. Van trobar la manera de passar per sota.
I llavors, si que em vaig atrevir a fer el que no hauria pensat fer mai de la vida. Vaig sortir quan encara era fosc i, aprofitant que no em veia ningú, em vaig dirigir cap a l’altra punta de la ciutat on, per casualitat, havia descobert una armeria. I davant la mirada estupefacta del dependent, vaig demanar una escopeta de balins.
Maria Aladern, per Cornèlia Abril
