diumenge, de juny 04, 2017

Where Have All The Flowers Gone?



De bon matí, fa de bon veure, un paisatge com aquest. Eleva l'esperit. Des d'aquest indret, des d'on s'ha fet la foto, es pot sentir l'olor del mar. Quasi es podria dir que pots notar a la llengua el gust de la sal.

És d'hora: hi ha poca gent, pel poble - per la ciutat- ja diuen molts dels que hi habiten- perquè les seves dimensions, sobretot humanes, fan que ja no se li pugui aplicar el substantiu "poble". és una vila. O una ciutat. Petita, però ciutat, al cap i a la fi.

La temperatura acompanya. Al cap d'unes hores farà massa calor.

És un bé de la Natura, tot plegat. I també, per descomptat, de les modificacions que l'home ha fet damunt la Natura.

Per bé? Per mal? Qui ho pot saber... no volem pas continuar vivint a les cavernes, està clar. 

I tanmateix, hi ha coses que són només a les mans de l'home, perquè d'aquí a uns quants anys - no gaires- els nostres fills, els nostres néts, no hagin de lamentar-ho i no s'hagin de fer la fatídica pregunta: Què s'ha fet, d'aquelles flors?




M.Montserrat Medalla-
Cornèlia Abril- Blanes

8 comentaris:

Olga Xirinacs ha dit...

Déu ha creat la natura, però els jardins els ha fet l'home.
La fe pot moure muntanyes, i també els màquines, però l'home pot cremar boscos o plantar-los.
Els paisatges es mouen.

Silvia ha dit...

M'hi he trobat tant! Aquí no tenim mar, però sí natura estimada- i cases còmodes per viure- i espero també que els nostres fills i nèts mai hagin de fer-se ( o fer-nos a nosaltres) aquesta pregunta. Què s'ha fet d'aquelles flors? Hem de preservar la terra, perquè és el lloc sagrat on els nostres avis i els nostres fills van viure i viuran.

... i escaig ha dit...

com en el conte de J. Giono, podem ser qui planta arbres i creure en l'efecte dels petits gestos
el futur depèn de nosaltres en gran mesura
molt bona la cançó!

Cornèlia Abril ha dit...

I quan es mouen, ens fan trontollar... a nosaltres i també als animals. Tant de bo només es fessin jardins! (on hi tingués cabuda qualsevol animaló)

Cornèlia Abril ha dit...

Com a la cançó de Serrat... sempre associo els fets a músiques (és la meva mania, ja ho sabeu)
Tant de bo que els nostres fills i néts puguin continuar contemplant la Natura + els canvis produïts pels homes, que no caiguin en un buit d'quells de pel·lícula de terror (Blade runner i similars)

Cornèlia Abril ha dit...

Els petits gestos acaben sent grans!
Ja saps que jo sempre tinc bandes sonores per tot, hehehe...

Unknown ha dit...

Jo no tinc la sort de tenir el mar tan a prop, però sí la muntanya. Cada petita flor, insecte, pedreta, tons de verd, de groc..és un petit tresor que a vegades no sabem valorar prou. Potser perquè pensem que sempre el podrem trobar.

Silvia ha dit...

On son ara aquelles flors
que van guarir-nos de terra erma
que van donar-nos l'olor de primavera?
Flors de fusta de sant Joan, flors d'espìgol,
roses grogues, roselles dels camps de blat,
petites flors sense nom encara, xiques flors
dels til.lers, brunzit d'abelles...
Les flors moren i retornen, com una promesa
sempre acomplida, i s'obren en lluna gràvida,
i si un dia malhaurat no s'obren més,
haurem de doldre'ns, i redimir-nos;
Tant de bo mai haguem de dir-nos:
On son ara aquelles flors...?