dimarts, 14 de febrer de 2017

El vol del lluer

He recollit,  passejant  amb la Tati, un  petit  ocell que ella  ha trobat. Era al terra i s’ha deixat agafar -nefasta senyal- sense fer escarafalls, i l’he portat a casa, pensant que poca cosa podria fer, a part de donar-li aigua per si estava deshidratat. No volia aigua, i, es clar, tampoc menjar; el seu estat era de llangor extrema. S’ha mort a la meva mà, sense cap convulsió; i en aquell mateix instant, els paràsits que li voltaven entre les plomes del cap han fugit cap a espais més vitals.

He estat una estona amb el petit cos emplomallat als dits, observant-lo; per la manera cóm les plomes s’arrencaven de la pell, i l’esquelet d’óssos que es veia a sota, suposo que s’ha mort de gana o bé d’una malaltia d’aquestes que pateixen els ocellets, que en uns dies o poques hores ha fet.



M’ha dolgut aquesta mort, tot i que  porto una cuirassa a sobre, perquè vaig sofrir massa quan, de petita, se’m morien més de la meitat dels petits que em queien a les mans. Ara evoco aquells temps com si jo fos una altra; no va ser meva la culpa, perquè els animals que vaig tenir ja m’arribaven esblaimats.

Però els ocells sempre m’emocionen. En part, son repugnants; pots copsar el seu aspecte reptilià en la forma del cap, en la fredor dels seus ulls; en l’olor de les plomes hi ha la malaltia, o el desig innat i salvatge de viure, o el desamor d’un niu abandonat.  Però sempre els ocells són més que això. Són els que van sobreviure saltant, els que van aprendre a aixecar-se. Són els que van aprendre a volar. Saben coses de l’aire i de la llum que nosaltres no sabem. Tenen força per lluitar amb la força cega que ens lliga al terra.

Estimo amb un amor estrany als animals, els hi tinc afecció.
Quan he deixat el cosset erm del lluer entre un munt d’escorces de pi, a sota casa, m’he entristit, per haver-lo trobat en aquests moments seus, quan ja no queda cap altre vol per fer.




                                                                               

19 comentaris:

  1. Jo também'estimo els animals, voldria salvar-los a tots, m'entristeix no poder fer-ho. No puc veure un ocell engabiat i ara entenc millor el perquè...

    ResponElimina
  2. Gràcies per passar, Gata. Suposo que les persones que tenim aquest sentiments ens anirem adonant que la vida té els seus cicles i que nosaltres també estem immersos en el cicle de vida i mort i no tenim poder per desfigurar-lo. Tenim certa responsabilitat personal, cert, quan al trosset de món on ens movem, i podem fer la vida amable o molt amarga als que en alguna mesura estan a prop nostre. Fora d'això, poca cosa més podem canviar. Suposo que d'això se'n diu madurar. Però ja saps que alguns èssers vius es queden trabats en algún punt de la ment, i crec que sofreixen. Tan de bo poguem madurar per on ens pertoca. Penso que el coneixement ens fa obrir nous marcs a la visió que tenim de les coses. Mai el tindrem, el coneixement, però podem esbrinar petits misteris. No et feia molt feliç i orgullosa haver aprés paraules noves, o cançons que et parlen al cor i que mai havies cregut que podries escoltar? Em perdo, però penso que m'entens. Moltes gràcies per venir i deixar els teus pensaments, felina.

    ResponElimina
  3. Quin text més potent has escrit, Sílvia. En aquest petit lluer hi ha continguda la vida en totes les seues manifestacions contradictòries i complementàries: la tendresa, la tragèdia, la fragilitat, la impotència, la commoció per la bellesa, la compassió i la pròpia lluita per la supervivència. El teu text m'ha dut a la memòria un poema que vaig escriure fa temps, després que, en sortir de casa, em vaig trobar un ocell que havia caigut del niu, amb pocs dies de vida. Allà hi vaig tractar d'expressar un sentiment contradictori, de vida desbordant en uns dies de primavera, i d'estranyesa envers la pròpia condició humana, insuportablement prepotent en aquestes situacions en què una ha de continuar fent el seu camí i oblidar aquell fragilíssim ésser viu que és a punt de morir oblidat en terra. En fi... Només la literatura, en aquests casos, i la necessitat de deixar-ne constància escrita, tempera i posa una mica d'ordre en aquest neguit.

    Gràcies per l'entrada. Salutacions.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Maria Josep, t'agraeixo de cor aquest escrit i que ens expliquis la teva experiència. Si gosés, et demanaria que ens deixis l'adreça d'aquest poema teu, seria una joia tenir-lo aqui..en tot cas, el sentiment que tenim és similar i m'agrada saber que la compassió la compartim cada vegada més persones. Dic compassió perquè no sé explicar d'altra manera aquest sentiment de voler que altres ( animals, gent) no sofreixin dolor ni maltracte, i intentar fer el poc que estigui a la nostra mà per evitar-ho. Potser, massa sovint, vanament. Moltes gràcies.

      Elimina
    2. Benvolguda Sílvia: amb molt de gust comparteixo amb vosaltres aquest poema. Forma part d'un llibre que es titula 'Tots els noms de la pena', publicat l'any 2002 (ja en fa alguns, d'això!) Moltíssimes gràcies a tu per l'interès.

      EL FORTUÏT MIRACLE D'EXISTIR

      La primavera ha dut fins a la porta
      de casa un ocell caigut del niu:
      indici inútil d'ales i un gran bec
      mut demanant auxili. Travessar
      el llindar i oblidar l'ocell darrere
      ha sigut una pura qüestió
      de jerarquies. La més trista farsa
      a l'hora d'exhibir certs privilegis.
      Als jardins, la mateixa primavera
      s'esgarrifa quan toca els arbres, tan
      bells que no es pot entendre que no sàpien
      com és de noble la seua bellesa.

      En aquesta inconstància de l'aire
      de maig, que tan aviat buida nius
      com ompli d'ombra blava les figueres,
      vacil•la, abstrús com una paradoxa,
      el fortuït miracle d'existir.

      MjE

      Elimina
    3. Oh, deu meu! Quant de dolor! I tanta bellesa!
      Em trec el barret, les sandàlies, tremolo.
      Gràcies, gràcies.

      Elimina
    4. Gràcies a vosaltres, Cornèlies ;) i a les amigues (majoria, ei!) i amics, que segueixen aquest blog, per ser tan generoses, tan sensibles i tan... agraïdes! Caram: més ampla que llarga, me'n vaig aquesta nit al llit.

      Elimina
  4. pels ocells que són repugnants hi ha un nom: 'pàjaru' o 'pajarracu'
    si són ocells amb plomatge o ales distingides m'agrada dir au
    i quan el vol dels ocelles té un sentit poètic, llavors manllevo la paraula a Mn. Cinto Verdaguer: aucells

    molt bona entrada, i comentaris d'excepció

    salut tinguem!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Mati estimada, les plomes dels ocells i la seva pell fan olors potents i molt diverses. Quan son petits, si estan malalts, si són grans, tots tenen olors peculiars, i la repugnància meva vé sobretot guiada per l'escalfor i l'olor. Aucells, quin nom tan bell! Moltes gràcies per venir.

      Elimina
  5. Ja ho ha dit la Mati: un post bellíssim i us comentaris a to. A mi hi ha alguns ocells que em fan fàstic i pena, a parts iguals: els coloms i les gavines. En canvi, un blauet, posem per cas, em fa venir una tendresa infinita. I els pobrets canaris tancats, que canten de tristor. I estimo tots els ocells del bosc, que fan aquella companyia sonora tan brillant, sobretot a la primavera...

    El poema de Maria Josep Escrivà és preciós!

    Gràcies!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Suposo Montse que et fan aquest efecte les gavines i els coloms perquè sempre van en grans grups i se'ls ha anomenat "rates de mar" o similar. Sovint tenen brutícia o mala pinta, perquè estan malaltes o són velles. Realment, són un reflexe de la nostra societat. Van on anem nosaltres, s'alimenten de les nostres deixalles. Però son aus intel.ligents i boniques. Moltes gràcies per comentar, guapa.

      Elimina
  6. Un post que toca la fibra sensible i que és capaç de generar molta expectació. Preciós poema el que ha compartit la Maria Josep. Felicitats a totes dues. En moments com aquests, lamento no saber escriure poesia.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Quan se sap escriure com ho fas tu, qui necessita poesia? Gràcies, Mercè, per passar. Coincideixo amb tu sobre el poema de la Maria Josep Escrivà. És arravatador.

      Elimina
  7. Em sembla que l'ocell de la foto és un gafarró, però bé, això és el de menys, ja que són la mateixa família i a més molt semblants. És ben trist la mort de qualsevol d'aquests animalets que ens envolten i que formen part de la natura, a vegades sembla que els animals "salvatges" no tinguin malalties ni res d'això, perquè sempre els veiem llustrosos i espavilats, però ja sabem que això no és així, i que la seva vida és molt dura, ara que tenen un avantatge molt gran envers nosaltres, els humans, ells viuen al dia, i el dia que toca patir, pateixen, però el dia que els és favorable el gaudeixen sense ombres ni neguits. Jo crec Sílvia que potser sí que els ocells són els descendents dels rèptils, però també crec que han evolucionat d'una altra manera, els rèptils són freds, instintius, generalment abandonen les cries a la seva sort, en canvi els ocells tenen cura de la seva descendència i els cuiden i protegeixen d'una manera exquisida, i crec també que els ocells posseeixen un grau molt alt de percepció del que els envolta.(una mena de intel·ligència) Un ocell pot arribar a conèixer i a interactuar amb persones d'una manera efectiva. En fi, ja res més. M'agrada lleguir-te, perquè ja saps que comparteixo les teves inquietuds en vers als animals.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ostres Jordi em creia que era lluer, o verdet, gràcies per avisar. Els lluers són més llisos, potser? M'ho miraré més detingudament.
      Sobre el que dius dels ocells, totalment d'acord amb tu. Els ocells són els darrers descendents dels rèptils, segons fòssils trobats i ossos que comparteixen, però és ben cert que han evolucionat diferent. Com apuntes, tenen cura dels fills, són capaços de fabricar nius molt el.laborats, i tenen relacions molt complexes entre ells, sobretot els que viuen en grup. I molts d'aquests comportaments estic segura que no en sabem un borrall ( les migracions en grups, el repartiment de tasques quan mengen o hi ha un perill a prop, i tantes coses que no sabem. Com tu, jo he tingut ocells que em coneixien i m'estimaven tant com jo a ells. Però han de viure al seu medi, si és possible, ja saps que són propensos a malalties poc conegudes per nosaltres. Coincideixo també amb els rèptils, i ningú millor que tu per fer-nos cinc cèntims. Eren monitors els que tenies fa anys? Mare meva. Tindria un corb a casa ( són molt intel.ligents i bells) però no un rèptil grosset com aquells teus, que només mossegant t'infecten de mil bitxacos, brrr.
      Bé, és sempre un plaer que ens comentis, Jordi. Ets un referent de la fauna de casa nostra, i un referent personal per mi. Moltes gràcies!

      Elimina
  8. Feia dies que no passava pel blog. Gràcies per enviar aquest text. M'ha emocionat en extrem, perquè estimo molt els ocells.
    La meva filla té el Sebas, aquell colom blanc, cec, que ara ja deu tenir 20 anys, un matusalem dels coloms. També se me n'han mort a les mans, també: tots són enterrats en jardins, alguns amb làpida, com el Quico, un minà del Nepal, de la filla gran, que parlava i tot.
    Ara enyoro posar les mans sota les ales d'alguna gallina pacient, allà tebiones.
    T'acompanyo en el sentiment i et demano que continuïs observant, acariciant i escrivint.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Estimada Olga, em fas feliç de dir-me les teves vivències. Jo he tingut pardals- molts-, orenetes, coloms, falciots, fins un ocell de la pluja, un abellerol, que, no sé cóm, vam poder "salvar". També els meus petits que no van viure són al terra, esmicolats entre les arrels dels pins. Una gallina!Grossa, ben plomada, una senyora gallina que pongui ous! Quina imatge tan bonica, les mans sota les seves ales de mare protectora. Mare meva! vint anys té en Sebas? és una dada molt interessant, m'agrada molt saber-ho. A mi també m'emociona aquest sentir semblant, aquest amor als ocells. Molts cops he pensat que són les criatures més "diferents" de les altres. Cóm serà volar, aixecar-te batent les ales tan fràgils, què poden sentir allà en l'aire, baixant de cop, el vent sobre el cos, sinò una gran joia? Tant de bo fos així. No saps, Olga, com t'agraeixo- t'agraïm totes- que ens ajudis i ens llegueixis. Una abraçada sincera.

      Elimina