dimarts, de setembre 19, 2017

I ja no em val





I ja no em val




I ja no em val
quedar-me al cau
perquè el temps passa.

Surto, doncs, 
de nits, i amb por.
Surto, buscant als carrers
oberts pel vent
la meva revenja,
la meva baralla.

I els gats
urpen el gel
per tornar a casa.



Silvia Armangué Jorba

3 comentaris:

Olga Xirinacs ha dit...

Als gats no els agrada gaire el fred, per això busquen el recer de la casa, com nosaltres. Els homes són diferents.
"Pels vells carrers
de la ciutat
sempre passejo
amb el meu gat..."
(Brassens)

Silvia ha dit...

Ooooh a mi també m'agradaria passejar amb el meu gat...però li he de posar un arnés...que es treu quan li dona la gana. Fa brif bruf com Houdini i s'en desempallega. Que bonic aquest troç de Brassens. Gràcies Olga. Sempre aprenc del que ens dius. Una abraçada, i bona nit.

Unknown ha dit...

Que boniques les dues poesies, gràcies a les dues! Els meus hiverns són sempre més càlids gràcies als meus gatets...