Propagar

   

    Tu què penses quan algú personifica els animals? Que és ridícul fabular fins l'extrem del diàleg, oi? Tant com quan algú pregunta què hi havia quan no hi havia res i acaba explicant el buit, els bacteris o els dinosaures.

    Mira, avui mateix li han preguntat a un home per què es posava barret. I a una noieta quantes vegades al mes acostuma a comprar flors. I a una familia de tres persones si va al cinema els diumenges a la tarda. I a una colla de jubilats com els agrada viatjar.

    Trobo que son preguntes que no venen d'enlloc i que tenen una destinació poc definida. Tot és propaganda. Perquè, en general, la gent fa el que pot i el que vol i com li ve més de cara. I perquè és molt difícil convencer d'alguna cosa a les persones que hi tenen el sou en joc.

ARQUEOLOGIA

ARQUEOLOGIA

Es queda quieta davant d’un aparador. Un aparador físic. Costa, en ple segle XXII, trobar-ne un. Només és obert als arqueòlegs, com ella.

Al museu, en aquesta ciutat on encara s’hi conserven vestigis de l’antiga civilització —és aquest, el motiu de la seva visita— hi ha moltes curiositats, i una d’elles és la recreació d’una botiga de roba de mitjans del segle XXI.

Ara tothom va despullat. Aquells que tenen accés a les capes, tenen una aplicació encastada sota la pell, que desactiven a la nit, per dormir, encara, sota fibres antigues, sobretot a l’hivern. Com el paraigua,la roba de llit no ha evolucionat a través dels segles.

La pel·lícula, o capa que proporciona l’aplicació, cada dia és la mateixa per a tothom, amb la qual cosa, les ciutats i els espais habitables adquireixen tots un color homogeni, uniforme, monòton. 

Les persones pobres van despullades i conviuen amb els mamífers, en ramats. Gats, rates, gossos, pobres… Així és i ha estat sempre, per a la gent de la seva generació.

A finals del  segle XXI es va acabar, això de la roba. Sap, perquè la seva besàvia li havia explicat abans de morir, que durant molts segles, la humanitat es vestia amb robes extretes de plantes, de pells d’animals, de seda natural, de fibres que s’havien inventat durant la Revolució Industrial d’ara fa dos segles. N’ha vist pel·lícules antigues, en uns formats impensables avui dia.

Que bonic devia ser, quan podies decidir com volies vestir-te, quan hi havia una indústria anomenada moda…

L’arqueòloga continua la visita, encuriosida i pensativa.

Foto de google

Montse Medalla-Cornèlia Abril

SOPAR DE GERMANOR

 

                                            Imatge de Google

Les bruixes d’arreu del món, cavalcant sobre llurs escombres mil·lenàries, han arribat a l’hora del crepuscle convocades per la mare Terra.

Habitualment, son dones com tu i com jo. Àvies, mares, filles, netes, nebodes, padrines... També dependentes, advocades, metgesses, escriptores, treballadores domèstiques, carnisseres, directives, actrius, ministres, atletes, mestres...Dretanes i esquerranes, vídues, solteres, casades, divorciades...Amb els cabells blancs, tenyides, operades, eixutes, gracioses, ximples, sabies, boges...

En dates concertades (son dones molt enfeinades) i sempre quan es pon el sol, deixen aparcades totes les seves obligacions i les seves responsabilitats, per trobar-se en un ritual ancestral que les allibera de culpes, pors, inseguretats i altres neguits.

Sopen, beuen, riuen, ballen i brinden per la vida i per elles mateixes.

Eva Ariza per Cornèlia Abril  

 

Solució dràstica

imatge de RAC1

SOLUCIO  DRÀSTICA

        Soc pacifista, per això sempre he tingut predilecció pels coloms. Potser perquè han estat el símbol de la Pau, per la seva bellesa, per l’escena entendridora veient els avis donant-los veces  a la Plaça de Catalunya.  O per alguna simbologia religiosa o cultural.  D’altra banda, em feien pena perquè em recordaven la novel·la de  Mercè Rodoreda. “La plaça del diamant” quan  els tenien entatxonats en un espai reduït, voltat de misèria.   

       No me’n vaig adonar fins que vaig anar a viure en un quart pis. Al principi em feia  gràcia veure’ls  volar, tot  esparpellant alegrement les ales  per darrere el finestral i algun s’aturava a la barana com si em vingués a saludar. Però aviat es van adonar que no els deia res  i van acabar fent-se els amos de la meva terrassa.  Semblava que es reien de mi, sempre vigilants,  no vaig aconseguir espantar-los fins que em vaig convertir en la seva fàmula.  

       Prou que me’n van donar de consells, que si molinets de vent que si penjant tires de colors, i fins i tot posar una malla, però no va servir de res. Van trobar la manera de passar per sota. 

       I llavors, si que em vaig atrevir a fer el que no hauria pensat fer mai de la vida. Vaig sortir quan encara era fosc i, aprofitant que  no em veia ningú, em vaig dirigir cap a l’altra punta de la ciutat on, per casualitat, havia descobert una armeria. I davant la mirada estupefacta del dependent, vaig demanar una escopeta de balins. 

Maria Aladern, per Cornèlia Abril