dimecres, de juny 21, 2017

LLEIALTAT

Tenim un desig, els comprem, els regalem. Són petits, juganers, adorables.
Però trenquen coses, mosseguen, ploren, caguen, es fan grans, vells, emmalalteixen.
Necessiten pastilles, vacunes, passejar, dedicació, amor.
No tenim espai, jardí, temps, ganes, paciència, diners, excusa, memòria...
No podem, no volem! Què fem? Abandonar-los, sacrificar-los, deixar-los en un refugi.
Tenen cura d’ells, els alimenten, protegeixen,  els busquen una nova llar.
No tenen recursos suficients, ajudes, voluntaris, comprensió.
No poden rendir-se, no volen! Què fan? Seguir lluitant!
Ens compren, ens regalen. Ens estimen? ens abandonen, ens maten.
Tenim el destí a les vostres mans, no pas a les nostres potes.
No volem viure sense vosaltres. Podem sentir, enyorar, estimar...
Què fem? Donar-ho tot.

Què volem? Lleialtat!


-Pepa Bagaria


Fotografia extreta de la pàgina web: http://topofohiopetshelter.org/


8 comentaris:

Olga Xirinacs ha dit...

Estimats animalons, no tots teniu una vida feliç, però jo us la desitjo cada dia més amable.

Silvia ha dit...

Els nostres "animals de companya", que a vegades es fan estimar tant i que son amics del seu "protector", sovint també, com dius, es troben en condicions lamentables per descuits, desafecció, etc. Ens manca, a molts humans, el sentit de protecció. Si aculls un animal amb tu, ell depen totalment del teu caràcter, de la teva bondat o el teu egoïsme. Ens manca allò que se'n diu responsabilitat personal. En altres bandes es mengen el que aquí tenim per companys ( a Còrdova es veu que no se'ls mengen, només abandonen, maltracten, torturen...els galgos que no corren prou o han envellit ) i tal com aquí els bòvids i equins que acaben filetejats, en altres llocs són estimats i protegits ( les vaques, que aqui sofreixen tractes espantosos- se'ls separa dels nadons, s'abusa de la seva producció de llet, se les arrossega cap a la matança quan ja estan massa agotades i malaltes i velles per produïr ) son animals amables, empàtics, carinyosos. Ens hem allunyat tant del seu sofriment en captivitat i de la seva matança que fins algunes empreses càrniques llueixen logos amb dibuixos de porcs, conills, gallines...somrients i acolorits.
Jo no menjo carn per no infligir més dolor. Però culturalment en mengem, i no pretenc de cap manera molestar a les persones que en mengen. Només demano que ens fem conscients de la situació de les nostres bèsties. Com un granger de USA deia, aquests animals han de morir un dia, què hi fa si és dins un escorxador o turmentats pels voltors i les hienes quan ja no puguin aixecar-se. Però enfront de la mort hi ha la vida. Donem-els-hi als nostres animals una vida bona, amb bon menjar, lloc per moure's, no els tinguem lligats, empresonats un sobre l'altre, sobre les seves deixalles; donem-els-hi aigua neta, escalfor o frescor quan en necessitin. Això, la societat ho pot aconsseguir, si en som conscients.
Bon post per pensar, estimada ànima.

... i escaig ha dit...

és massa facil fer mal, és massa a l'abast de qualsevol barroer

m'ha fet impressió aquesta frase 'no poden rendir-se': el joc pervers del mal juga amb totes les variants, té el control abdolut de totes les solucions,
vull pensar que excepte d'una, prou potent, i aquesta és la gràcia de la vida
.

Unknown ha dit...

Un desig compartit Olga, tant per als animals com per a les persones!

Unknown ha dit...

Els humans no ens manca el sentit de protecció, però sempre envers nosaltres. Ens manca empatia cap a la resta d'espècies amb les quals compartim aquest món. Ens manca compassió, també i humilitat. No cal que ens sentim el centre de l'univers. Totes les espècies, animals, insectes, etc, tenen la seva funció i totes són importants per mantenir un ecosistema que ens estem carregant precisament l'espècie en teoria més intel·ligent. Per sort, no ens manca a tots!
De la indústria càrnica no em facis parlar perquè em poso malalta...

Unknown ha dit...

Exacte! em nego a pensar que el joc pervers del mal tingui el control absolut, com dius. No! Està en les nostres mans...

Cornèlia Abril ha dit...

Deixo l'enllaç d'un article que m'ha semblat escrit en línia amb la teva manera d'enfocar el tema. La mort del toro, de N. Ferré.

http://www.ara.cat/opinio/mort-del-toro_0_1819018084.html

I en destaco aquest fragment:
"El valor no és plantar-se davant d’un toro amb una espasa. L’home no ha de ser l’ésser que sotmeti sistemàticament les bèsties, les dones, el món per al seu propi plaer. L’home no cal que es colpegi el pit per indicar-nos el seu coratge. Podem no entendre l’escalador o l’escaladora que s’aferra a muntanyes impossibles, o qui vola jugant-se la vida per un cel que està fet per als ocells. Però aquest és un somni humà. Matar toros és un malson. No distreu. No impressiona. És una lluita desigual. El toro no mata. El toro no es resigna i té banyes. Tot és molt simple, en realitat. Que deixin els toros en pau. La poètica de la violència és un dels grans enganys dels caps que pensen en imperis. El torero Enrique Ponce va dir: “Si el toro patís, se n’aniria”. Qui vol formar part d’una societat amb aquesta lògica aclaparadora?"

Cornèlia Abril ha dit...

Perdó, i rectifico: N. Farré.