Miguel Hernández

Recordar a Miguel Hernández que desapareció en la oscuridad y recordarlo a plena luz, es un deber, un deber de amor. Pocos poetas tan generosos y luminosos como el muchachón de Orihuela cuya estatua se levantará algún día entre los azahares de su dormida tierra. No tenía Miguel la luz cenital del Sur como los poetas rectilíneos de Andalucía sino una luz de tierra, de mañana pedregosa, luz espesa de panal despertando. Con esta materia dura como el oro, viva como la sangre, trazó su poesía duradera. ¡Y éste fue el hombre que aquel momento de España desterró a la sombra! ¡Nos toca ahora y siempre sacarlo de su cárcel mortal, iluminarlo con su valentía y su martirio, enseñarlo como ejemplo de corazón purísimo! ¡Darle la luz! ¡Dársela a golpes de recuerdo, a paletadas de claridad que lo revelen, arcángel de una gloria terrestre que cayó en la noche armado con la espada de la luz!

Pablo Neruda

Libro de artista de C. Sansoto

Ànimes felines: Raymond Chandler

Ha estat amb mi des que vaig començar a escriure, gairebé sempre asseguda sobre el paper que volia utilizar o la còpia que volia revisar. Recolzada a vegades a la màquina d'escriure, a vegades mirant serenament per la finestra des d'un angle del meu escriptori, com si digués: El que estàs fent no és res més que una pèrdua de temps, company.

Qui deia això era Raymond Chandler i parlava de la seva gateta, la Taki.

El famós creador del detectiu Philip Marlowe, va nèixer a Chicago el 23 de juliol de 1888. Va viure la seva joventut a Anglaterra on havia marxat amb sa mare després del divorci dels seus pares i treballà com a reporter als diaris "London Daily Express" i "Bristol Western Gazzette. Publicà un primer llibre amb 27 poemes i el seu primer relat abans de tornar als Estats Units el 1912, però no va ser fins 1939, amb 51 anys, que publicà la seva primera novel·la "El somni etern" amb el cèlebre detectiu com a protagonista. 
Chandler pretenia imitar al seu admirat Dashiell Hammet, però el seu estil era més aviat cínic i mordaç, escèptic, però amb un punt de romanticisme. Característiques que definien també a Marlowe, amb el seu ideal de justícia davant una societat corrupta que està perdent els valors. 

La que es considera la seva millor novel·la, "El llarg adéu", es publicà el 1953, un any abans que morís la seva dona, Pearl Cecily Bowen, després de trenta anys de matrimoni. La seva mort, va deprimir en Raymond fins al punt d'intentar suïcidar-se dos cops. Precisament la mort i el pas del temps, és un altre dels temes recurrents de la seva obra.

Un escriptor torturat de novel·la negra no podia tenir si no un gat negre també. Un gat d'ulls immensos, on segurament en Chandler buscà més d'un cop la seva font d'inspiració, però que també, com tots els gats amb els seus amics humans, a vegades el tornava una mica boig!

La nostra gata s'està convertint en una tirana. Quan es queda sola fa uns miols realment esgarrifosos fins que algú vagi corrents. Sol dormir a la taula del porxo i ara exigeix que se la pugi i baixi de la taula. Tenim el costum de donar-li llet calenta per la nit i comença a reclamar-la a partir de les 7'30!

Us deixo amb un fragment de la novel·la "Una parella d'escriptors", un matrimoni d'escriptors en hores baixes i el seu gat, en Febo:

"Un par de escritores" 

Ephemera

Ephemera

Les efímeres són larves durant un any, però viuen hores o pocs dies, a tot estirar, com a adults. És típic de la nostra condició humana obviar el procés i observar, dibuixar i anomenar tan sols la fase alada, espectacular en relació amb la fase oculta, la del cuc nedador i rosegador de deixalles vegetals.

Els insectes fan coses que no ens caben al cap. Les efímeres concretament són els únics insectes que muden després d’haver arribat a la fase alada. És clar que una muda com a tal no és res en comparació amb el que han fet abans, la metamorfosi. Les efímeres són larves, o sigui cucs amb potetes i aparell mastegador extraordinàriament desenvolupat, animalets de cervell uniganglionar, d’aspecte tou, que viuen per menjar, com totes les larves. Mengen i mengen trinxant fulles i tiges mortes portades per la corrent i sedimentades entre el llot. No sabem gran cosa de la vida de les larves. La seva voracitat pot arribar a ser increïble, una espècie de monomania. No els interessa tenir relacions amb altres larves, ni de sexe, ni de res; només volen atipar-se. Si cau entremig del llot una aranyeta sucosa o un mosquit, es veu que tampoc li fan fàstics.

Aquestes larves son plat gustós de peixos, granotes, serps i demés. O sigui que moltes efímeres no arriben a l’estadi adult.

Però si l’animaló sobreviu als perills, i arriba l’estiu, i la larva és una larva ben alimentada, comença a rumiar en la possibilitat d’una altra vida; s’arrossega sobre la tija d’una herba o un jonc, s’embolica curosament amb randes delicades, i s' adorm al sol. I quan s’ha completat el canvi, obre el capoll, des de dins,de dalt a baix. Literalment es destrossa, perquè de la larva no en queda res, tan sols un embolcall fi que cau. D’allà dins surt un animal nou, una creació de potes llargues, antenes, ulls compostos i ales. Ales de dibuixos radiats, a vegades dues, a vegades quatre, depèn de la família. El seu aparell mastegador s’ha reduït a res, perquè ja no li caldrà menjar. S’aixeca i vola com si sempre n’hagués sabut, com si no hagués estat des que va néixer un entorpit bussejador.

Els pescadors de canya coneixen les efímeres millor que els naturalistes. El pescador, que és una persona una mica poeta, que li agrada el joc de no hi perdo res o guanyo una mica, té llocs escollits que es creu que són seus i també rumia mentre s’asseu a mirar com baixa l’aigua, i si és mandrós de mena, ni aguanta la canya amb la mà, sinó que la planta a un estri que es clava al terra, es mira els ocells i les libèl·lules i a vegades pensa que ell mateix és un element més del paisatge, i això li fa venir son.

Les efímeres dansen sobre l’aigua i s’aparellen durant el vol. Si la llum cau sobre elles, les travessa, perquè tenen poca consistència, i llavors brillen, i l’aigua torna el seu reflex. Després, una hora més tard, les femelles deixen els ous fecundats dins el corrent.

Llavors, l’aire les arrastra, i l’esgotament d’haver acomplert el cicle fa que caiguin a l’aigua, extenuades, per última vegada.

Aquesta vida tan allunyada de la nostra és extremada; pot semblar cruel, o romàntica, o tot alhora.  La seva estètica és acurada i multiforme. Potser va ser Linneo qui va batejar aquests  insectes, o van ser el grecs, que eren irònics i alegres, diuen. En tot cas, la ironia està implícita en un nom tan bell. Les connexions són evidents. Animals efímers posant noms bonics en un món canviant. Nomenant a les efímeres com qui s’anomena a sí mateix, trobant de seguida les evidències entre un ésser i l’altre.

Els naturalistes saben que una efímera morta és difícil de conservar. I és que les efímeres es desfan, es fonen, perquè son només proteïna, queratina, una miqueta poqueta, res. Es destrossen contra la realitat, perquè la seva vida ha estat intensa i fora del món, dintre de l’aigua. Es fonen perquè és així el què diu la seva llei.

Què veuen les carpes aixecant la boca oberta els dies xafogosos? Què veuen les granotes, els martinets pescadors? Què veuen o què saben les efímeres quan brillen i ballen sobre el perill, en les seves hores de vol, les úniques i les darreres...?

La llum que brilla intensament brilla un temps curt.

Però el temps és sempre relatiu.

Què pot importar el temps

si t’ha traspassat la llum de banda a banda

i has ballat 

entre les canyes.

                                                                                                                    

                                                                                                              

"No m'agrada perquè no l'entenc" (?¿?¿?¿?¿)

A la pregunta: "T'agrada la poesia?", em trobo, mot sovint, amb respostes de l'estil de

"No m'agrada, perquè no l'entenc".

Els poetes, com us sentiu, quan algú us respon amb aquesta frase?


Entrar en la poesia, com entrar dins el teatre, o dins la filosofia o... no és fàcil. Requereix un esforç. Requereix no esperar que ens ho donin tot fet.

Simplement, es tracta de voler o no voler. Perquè poesia és cultura.


Per a mi, que sóc una melòmana empedreïda, quan, a la pregunta "A tu t'agrada, l'òpera?" em responen amb aquesta frase (la mateixa)...

"No m'agrada, perquè no l'entenc".

...em sento igual que el poeta, que la poetessa. Jo no sóc cantant d'òpera. Així doncs, em podeu dir que no és veritat, que no puc sentir el mateix que sent el poeta a qui li rebutgen la poesia en general. Fals.

També reconec que per entrar-hi, al món de l'òpera, cal fer un esforç. Un gest senzill. Que hi ha òperes que t'arriben més i òperes que t'arriben menys.

Que, dins una mateixa òpera, et pot agradar més una ària que una altra, una veu que una altra, una introducció musical, un cor...

Simplement, es tracta de voler o no voler conèixer-la. Perquè òpera és cultura.

Em podeu parlar "del preu".

No hi entraré. Només faré una petita observació: una entrada per al Liceu, pot ser deu vegades més barata que una entrada per un concert  d'algun rocker. I potser quinze vegades més barata que segons quina entrada per un partit de futbol de segons quina categoria. Sempre dependrà, evidentment, com en qualsevol espectacle similar, del lloc escollit: no és el mateix primera fila que l'últim pis. Però us asseguro que la música arriba igual a primera fila que al darrer pis. Comprovat. I comprovat, també, que els melòmans  molt més empedreïts que jo, i que, a més, en saben moltíssim més, asseguren que el so se sent  millor més amunt que més avall. Podria ser una llegenda urbana, és clar... però no crec que ho sigui.

I dit això, dono fe que el Liceu ja fa molt de temps que està fent un esforç per acostar-se a la gent. La iniciativa "Liceu a la fresca" ha estat molt ben acollida i a mi, particularment, m'omple de satisfacció, perquè "acosta" l'òpera a aquelles persones que "es pensen" que no els agrada i que no l'entenen.

Em podeu parlar dels "arguments". Aquí fins i tot us podria donar la raó. Però és que cal situar les òperes en el context en què van estar creades. Com qualsevol obra de teatre o qualsevol novel·la. I "veure-hi més enllà". A part, hi ha algunes òperes que, a dia d'avui, són de rabiosa actualitat. Potser malauradament, no ho sé.

Però... i les veus? i la qualitat de la música?  A algú que hagi estudiat cant, ni que sigui durant una època de la seva vida (per petita que sigui l'època) mai no li serà indiferent la qualitat, el to, el color, la tessitura... d'una veu humana, que és, de llarg, el millor instrument.

Em podeu parlar del "vessant social" que el fet d'anar a l'òpera comportava fa uns anys.
I tindríeu raó. Però això ha passat a la història.
Jo, al Liceu, hi he entrat en texans. Sense cap mena de problema.

I parlant de texans... us recomano vivament algun programa (que podeu recuperar a través de TV3 a la carta) amb aquest mateix títol "Òpera en texans". Ramon Gener n'és l'artífex i us puc assegurar que val la pena veure'l, escoltar-lo i gaudir-ne.

Us adreço a "L'òpera en texans: La Bohème", obra de Giacomo Puccini, que és l'òpera que es va programar aquest any, a més de cent municipis, gratuïtament, instal·lant pantalles gegants, i on moltes de les persones que no sabien que els agradava l'òpera, van poder-s'hi emocionar...

Per entrar-hi una mica, aquells o aquelles que us penseu que no us agrada l'òpera:

De La Bohème: us asseguro que cap de les tres àries (tenor, soprano) no us deixarà indiferents. És impossible! Tot i que la cantant que he escollit és la mateixa, les àries, dins l'òpera, pertanyen a dos personatges diferents: Mimí- Musetta. Però escolteu... escolteu i sentiu. I gaudiu. Tanqueu els ulls... Emocioneu-vos!

Che gelida manina (Roberto Alagna)

Vals de Mussette (Anna Netrebko)

Si. Mi chiamano Mimí (Anna Netrebko)

L'ànima apassionada de la Cornèlia no podia deixar de parlar-vos d'òpera. I a fe que no deixarà de fer-ho.

Montse, Cornèlia Abril, Blanes.

No menja roba

No, no menja roba: encara que la vostra tia-àvia us ho hagi dit i explicat des de sempre. Fins i tot si sabeu que ha trobat al dragonet al calaix de la roba de cotó. Encara que la roba estigui ratada. No menja roba, el dragonet. Encara que ho hagueu vist amb els ulls pròpis. De vegades, els ulls ens enganyen. Què dic sovint. El dragonet és innocent, encara que el trobeu al costat del Corpus delicti. 

La cosa és que la Tarentola mauritànica, aquest rèptil aplanat que tenim a Catalunya i que s'extèn a molts territoris a prop el mediterrani, que pot atànyer fins a 15 centímetres, que deixa anar la cua si se sent atacat, que hiverna si al país baixa molt la temperatura, i tan bonic com el coneixem, menja insectes de tota mena. Sovint el trobem molt quiet a les parets o cap per avall al sostre. Espera una presa o bé està inactiu per manca de calor. Necessita posar-se al sol, com tots els rèptils petits, que no regulen la temperatura corporal.

Veureu, aquest animalet tan bell de figura, tan àgil ( els escaladors porten un dragonet o gekko com a símbol; no és una sargantana, com us diràn alguns, és un dragonet, mireu els dits arrodonits ) menja tot el què tingui proteïna i sigui més petit, com és el cas de les larves de quaranta mil espècies. Una de les larves que persegueix i saboreja són les arnes, les larves d'una papallona nocturna que, aquestes sí, es fiquen a l'armari i mosseguen la roba. Allà va el nostre dragonet, es fot les arnes i en aquell moment precís la tia-àvia de tothom va i obre el calaix del mig. Què hi troba? Doncs la roba mossegada i el dragonet rellepant-se els bigotis, si en tingués. I sabeu qui acaba rebent, oi. Aquesta és la trista història de saber les coses només a mitges. Perquè en una casa un gekko ha de ser benvingut. Menja moltes mosques, arànyes i mosquits, i sempre, sempre, fa bonic.

Darrerament, com que tenim microscopi electrònic i savis pensadors, s'ha descobert que la Tarentola s'arrapa a les parets llises, al vidre fins i tot, que és tant llis, mercès a un mecanisme que ja s'està emprant en invents que volen fer la nostra vida més amable. Abans, es creia que s'arrapàvem mitjançant petites ventoses ( fer el buit entre la superfície i l'animal, com és el cas dels pops marins ), però ara se sap que, a sota de cada dit, l'animalet té infinitud de pèls fins i llargs, que fan que la superfície del dit que toca la paret sigui molt gran; això fa que s'arrapi completament i pugui còrrer sense perill de caure.

Què més dir-vos?..tenen posta dos cops a l'any ( dos ous cada vegada ), viuen a prop dels seus llocs de cacera, són territorials...en captivitat, un dragonet ha viscut 8 anys. Però encara no sabem l'edat que poden atànyer. Fan sorolls, es comuniquen entre ells. No, no sabem què es deuen dir. Com en tots els rèptils, deu primar el seu talant depredador. Però ja sabeu: per a les persones no signifiquen cap perill, molt al contrari, poden ser bons aliats a casa nostra. Si no us acaben d'agradar, feu-los fora, però no els mateu. Les ties-àvies ja se'n van fer un tip; ara és l'hora que els hi tornem la pilota, respectant la seva vida. 

Homenatge a Joana Raspall

Crònica fotogràfica de l'homenatge a Joana Raspall

Hi ha mots que no he dit mai, i, famolenca,
la boca me’ls demana per gaudir-se’n
Joana Raspall

Divendres 1 de juliol, Cornèlia Abril es va sumar a l'homenatge a Joana Raspall, a Contrapunt poètic. 

 Fet a Sant Feliu se'n fa ressò

 Tot ultimant detalls

Projecció de la pel·lícula homenatge a Joana Raspall d'Antonio Caballero Caballero

 Antonio Caballero Caballero

 

Roger Anguita

 Maite Carranza

 Xavier López (La Mordida literaria)

Marta Pérez (coordinadora del cicle i membre de Cornèlia Abril) amb Joan Opi

Pepa Bagaria (Cornèlia Abril)

 

Judith

 Mercè Bagaria

 Gerard Abad

 Matilde Nuri

 Antonio Caballero Caballero

Endavant!

Respira fort, que l’aire és teu
i l’aire i tot et poden prendre.Un cop ja l’hagis respiratés carn com tu,és alè teu que no es pot vendre.Respira fort, que l’aire és teu.

Trepitja fort, que el lloc és teu!On hi ha el teu peu no n’hi cap d’altre.
La terra té per a tothom
camins oberts.
Fuig de qui vulgui entrebancar-te.
Trepitja ferm, que el lloc és teu!

Parla ben clar, que el mot és teui el pensament ningú no el mana.Si creus la teva veritat llança-la al venti que s’arbori com la flama.Parla ben clar, que el mot és teu!

Cornèlia Abril. Reciten "Endavant"

Dins la seva immensa lucidesa, Joana Raspall, a manera de testament,
té ben clar el llegat que voldrà deixar-nos:

 
(...) No vull anar llençant bocins de vida

com fulls de calendari, tan inútils,

quan han complert la tasca marcant dies.

Vull deixar amor i somnis i paraules

que durin més que jo, al cor dels altres.

Jordi Margarit al piano

Foto de grup

Podeu veure un resum de l'homenatge en aquest vídeo d'Antonio Caballero Caballero

Dinerets

Us vull parlar dels "dinerets", uns fòssils que s'han conservat a palades mercès a que tenien una closca calcària en forma de llentia, a vegades atenyent 6-7 centímetres de diàmetre, que va permetre la seva preservació . Són comuns a les roques formades al Terciari, sobretot a la Mediterrània. Era un animalet ben especial- ara ja no n'hi ha- que vivía a mar, bressolat per les onades: la closca, formada en espiral, per dins tenia càmeres i septes ben definits, per on passàven els pseudòpodes o "bracets" de l'animaló cap a fora, sens dubte amb el propòsit de caçar l'aliment de l'entorn, i tal vegada també s'impulsàven amb aquests xics rems.

Segur que n'heu trobat en algun lloc, perquè a banda els que podem veure buscant en determinats llocs que fòren fons marins. la pedra calcària dels seus jaciments són molt emprats en la construcció. Si heu anat a la catedral de Girona, haureu observat les "llentíes" de la pedra. Són nummulites. 

Aquest bitxet és fascinant, perquè és- era- una sola cèl.lula, el que en diem un protozou, que va ser capaç de construir-se aquesta caseta ambulant per tal de protegir-se. Imagino que, quan estava tip i volia mandrejar una mica, podia ficar-se a dins de la seva cuirassa, arreplegant els "bracets" per adoptar la forma que li convingués en aquell moment. 

A la colónia Jorba, on vaig passar la meva infantesa, n'hi ha una patacada, de dinerets. Jo solia sortir amb una pala i una galledeta i passar-me l'estona posant dinerets fins a omplir la galleda; llavors, tornava a casa ben carregada, sentint-me molt rica. No sé pas què devia passar, amb tants dinerets. Suposo que la meva mare els anava tornant al bosc discretament. 

Els nummulites formen part de la pedra a la gran piràmide de Guize. Es parla d'ells per primera vegada en antics textos grecs: es considerava que els dinerets eren les restes convertides en pedra de les llentíes que menjàven els constructors de les piràmides.

Dinerets a l'escala de la Catedral gironina

Jo associo els dinerets amb la llibertat i l'alegria. N'hi havia tants, i eren tan rodons, bonics, especials. 

Espero que aquest petit post dedicat a ells hagi estat del vostre interés.