dimarts, 21 de juny de 2016

Companys i aliens

Companys i aliens vol significar la presència de tota la vida que ens envolta, animals, plantes, fongs i virus. El tema m'és molt volgut per moltes raons. La primera, que a casa meva em van ensenyar el respecte per la natura, i quan dic respecte vull dir que hom pot respectar una cosa si la coneix, si l'ha tocada, si ha sentit un batec en tenir un animaló emplomallat a la mà. Si ha vist aixecar-se els abellerols que xisclen. Si ha relliscat a dins del riuet i, amb tot el cap dins de l'aigua, ha entrevist, per un instant, les algues verdes, el cranc, els peixets, el raig de llum que els travessa. Els meus pares solien portar-nos al camp, a qualsevol racó d'ombra i d'arbres; el meu pare treia una gran manta del cotxe i l'estenia a terra; sempre a prop d'una bassa o d'un corrent d'aigua. Una vegada, travessant el riuet per un lloc rocallós, vam observar una filera de canyes joves que, de banda a banda de l'aigua, no deixava veure més enllà. Cotxe parat, nens de peus a l'aigua. Vam apartar les cànyes amb certa prevenció.

Es veia un tros de riu de marges ufanosos de verd, un lloc petit que semblava un altre món. Els xappps d'alguna carpa ens saludá, com les vint granotes que es llençaren a l'aigua graciosament; uns espiadimonis de colors blaus i verds batien les ales sobre la corrent i els sabaters, que caminen sobre la superfície. Algún ocell ocult va donar veus, i línies de llum retallades per les branques dels pollancres ens deixaren veure com un polssim daurat que dançava. Érem nens encara delicats, impressionables de les coses petites. No ens posem d'acord sobre qui va batejar el llogaret: jo crec que fou el meu germà petit, ell diu que va ser el pare. Què més dóna. Penso que tots vam sentir el mateix goig, la mateixa dolcesa del descobriment i l'aventura. " Semblen les portes del Cel", va dir qui fos. Buscàvem tresors, voliem una cabana, ser capitans, pujar per dins del riu sense guia, entre tots aquells animals i plantes. Encara ho volem ara. 
Vull escriure petits posts que parlin d'animals i plantes, de la natura, de les bèsties que conec, que tenim a casa nostra. Del món espantós dels insectes. De les mares aranyes, dels dragonets, de les larves i la metamorfosis. Dels gossos i guineus, dels picots i dels cucuts. De tot això que em fascina. Esperant que també un xic a vosaltres.



3 comentaris:

  1. M'agrada la descripció que fas d'un lloc que jo conec, ja l'he conegut a la foto, un lloc amb regust de vivències passades, quan per a tu var ser descobrir-ho amb la visió màgica dels ulls d'un infant, o potser, quan ja estaves entre aquests dos mons pel camí de l'adolescència. El llegat d'allò que aprenem de petits, els valors que ens han estat inculcats, de respecte i admiració per tot el que ens rodeja, són un tresor que de mica en mica anem assaborint, i és quan ja som grans que ens adonem que som enormement feliços gaudint d'aquestes petites coses, perquè, ni l'or, ni els diners ompliran tant de goig el nostre esperit com quant som capaços de gaudir de coses tan simples i a la vegada tan poderoses com les que tu ens descrius tan bé en el teu relat. Celebro aquesta sensibilitat, que per sort i és en els sentiments de moltes persones.

    ResponElimina
  2. Hola Jordi. Em sembla que descrius encara millor el sentiment d'aquest "descobriment" del que ho fa el mateix relat. Encara no sabem per què les primeres emocions, carències o atencio que hem experimentat de petits són tan decisives en tota la nostra vida. En tot cas, tu vas ser una part important d'aquest passat meu: recordes que em vas treure de la bassa on havia anat a parar de cap, junt a una poma? Recordo aquella experiència com una ingravidesa i com entrar en un món silenciós i bell. Mercès al teu salvament no es va convertir en una experiència de terror ( quan m'hagués començat a faltar l'aire). No tothom té la sort de tenir un oncle tan decidit. Una abraçada, gràcies per passar pel blog.

    ResponElimina