diumenge, d’agost 27, 2017

Reflexions tot escoltant un bolero

Free Bolero

Después que nos besamos
con el alma y con la vida
te fuiste una noche
sin una despedida...

Avanzamos lentamente, en la ausencia del viento.
Me adormezco y, en el ensueño, a ratos te observo.

y yo sentí que al irte
mi pecho sollozaba
la confidencia triste
de nuestro amor así...

Te miro, feliz de tenerte. Y el mar es una gran mancha de tinta, en la que la brisa me recuerda otros momentos, otras brisas, y también otros besos. Sólo tú supiste confortar el sollozo de mi pecho.

Somos,
un sueño imposible,
que busca la noche,
para olvidarse del tiempo,
del mundo y de todo,
somos,
en nuestra quimera,
doliente y sentida,
dos hojas que el viento,
juntó en el otoño.

Somos un castillo en el aire. Somos ese sueño que hemos querido ser. Ante una ausencia, el sueño se desvanecería. Y la quimera no tendría razón de ser. El sol despierta de su letargo y la mancha de tinta se aclara lentamente. El otoño nos juntó, a costa de aquél invierno frío y desangelado que se había llevado a otro.

Somos,
dos seres en uno
que amándose mueren,
para...
guardar en secreto,
lo mucho que quieren
pero...
qué importa la vida,
con esta separación,

Te miro, feliz, llevar el timón de tu vida y ayudándome a llevar el de la mía. El mar adquiere tonos  ceniza, aquella ceniza, testimonio de una muerte.

somos,
dos gotas de llanto,
en una canción.

Efímero el color... en silencio, volvemos a puerto. El cabo que amarra nuestras vidas es sólido. I will survive.

Letra del bolero: M. Clavell
Intérpretes: Maite Martín (voz) Tete Montoliu (piano) - Free boleros (1996)- altamente recomendado.


Ensueños, recuerdos y paranoias,
Montse, 2000





15 comentaris:

Olga Xirinacs ha dit...

El viento del futuro
nos llega sin seguro
de tiempos més felices
que los ya vivimos
con velas y jazmines.
Zozobran nuestros barcos
se esfuman nuestros puertos,
ya no hay estella alguna
se nos murió la Luna.
*

Montse ha dit...

Ànima de bolero :) Gràcies per ser aquí, Olga! una abraçadda

... i escaig ha dit...

tot es transforma quan canta Maite Martín i l'acompanya Tete Montoliu

m'agrada especialment en el recull 'Al cantar a Manuel'
.

Montse ha dit...

Mati, a mi m'agrada Maite Martin, en tot el que canta!

I amb el bolero que he destrossat amb els meus comentaris en blau, em vaig identificar amb el moment que estava vivint.

Escolta aquesta, Mati, i digue'm si t'agrada tant com a mi:

https://www.youtube.com/watch?v=0AIBOCqtEh0

... i escaig ha dit...

Montserrat, segur que intueixes la meva resposta, ;)
les buleries, sí
les passions, no i menys quan són nocives com ve a dir-nos aquest tema
ten cuidado, per mi vol dir que ni regalado

ja saps
.

... i escaig ha dit...

de fet i encara parlant de relacions nocives, no entenc les endogàmies, el nepotisme, l'excés de confiança d'un estrany, el riure àcid, la veu cridanera, donar per fet o per entès, l'egoisme, l'egotisme... etc
.

Montse ha dit...

No has caigut, eh? ;)

Jo, fa anys, escoltava la Teresa Pàmies, que parlava de les lletres dels boleros i les analitzava. Independentment que musicalment siguin preciosos i parlin de passions (de les bones i de les tremendes, com els tangos), poden arribar a ser verí!!!

Companya, crec que pensem bastant igual, amb matisos, però igual!

... i escaig ha dit...

jaaaaah ja ja, mai dels mais!!!!

lletres puerils i perverses, confonen passió amb intensitat...

des de fa anys, Montse, sí
;)

Sanzsoto ha dit...

No se, tengo la sensación de que estáis rizando el rizo, donde lo mas a analizar es una yo diría casi romántica acepción de tiempos pasados, ni perversos, ni sublimes...
pero quien los pillara jaja.

Montse ha dit...

Carmeta, boleros, tangos, cançons romàntiques... a mi m'agrada tota, la música, però algunes lletres són tremendes!

Malgrat tot, tot escoltant el bolero "Somos", a mi, pels moments en què estava vivint, em va inspirar les reflexions que he compartit.

I, què caram, diguin el que diguin les lletres, sóc de boleros, de tangos, de cançons romàntiques, de tragèdies operístiques i de cançons revolucionàries.

Visca la música!

Olga Xirinacs ha dit...

Té raó la Carme ajb això de 'rissar el rissu'.
Així i tot penso que la lletra d'un bolero faria per a una tesi doctoral sobre sentiments i conrtadiccions.
Jo aquests dies repasso "Toda una vida" (o com se digui". M'agrada perquè reconeix un final que ningú pot saber. " ... me estaría a tu lado, /no me importa en qué forma, / ni donde ni como / pero junto a tí." Aixi fa una filosofia acceptable. Però després continua: "no me cansaría / de decirte siempre, / pero siempre siempre, / que eres en mi vida / ansiedad, angustia y desesperación...".
Bé vaja, una eternitat així, què voleu que us digui.
salut i ritme per a tothom.

Montse ha dit...

Aquesta classe d'amors, Olga, són (eren) els amors angoixants, culpables, desesperats, imagino que el que entenia la societat quan van sorgir aquestes lletres tan bèsties... ja sabem que molts matrimonis se celebraven per conveniència i ben poques vegades sorgia l'amor de veritat entre la parella. Alguna n'hi devia haver. I llavors s'enamoraven de qui no tocava... i venia el "llanto y el crujir de dientes"!
Sense arribar a tant, la generació dels meus pares (els meus pares inclosos, és clar) va ser just la de la postguerra. Eren temps de prometatges llarguíssims, on no podien, com aquell que diu, ni agafar-se de la mà... ma mare m'explica que fer-se un petó als llavis era considerat pecaminós i que calia esperar a estar casats. I tot i així, hi havia capellans que els deien que "tenir ganes de fer-se petons, abraçades, moixaines... ja no dic res d'altres tipus de desig, perquè ni en parlaven, era fomentar un amor brut".

per escriure boleros, tangos òperes i pel·lícules de llargmetratge carregades d'angoixes, pecats, desespers, plors i... encara no entenc com no generaven un odi visceral per tot allò religiós! (bé, sí que ho generaven, però no tothom ho confessa)

Sanzsoto ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Sanzsoto ha dit...

Yo no pienso que sean sentimientos atribuibles a un tiempo determinado, las pasiones siempre acompañarán al ser humano ¿y que sería de una vida sin pasiones? las canciones, como las novelas o las películas no dejan de ser una ficción y probablemente lo que mas apreciemos en ellas es que de alguna forma nos hagan vibrar
En cuanto a lo que apunta Olga y pese a todas esas contradicciones que pueden creársenos, amar no es gratuito y también produce sentimientos de dolor, pero mas doloroso sería no haber amado nunca, aunque también está claro que esa es mi particular percepción de la vida.

Silvia ha dit...

A mi no m'agraden els boleros ni tal. Segurament influenciada pel meu pare. Nosaltres escoltávem Jackson's five i tot de Motown, música negra: Marvin Gaye, etc. Al Serrat, i a alguns cantautors de ses illes de qui he perdut el nom. El fet és que a mi m'agrada escoltar música sense saber qué diu la lletra ( digueu.me inculte, mai he entés un borrall de angès) perquè sento l'intensitat de la melodia i la lletra més o menys la "escric" jo. Eracom les lectures d'amor, les novel.letes de quan erem joves. Jo no tenia necessitat de llegir-ne perquè me les escrivia jo mateixa, a mida, i mai he gaudit tant com d'aquells contes d'herois i princeses que m'explicava a mi mateixa. Potser no he tingut la sort de viure una passió demencial que em portès més enllà de mí mateixa; però us asseguro que en l'imaginació he viscut tot l'amor més dolç i obscur. A mí m'agraden, Montse, les lletres blaves teves, més que la cançó; no la entenc ni la sé assimilar. La meva àvia cantava cançons de llegendes catalanes; com sento ara haver-les perdut, perquè pocs les recorden. Per mi la musica és l'art més gran de la humanitat. Res m'ha fet vibrar com una melodia que s'adapti al que sento, o que jo faig meva per instint. Bravo per l'entrada interessant i els comentaris sense desperdici.