dissabte, de febrer 10, 2018

Allò nostre i allò altre

D'un article d'opinió que es troba a la darrera revista Vèrtex, revista  de la Federació d'Entitats Excursionistes de Catalunya (federació Catalana d'Alpinisme i escalada) (FEEC), escrit per Eliseu T.Climent, n'extrec una frase, de fet, la frase que la mateixa redacció subratlla com a -més o menys- reclam.

L'article en qüestió es diu "Construint realitats".

Bé, sembla que ja s'han donat totes les dades que es poden donar per tal que quedi constància d'allò de "Al Cèsar el que és del Cèsar", que tant agrada a les ànimes Cornèlies.

Però no divaguem. La frase és aquesta:

"Quan ens tornem runners, en comptes de corredors, ens deixem atrapar per un discurs consumista i una èpica de fireta".

Fa reflexionar, aquesta frase. Per què no podem/volem dir, senzillament, que ens agrada sortir a córrer?

Per què hem de dir que som runners?

Què passa?
Que tot allò que ve de fora ens fa més savis?
Més divertits?
Més entenimentats?
Més cool?

Pensem-hi una mica.

En quin moment vàrem decidir que allò forani era millor que allò nostre?

Per què no podem continuar cantant ben fort allò de "Visca la claror del foc, visca sa claror"? sense haver-nos d'amagar darrere d'altres mots?


Allò nostre: ermita de Santa Bàrbara, des del castell de Sant Joan (Blanes)

7 comentaris:

... i escaig ha dit...

construir realitats Km0 a força de paraules pròpies

porró, setrills a les taules, trinxat de col, pa torrat amb tomàquet i llonganissa... ;)
a mi, per exemple, em sorprèn com diem les hores, no sempre ho fem marcant els quarts com a cosa natural i genuïna
a Osona neguem amb el pas, en fi
quina eina, les paraules! no sempre en som conscients
ara m'has fet pensar fins a quin punt Pompeu Fabra estimava el Centre Excursionista de Catalunya, amb raó
.

Olga Xirinacs ha dit...

Sortosament hi ha persones que s'ocupen de retornar "el nom de cada cosa", títol aquest que ja encapçalava un llibre fa anys. Molts poetes-el poeta és profeta- han viscut per retornar els noms a les coses, sabent que el poble es rendiria a l'invasor.
A nosaltres, poc amants de la nostra llengua, ens enlluernen els noms forans perquè sembla que ens integrin a la 'modernitat', falsa.
El Cercle Vallcorba, per exemple, conté articles valuosos en aquest sentit. Si nosaltres usem les paraules adients, ningú se n'ha d'estranyar. No cal deixar-se violar per altres idiomes.

Montse ha dit...

M'agrada, això de "realitats km 0"
I és veritat, no sempre som conscients de la gran riquesa lèxica que tenim "a casa".
De tota manera, també és cert que el llenguatge evoluciona i s'enriqueix amb d'altres aportacions... però és que de vegades ens passem de frenada!

Montse ha dit...

Estic segura que C.A. ha parlat de "cool" com hauria parlat de "fashion"... la ironia, que no falti!
Crec que conèixer altres llengües és imprescindible, avui en dia, i acceptar d'una manera natural que hi hagi mots que s'incorporin a la nostra, com mots de la nostra s'incorporin de manera natural, també, a les altres, és bo.
Però realment, de vegades fem riure!
Personalment, em miraré això del Cercle Vallcorba. Saps, Olga, qui sempre ha estat ferma defensora de la nostra llengua, en aquest sentit? l'amiga comuna Júlia Costa. Li he llegit articles excel·lents, sobre aquest tema!

Olga Xirinacs ha dit...

Un bon element, la Júlia Costa. De pedra picada. Precisament ella ens sabria retornar el nom de cada cosa. Per cert, ¿oi que ens falta molt, per arribar a saber el nom de cada cosa? Herba, pedra, arbre, bèstia...
Que provi el Carnaval, noies. Montse, ja tornem a tenir el mestral dels collons.

Montse ha dit...

Soiii, jo em vaig enrampant per tot arreu. I m'he d'anar posant gotes als ulls, de la sequedat que hi ha. Per cert, "per allà dalt", més que mestral, hi ha tramuntana i a Blanes, crec que és garbí. però és sec, ressec! De tota manera, sempe he d'anar preguntant als que hi entenen, perquè amb els vents em faig un embolic que ni t'ho explico!

artur ha dit...

Preferim delir que tenir , com si el de fora fos millor, la novetat, però en el fons son las mateixes coses, així que millor dir-les com a casa i guanyarem descobrint la nostra pròpia riquesa, sense desmerèixer les altres.