En Guim vessa la pintura vermella
sobre el llenç. Gairebé hi ha bolcat tot el pot. Barreja d’acrílics. Blau,
vermell i blanc. “Sembla la bandera de França”, diu la gent, però no ho és.
Representa l’esclat social, l’angoixa dels joves, la violència policial i,
malgrat tot, vol que hom hi copsi un núvol, fugisser, d’esperança. Fa temps que
treballa amb els colors, però mai ho havia fet sobre teles tan grans. Quatre
per cinc metres. Les estira a terra com si fossin una catifa i ell pinta mig
ajagut. A l’antic taller ja no hi cabia. Ha hagut de sotsarrendar una nau
industrial que, fins fa poc, havia esdevingut una sala d’assaig de balls de
saló. Vals, polca, masurca. Merengue, salsa, mango. Pasdoble, tango i
txa-txa-txa. “Malos tiempos para los rumberos, compadre” li va dir el llogater
quan li va donar la clau. Mascareta i distància. Però ell no perd la fe de gaudir
dels dies en què la gent es podrà tornar a arrambar. En Guim tampoc la perd. Ni
la fe ni la paciència. Ho veuran; entendran el seu art. En Jet borda. “Quisso, fuig
d’aquí”. L’olor de pintura l’excita. “Calla, t’he dit. Ves!”. L’hauria de
deixar a casa, però li sap greu que el pobre animal s’estigui sol tantes hores.
Es trastoca quan prepara el vernís. “Fora, fora!”. No hi ha manera. Marxa ell,
a l’extrem del local on té les fustes sobre els cavallets. S’entreté una
estona, però de sobte se li acut que aquest cop ho provarà amb un esprai. Surt
a comprar-lo. Hi ha una botiga de pintures just a la nau del davant. “No
t’acostis al quadre”, li diu a en Jet en tancar la porta.
Quan arriba veu unes petjades
vermelles que serpentegen l’entrada de la nau i moren allà on l’autor rep al
seu amo remenant la cua amb dos lladrucs. En el quadre la pintura fresca s’ha
escampat arreu i en el racó on regnava el blanc hi ha una tifa de color ocre
força pestilent. Tova, sucosa. “És cert”, pensa en Guim, “no hi ha cap núvol
d’esperança. Tot és una merda”. Agafa l’espàtula i estén la pasta de femta pel quadre.
El nou color pren relleu, com alguns punts de vermell que el gos no ha
escampat. En Guim sacseja el pot de vernís i el ruixa per damunt de la pintura.
L’olor d’excrement amb el de la laca és d’allò més estrany i desagradable. En
Jet sembla content.
A la galeria, una setmana més
tard, se’l miren amb desconcert. “És merda de gos?”. “Sí”, respon en Guim. El
galerista s’apuja les ulleres, que tenia a la punta del nas, i esbufega. “No se
li havia acudit a ningú”, diu; “de fet, desprèn una pudor difícil d’identificar
i això...”. “És bo?”, interromp el pintor. “És... diferent”.
El quadre s’ha venut en dos dies.
A la nau, en Guim ja té preparat un altre llenç. Aquest cop, serà del tot horitzontal,
tres metres per sis. Acaba ràpid amb els colors principals. Només falta el
segell de la casa. “Jet, quisso, vine!”. El gos borda, salta. L’amo li fa la
gara-gara, però no el convenç. No hi ha manera. El té hores sense sortir, i al
final l’animal defeca en el racó dels cavallets. Aquesta vegada l’excrement és
negre i dur com un tió petit.
En Guim es mira el quadre. No té
res de particular, cap cosa distinta dels altres que no ha venut mai. A qui vol
enganyar? És un pastitx insubstancial. Però no pot fallar, ara que ha trobat un
filó; el galerista li va dir que n’esperava un altre. Fa veure que s’ho pensa
uns minuts, però la decisió està presa des que la idea li ha vagarejat pel cap.
Es posa d’esquenes al quadre, es descorda el cinturó i els pantalons i,
finalment, s’ajup en un gest irremeiable.
Elisabet Moreno
Boada
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada