divendres, d’agost 04, 2017

Mi Dios soy yo

Encarna Velázquez va publicar la primera novel·la, amb un títol potent, als vuitanta anys.
Vivia a l'Ametlla i jo anava a casa seva caminant. Ahir va marxar.




Des de Cornèlia Abril t'escric una nota breu per expressar gratitud. Dient gràcies, Encarna, n'hi hauria prou. Però em ve de gust deixar constància del motiu: les estones que hem passat a casa teva parlant de llibres, amb la Imma, la Consol, també a vegades l'Antonio, el teu marit. Ens hem explicat de quins autors i de quines obres hem begut o hem refusat l'essència o la sensibilitat; ho fèiem només pel gust de posar en comú la nostra manera d'entendre la literatura, d'encarar l'escriptura, de recitar poemes. Aquest és un tema de llarg recorregut, i no n'hauríem tingut mai prou. Tot just començàvem unes tertúlies casolanes que prometien molta força. Ara haurem de fer l'exercici de rellegir en solitari. Quin greu! Serà en els poemes que t'agradaven, -tu no voldries de cap manera que fos en la pena- on retrobarem la satisfacció d'haver compartit les nostres paraules.

-Matilde Nuri i Espona-


'Mi Dios soy yo', Encarna Velázquez
Editat per Círculo Rojo Editorial

6 comentaris:

Olga Xirinacs ha dit...

Fantàstic tenir una interlocutora com ella.
Les llargues avingudes de l'altre món permetran moltes converses interessants.

... i escaig ha dit...

estava convençuda de que per trobar la felicitat cal ser bona persona
i sí, una bona interlocutora fa la vida més amena, intel·ligible
ho sabem, oi? gràcies, Olga, de cor
.

Silvia ha dit...

Quin dol més intens, perdre una ànima que comparteix moments, idees, sabiesa. Com diu Olga, jo també espero retrobar converses i alegria en altres espais, no sé quins. Però els llaços d'estimació no es deslliguen després de la mort. Sento la teva tristesa, estimada.

... i escaig ha dit...

és el valor de la conversa, l'amistat

si som energia, podem ser transformació

Montse ha dit...

Us veig molt convençudes del retrobament posterior en altres dimensions... a mi, auests temes em perturben força. M'agradaria molt, quan morís, poder retrobar-me amb els éssers estimats i continuar les converses que van quedar en l'aire. Però, per una altra banda, no acabo de creure'm que la meva energia "posterior", un cop desaparegut el meu cos, serveixi per això. Penso, més aviat, que potser vagarà per l'espai sideral, com deia aquell.

Dit això, perdre una persona estimada, amb qui pots mantenir converses intel·ligents, amb qui pots compartir idees, compromisos i projectes, és un cop massa fort per a la feblesa humana. I és que la mort és el que ens fa febles. I les nostres ments, per molt preparades que estiguin, no sé si mai ho podran estar tant com per no haver de passar un dol.

Com més gran em faig, més entenc el dol, i més em perturba el tema. Deu ser per la presència implacable de la seguretat que ningú no s'escapa d'una mort segura!

Tal com ella volia, doncs, Mati, rellegeix els poemes i que no sigui en la pena! (respectant, això sí, el dol)

... i escaig ha dit...

hi ha persones que sempre ens omplen d'energia vital, també els seus relats, que ens ensenyen a lluitar, que ens mostren els arguments; és un tresor al qual podem optar i accedir si llegim les reflexions passades pel sedàs de l'edat

ja hem llegit alguna cosa interessant sobre el tema de les ànimes en la novel·la d'Olga Xirinacs: excel·lent, Reencarnacions miserables
.