divendres, 15 de setembre de 2017

J.M Trias i Peitx













És impressionant comprovar la varietat de formes i estils dels edificis a on anem convidades a fer una presentació dels nostres llibres. Aquesta setmana hem visitat el Centre Cívic de Les Corts, Josep M. Trias i Peitx, que ofereix un ampli ventall d'activitats relacionades amb la cultura, en aquest cas principalment a la música clàssica. 

A banda, hem indagat qui era Josep M. Trias i Peitx. Ens ha sorprès quan llegint anàvem comprovant que es tracta d'un honorable, una figura rellevant potser poc coneguda.

Ens remetem a la ressenya que ofereix l'editorial Símbol en el llibre de memòries que ha publicat amb el títol: LA SOLITUD DE LA LLIBERTAT. 

Llegim: '...l’home que fou secretari general d’UDC durant la Guerra Civil és un gran desconegut de la política i la història de Catalunya. Poques persones com ell, però, varen viure la tragèdia col·lectiva de la guerra i la solitud del llarg exili des de la primera fila de l’acció. Des del seu catolicisme militant i mantenint-se fidel a la República treballà, en aquell període convuls, per a ajudar els religiosos catalans i per a restablir les relacions diplomàtiques amb el Vaticà. Després, a l’exili, realitzà una immensa tasca humanitària que el portà a treure més de 78.000 persones dels camps de refugiats.
Aquestes Memòries, editades per Gemma Caballer, recullen les converses que Josep M. Trias i Peitx tingué amb Eduard Vinyamata i Imma Tubella entre els anys 1973 i 1976 i que han romàs inèdites fins ara. La seva veu – clara, directa, sense concessions - ens arriba després de molts anys de silenci i oblit.'

***

Ens ha semblat interessant també comentar la carta que Quim Torra publica a El Matí Digital. És una mica llarga, però val la pena. 
 Llegiu-la en tota la seva extensió aquí: Article: HONORABLE 

En destaco un fragment:

I és aleshores quan se m’apareixeu vós amb tota rotunditat. Un home clau a l’exili. El polític que probablement més va fer pels seus compatriotes. Vós no us enfonsareu com altres, ni buscareu només la vostra salvació, sinó que vau imposar-vos un deure: ajudar, salvar tot el que es pogués. No veieu presoners sinó persones, no veieu filferrades sinó humiliació, no veieu sorra sinó patiment. Gràcies a les vostres connexions amb els catòlics de tot el món i els quàquers, a les Memòries expliqueu que vau ajudar a treure més de 70.000 detinguts dels camps de la vergonya francesos. Sovint em ve la xifra al cap i la repeteixo a poc a poc: 70.000 persones. I tant se val que potser, finalment, fossin 50.000, 30.000 o fins 10.000. És un enorme èxit. I no sabíem res fins ara. Quina vergonya no haver sabut res fins ara.


En paral·lel, gràcies a les vostres gestions, un grup d’intel·lectuals catalans que acabaven de sortir del nostre país en un bibliobús atrotinat, van trobar acollida en un castell que es faria famós: Rossy-en-Brie. Un altre episodi desconegut: Els Trabal, Obiols, Rodoreda, Murià i tants d’altres, van poder-s’hi refugiar gràcies a les vostres gestions. Sou un pou profund de descobertes, vós, sincerament.

7 comentaris:

  1. sovint penso en les conseqüències d'haver viscut de jove un període històric concret, la transició, amb aquella obsessió per la contracultura
    i encara, avui, sembla que triomfa

    en canvi, descobrir per conèixer, conèixer per saber, saber per valorar, valorar per triar
    triar per viure
    triar viure
    triar
    viure!
    .

    ResponElimina
  2. Una bona oportunitat per descobrir el Schindle català... Com va poder, un home com Josep Maria Trias i Peitx, passar-nos desapercebut? Enfront de gent per qui (jo) no donaria ni cinc, però que esdevé famosa, potser perquè se n'ha anat al llit amb algun altre famós...
    Creieu que és normal? Ara vve: què és, la normalitat, avui en dia?
    Gràcies, ànima Cornèlia, per aquest reportatge!

    ResponElimina
  3. Després del gran sofriment i de l'heroisme, patits i demostrats per tanta gent, ara, els descendents dels causants de tanta ignomínia, faltarà ben poc perquè no facin el mateix: viuen del dolor i els agrada infligir-lo.

    ResponElimina
  4. Hi ha grans persones i grans malvats. Digueu-me romàntica: vull creure que els segons són víctima d'una malaltia nefasta del cervell, i alhora, que els bons homes ho són per voluntat. I ara escrit aixì negre sobre blanc, m'adono que el que penso és una ximpleria. No puc saber les causes de per què actuem les persones. El gran Univers guarda els seus misteris, potser per no fer-nos enfollir encara més.

    ResponElimina
  5. el pervers no deu saber ser res més, perquè qui tria malviure una existència penosa, el dany cíclic interminable?

    les grans persones, d'una bondat conscient i infinita, solen ser intel·ligents i de tot menys gandules

    ResponElimina
  6. Persones així són les que m'ajuden a mantenir la fe en la humanitat. No hi ha res perdut mentre uns pocs facin tant per a tants. Molt interessant Mati, no sabia ni qui era aquest senyor. A un altre país ja li haurien fet una peli! I la història de la gent fugint en un bibliobús m'ha encuriosit encara més. Buscaré el llibre a la BC!

    ResponElimina