dilluns, de maig 29, 2017

Cada dia, la història

Fa uns quants dies que em dedico a repensar la història recent catalana a partir de la història general del segle XX. Ho faig sense pretendre res. Analitzo fets concrets des del punt de vista de la persona que soc en el meu entorn familiar; també des del punt de vista de Cornèlia Abril, grup literari heterogeni, format només per dones; valent-me de biografies concretes. Per exemple, ahir, a casa, escoltant Raimon a la TV en el seu comiat després de seixanta anys dedicats a cantar. O, també, la setmana passada en l’adéu a Pilar Cabot, poeta i llibretera vigatana, estimada, de qui ara rescataria una paraula: BENIGNE, paraula d'ús freqüent en els versos que va escriure. 

Un i altra son referents. Persones de les quals jo no en conec dobles cares. Testimonis de vida que transmeten informació de primera mà. Sempre els he trobat allunyats de la hipocresia social. Quan escolto les seves paraules em pregunto com pot ser, després de tanta lluita compromesa, que hàgim  anat a caure en la ridiculesa més gran de totes: l’èxit fàcil.



Estudiant les biografies de Raimon o de Pilar Cabot, o de les persones que son com ells, podem entendre una part de la nostra història recent: d’on venim i per quines raons hem hagut de sovint recórrer camins fressats o no gaire planers. Un cop entès aquest punt bàsic, se’ns despleguen unes quantes extensions del pensament, totes interessants. La majoria dels qui avui estem a la ratlla dels cinquanta, any amunt o any avall, hem hagut d’entendre de nou alguns episodis del passat. Perquè s’ha fet evident la falta de veritat. Hem vist aparèixer una escletxa, fonda i negra, plena de noms i cognoms, negada de fangs i llots, gens lloable, producte del corrompiment i la degeneració ètica. 

La corrupció és una pràctica nefasta per la condició humana, ja ho sabem, i perillosa a l'hora d'encarar l’educació de futures generacions. 




Jo sento un profund respecte per les persones nascudes durant la primera meitat del segle XX. Algunes han estat relataires excel·lents; ens han deixat testimoniatge en perspectiva de la societat i del moment històric que els ha tocat viure. Guerra, gana, censura, exili, ressorgiment econòmic, transició democràtica, crisi econòmica.Temes de capital importància. Ens han explicat també com han hagut de resoldre les qüestions domèstiques, la vida quotidiana, plantar cara. I, com en qualsevol historia particular: treballar i deixar que els fets, o l’obra, en el cas dels artistes, parlin més que les paraules vanes. 

Llavors, igual que ara, ens han parlat de i en l'idioma universal: estimar, sempre, sense interposar envans ni plafons en la construcció de l’edifici propi, el del jo, el d’un jo inserit a la societat. I, si hem llegit amb atenció, potser haurem après a pensar la història, amb tota la seva complexitat. 



Matilde Nuri i Espona
Cornèlia Abril

6 comentaris:

Olga Xirinacs ha dit...

Quin greu quan ens falten les persones-referent, senzilles de cor i valentes per portar el pes de la vida.
L'un en olor de multituds; l'altra, en un relatiu silenci, la nostra memòria els fa presents.

Silvia ha dit...

II quantes persones han viscut vides silents, allunyades de cap publicitat, desconegudes? Tantes vegades les grans persones en bondat i honradesa viuen sense agitar als altres! Penso molt sovint en artistes que no coneix gairebé ningú, en escriptors, poetes de qui queda un recull de papers dins un calaix vell! Jo tinc l'esperança que hi ha més ànimes bones del què ens pensem, per aquest mateix silenci seu. M'ha agradat molt aquesta entrada, tan pel tema, com de la manera que està escrita.

... i escaig ha dit...

i jo valoro la sort d'haver conegut les persones-referent, d'haver compartit algun instant de vida: m'acompanyen sempre, com un contínuum, és un sentiment de pertinença espiritual poderós, indestructible
.

... i escaig ha dit...

en el món artístic hi ha silencis i fanfàrries, discursos i banalitats, i de tot en fem matèria d'estudi; segur que hi ha més ànimes bones; però surt un boig a fer mal i en parla tothom...
en fi, gràcies, Sílvia

Sanzsoto ha dit...

Tan solo me vienen unas palabras a la cabeza después de lo leído:

Te fuiste con el alba y me dejaste
sin guía ni patrón en mi velero
sin puerto al que arrumbar y a la deriva
sin una despedida, sin consuelo.
Te fuiste como quien ha cumplido con la vida
tranquilamente y sin hacer ruido
me dejaste el recuerdo de tu estancia
y el renacer contigo.

... i escaig ha dit...

tan solo, Sanzsoto!
'como quien ha cumplido con la vida'
me parece que es a eso que debemos aspirar
tan solo, ;)
Sanzsoto
.