El premi
La senyora Pilar ballava de contenta. Havia guanyat un certamen literari patrocinat per una entitat oficial.
L’entrega de premis va ser emocionant: lloances, discursos, felicitacions i agraïments. Li van entregar un trofeu gravat amb un recordatori de la diada i, el més important, una làmina on hi havia dibuixat un xec per valor de 1800 euros.
Quina seria la seva sorpresa quan, al cap de pocs dies va rebre una notificació dient-l’hi que no li pagarien el xec si no es posava al corrent amb la hisenda pública.
Com li podia passar això, justament a ella, una persona ordenada, que ho havia portat tot al dia, que no es fiava ni dels gestors, que havia fet molts càlculs perquè li quadressin els números, trobar-se, ara, amb una bestiesa com aquesta?
Era tan evident que es tractava d’un malentès, que amb tota la ingenuïtat, es va pensar que ho podria arreglar per telèfon. Ningú no se la va creure. Hi havia d’anar personalment.
D’entrada, mostrar el carnet d’identitat, agafar un número i esperar el torn.
–No és aquí –li respongué un funcionari amb cara de complidor. És a dalt, però no sé si l’atendran. Tanquen a les onze.
–Però si un senyor que hi havia a l’entrada m’ha dit que era aquí.
–Però, a veure, vostè què és el que vol saber, si deu a hisenda, o quina quantitat deu a hisenda.
–Jo no dec res –respongué, decidida la senyora Pilar. Només vull un certificat que ho confirmi. He guanyat un premi literari i no me’l pagaran fins que no presenti aquesta acreditació.
L’enviaven d’una taula a l’altra. Una funcionària que la mirava amb cara de llàstima li digué: jo tinc els meus pares que també són molt grans i quan han de solucionar alguna cosa van a una agència. La senyora Pilar li va respondre que de casa seva ningú no en sabia més que ella. Que, quin sentit tenia anar a una agència i explicar-li el mateix que li explicava a ella? Com que no se la van poder treure del davant, la van enviar a una altra taula.
La noia de l’altra taula li va donar un imprès. Volia que li mostrés, per escrit, tot el que li havia explicat de paraula i li va assenyalar una taula a l’altra punta. Quan la funcionària ho va tenir a la mà, va obrir l’ordinador i allà va descobrir el “corpus delicti”: Devia tres anys d’IVA .
La senyora Pilar li va dir que feia tres anys que no tenia el magatzem llogat, que en el seu moment havia fet les declaracions corresponents, i també la declaració anual de l’últim any que només l’havia tingut llogat tres mesos. Si fos veritat que no pagava, afegí, era molt estrany que no l’haguessin avisat abans.
La van enviar a una altra taula on hi havia un senyor que devia passar de la seixantena, calb i amb un bigotet de raspall.
—He guanyat un premi literari i no em paguen. Li va explicar la història i el seu recorregut per aquell departament..
—M’ha de portar el contracte de lloguer.
Un altre viatge a la capital.
—Aquest contracte no és vàlid, senyora –li respongué, inflat. La rescissió no està ben feta. Això ho podria haver fet vostè mateixa.
—Està clar que ho vaig fer jo mateixa, però en el seu moment, tal com em va aconsellar la immobiliària. Les signatures, com pot comprovar, són idèntiques a les que hi ha a la firma del contracte.
—Amb això no n’hi ha prou. M’ha de portar un certificat de l’ajuntament conforme en aquest local no hi ha activitat.
A l'Ajuntament:
—Que per què vull el certificat? He guanyat un premi literari...
—Li van indicar un altre despatx. Últim pis sense ascensor. Un altre imprès i explicar-ho per escrit.
El senyor que ho havia de firmar no hi era. Va haver de tornar un altre dia. El certificat són 10 euros que va haver d’anar a pagar a “La Caixa”. Cua per pagar. Torna a l’ajuntament, darrer pis sense ascensor. Per fi tindria el certificat per poder cobrar el premi!
Però com que a la senyora Pilar ja li havia pujat la mosca al nas i no se’n refiava de ningú, va aprofitar per anar a Hisenda un dia que era festa local i el seu fill la podia acompanyar. Ho va fer per sentir-se recolzada i també per tenir un testimoni que no era un malson i poder-ho explicar a qui fos, sense que li fessin la mitja rialleta.
Primer de tot, van anar a veure el senyor del bigotet amb el certificat de l’ajuntament.
—Amb això no n’hi ha prou— feu mirant-los amb una cara de persona acostumada a fer la guitza—, i tot allargant-li un altre imprès, continuà:
—Vostè que és lletraferida —així mateix li va dir—, ha de fer constar que li donin de baixa retroactivament.
Cap a la taula del racó a omplir l’imprès. Hi tornen.
—Ara si que me’l pot donar.
—Si, però haurà de tornar demà. Han de passar 24 hores
—Però jo visc a 60 km. Hi ha molt mala combinació...
—I no ens ho podria enviar online?— li va dir el noi.
—No puc. Per això necessitaria una contrasenya.
Els va enviar a una altra taula a fer la sol·licitud per obtenir la contrasenya..
Amb la sol·licitud a la mà que els havia de facilitar, per fi, l’imprès definitiu, van anar a parar a la darrera taula situada, justament, a la l’altra banda del passadís on hi havia el senyor del bigoti. Van trobar una funcionària molt amable i amb molt bon color de cara. Es veu que havia pres el sol aquella Setmana Santa, a una cala de l’Empordà, justament, d’on eren ells. Els va comentar que li havia agradat molt.
—Per què la voleu la contrasenya?
Van haver de tornar a explicar la història.
—Ma mare ha tret un premi... Necessitem el certificat per no haver de tornar demà.
La noia els va mirar amb un somriure. Va fer un cop d’ull a la taula del davant, va prémer unes quantes tecles i va sortir el famós certificat. La senyora Pilar i el seu fill li va donar les gràcies i amb tota la discreció el van endreçar dins la bossa. Van passar per davant del bigotet de raspall sense mirar i fent un esforç per no posar-li el certificat per collaret. No podien comprometre aquella noia que tan amablement els havia solucionat el problema.
Aquella mateixa tarda el van escanejar i al cap de pocs dies, per fi, la senyora va rebre el premi.
La conclusió a què ha arribar al final la senyora Pilar, no la pot escriure perquè se li ha acabat el paper. Cadascú que pensi el que vulgui.
Maria Aladern,
per Cornèlia Abril
