dimecres, 20 de setembre de 2017

Príncep Formiga - Silvia Armangué

Príncep Formiga


Després d'unes pluges, a finals de l'estiu, en aquests dies humits i bells com els darrers, fan el seu primer i únic vol els prínceps formiga. A una cambra especial del formiguer han crescut les seves larves, nodrides amb delectança. Quan el bon temps i els planetes es posen en ordre, les princeses i els prínceps surten de casa seva per mai tornar. Dansen a l'aire lliure i si es troben femella i mascle fan l'amor, com només saben fer-lo aquests joves fills de la reina.

Quan una femella és fecundada, la joia l'empara i s'aventura per espais desconeguts. Si troba un bon lloc, comença una colònia nova. Perd les ales i la seva minsa llibertat i excava la terra i restarà des de llavors en la cambra més secreta, amb l'abdòmen hipertrofiat, parint ous de guerrers i obreres, fins a l'esgotament.



Molt poques princeses aconsegueixen el ball nupcial i després trobar cau. La majoria moren aviat, perquè el temps que tenen és curt. Igualment els prínceps; hagin conegut o no l'amor del vol, cauen irremeiablement al terra, perquè és aquest el seu destí: intens i efímer.

Per això us demano. No trepitgeu, no mateu els prínceps. No us faran cap mal i morirán aviat. Penseu que aquesta és l'únic bocí de vida i vol que hauran tingut.

Silvia Armangué




6 comentaris:

  1. He tingut la sort de veure moltes vegades aquest vol nupcial i sempre me n'he admirat: una tarda d'estiu, les formigues alades surten de tots els formiguers alhora, i el que sembla mentida és aquesta concordança. Alguna alada quedava estesa al parabrises del cotxe..., ja dius ben bé que el vol és efímer i la trobada difícil. Bella observació, Sílvia.
    No tornaré a Mont-ral, perquè les alades hi trobarien el meu plor, només de dir aquest nom.

    ResponElimina
  2. Les alades també són per mi motiu de tristesa, encara que lamento que et recordi un temps de plor.
    Mon pare els hi deia sempre aixì, princeps i princeses. Ell em va fer estimar aquestes ànimes tan xiques, les vides petites que ens envolten.
    Una abraçada ben sincera, Estimada.

    ResponElimina
  3. A mi les alades em recorden la meva infantesa a la casa d'Horta. M'hi passava molta estona al jardí mirant-les, sempre em fascinaven, no sé perquè. Quan les veig ara a casa sempre em recorden aquells temps. I quan les vegi l'any que ve, a més, les miraré amb uns altres ulls...gràcies per descobrir-nos aquest món, Sílvia!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Cat, a moltes persones ens passa igual. El fet que sigui un procés cíclic ( com gairebé tots els d'aquest món) i puntual ( sempre hi ha una temperatura agradable, sempre és després d'unes pluges...) ens fa recordar aquells dies tan llunyans: quan l'estiu declinava i ens envaia certa tristesa perquè el llarg estiu s'havia acabat. Gr`cies per passar;-))

      Elimina
  4. Respostes
    1. Potser ho és si ho contemples sesgadament ( petit animaló/reialesa ). A mi m'agrada que se'ls reconegui la nissaga reial ( són les que tenen ales i les que poden aparellar-se, ben diferents a les demés integrants de la colònia). Petons;-))

      Elimina