divendres, de març 17, 2017

Rareses


Rareses

web Vinyolasrellotger
 

Sing Raresa: 1 Característica de les persones o coses rares. 2 Manera estranya d’actuar. 3 Cosa poc corrent, que costa de trobar normalment, extraordinària, i per això, de molt valor.



El meu amor per les singularitats, les bajanades, els culebrots vivencials, les manies de l’altra gent i en general tot el que compendia les ficades de pota i les rareses dels meus connivents, ha estat defraudat, apallissat, tirat per terra i desencisat d’aquest món de vulgaritat extensa i extenuant. Ho lamento molt. Jo, no sóc cap show, però els altres, per què no poden ser-ho? Per què la vida és així, tan llisa, tan pintada de colors soferts, de barris de gent sensata, de gossos amb corretja? Ahir vam anar d’excursió. A un lloc del riu on hi ha una petita bassa d’aigües- encara - transparents. El lloc estava ocupat: uns quants joves amb els cotxes oberts i un equip de so a un volum espantable, un xumba-xumba d’escassa melodia i menys elegància, ens barraven el pas, amb un afegit que no hagués calgut: els nois es dedicaven a disparar amb escopeta de balins als peixos i les granotes de la presa. Dius, i no es podien quedar a casa seva, a molestar? Jo no tinc mala bava. No, no. Jo senzillament sóc gran. I la paciència se’m va acabant. Mai en vaig tenir gaire, tampoc. I la gent que fa coses previsibles em treu de polleguera. Vas al súper: un senyor es vol colar a la cua de pagament. Hi ha senyors grans que sempre tenen molta pressa. Això no és dramàtic, passa tota l’estona. Te’n vas al bosc, i cap novetat; el timó sobreviu, els ciclistes et passen per sobre, hi ha rètols dient que no facis foc. Cap ironia, cap picada d’ullet; tot raonable i seriós, com unes faves a la catalana dins un recipient de plàstic, de colors foscos, amb el suc fred, així com mort, o un jugador de futbol a la porteria, sempre aquella cara concentrada, clar, o para el xut o li foten un gol, res de mitges tintes, o blanc o negre, una vida trista. Per sort, hi ha espurnes càlides enmig de tanta decepció. Com l’historia del grup d’avis que va aconseguir tancar el MacDonald’s del centre de la ciutat. Els avis van trobar que el Mac era més espaiós que el Casal, i més ben il·luminat, i allà es passaven les llargues hores de tarda, prenent cafè amb llet, xerrant i llegint el diari. Cada cop eren més. Això al Mac no li va fer gaire goig, clar. Les cadenes de menjar ràpid volen que mengis i que ho facis de pressa, per deixar lloc a d’altres clients. Els avis ni menjaven ni tenien pressa. Resultat: no es venien gaires Big Macs, i el local era ple a tothora. Suposo que hi va haver altres raons a l’hora de tancar, però aquesta en va ser una de rellevant . Els avis es van instal·lar a altres bars de la zona i aquí pau i després gloria. Això és una cosa maca. Com la botiga del rellotger on vaig entrar fa dos dies. Costa d’entrar en aquesta botiga. Des de fora té un aspecte desolat: un taulell destarotat, escassa il·luminació, la porta sempre tancada- això, no ens enganyem, és una barrera mental: no et volen a bones, has de trucar, t’han de veure la cara, i llavors t’obren, o no - i uns quants rellotges, no gaires, ni gaire espectaculars, un aquí, l’altre allà. Però jo volia veure rellotges i el senyor em va obrir. Es veu que els rellotges per vendre els tenia a la rera-botiga. De seguida vaig intuir que aquell senyor no volia vendre els seus rellotges. 


Em va impedir el pas una estona, i quan va entendre que no se’m trauria del damunt si no em donava una mica de peixet, em va escortar a dins, en un silenci opressiu. Darrera la buida botiga hi havia la càmera del tresor. Passatges i estances de sostres desiguals agombolaven rellotges de tota mena i factura, d’èpoques diverses, a més d’altres objectes i bibelots en procés de restauració. Després, una cambra similar, amb armaris plens de llibres antics, autòmats, maquinaries velles, més rellotges. Un passadís conduïa, finalment, a una sala gran: el cor definitiu, la cúpula sagrada. Uns armaris imponents ocupaven gairebé totes les parets de la sala, i aquests armaris magnífics i empolsinats eren el receptacle de dos mil calaixets de diferents mides i factures, cada un d’ells etiquetat amb signes indesxifrables escrits a mà; cap era obert el dia que vaig ser-hi. Més rellotges i més taules desiguals entre munts de llibres i d’artefactes inclassificables, i en dues taules dos senyors corbats sobre uns instruments brillants, operant el cor d’uns mecanismes obsolets i meravellosos. Els rellotgers són com són; per treballar volen estar isolats, i no és que desconeixin els atractius d’Internet, és que s’enorgulleixen de no tenir-ne, perquè el seu món és encara més virtual que la xarxa, el seu món és tan virtual com ho és cercar l’ànima d’un rellotge mort per tornar-la a reviure, i per això els rellotgers viuen a la rere-botiga sense fer escarafalls, sotmesos a la màgia dels calaixets i els mecanismes hidràulics, i quan han arreglat un rellotge vell, els reca de posar-lo a la venda, perquè aquell rellotge se’l senten seu, i per aquest motiu,  les botigues de rellotges antics cada cop semblen més inhospitalàries, i suposo que qualsevol dia tancaran del tot, perquè els clients no els destorbin, i puguin estar tota l’estona allà als seus dominis, remenant petits objectes fascinants. Però la vida normal no té aquesta mística d’olor de fusta. La vida normal s’assembla més a la dramatització d’un anunci de rentavaixelles. Pel carrer, ahir, un xicot em va donar un full de propaganda d’una clínica d’estètica. A dalt de tot posava:   “ Pecho a la carta”, amb fotos de gent tota posada, i pel mig deia altres coses sobre abdominals i culs, i al final, així en lletres grosses, la perla definitiva, el senyal inequívoc que els temps han canviat. Deia, ai senyor, deia: “Drenajes linfáticos incluidos en todas las intervenciones” com si et regalessin un necesser quan compres una revista, com si uns drenatges fossin cosa de cada dia: “ Vaig al terapeuta; res, que se’m embassa la limfa, fa uns dies”; com si haguéssim perdut el seny que ens quedava, una cosa trista. Això d’estar guapo i jove tota la vida, jo ho trobo sobretot molt cansat, però cada un gasta el temps com vol, és clar. Ara, les rareses són les persones no operades d’estètica i les que no volen sortir a la televisió. És a dir: els rellotgers.

Tan de bo visquin i pervisquin ells i similars, i ens lliurin una mica de ser llençats als pous profunds de la vergonya aliena, que, de mica en mica, acaba esdevenint pròpia.




6 comentaris:

Montse ha dit...

M'encanta! no puc dir res més :)

Olga Xirinacs ha dit...

Molt atractiu aquest escrit, i la descripció de las rellotgeria. És evident que l'olor aquella de fusta antiga, aquell nirvana, quedaria desfeta pels gasos del carrer. Més val dins.
Ara, el del prospecte... sí que em cansa ja això d'esquivar sol·licituds de comprar alls, espàrrecs, sardines, flors, donar almoina als de terra, atendre partits polítics o qualsevol causa només que vagis pels voltants del mercat.
Una abraçada, bonica.

... i escaig ha dit...

venim d'aquella incongruència d'anar al banc a demanar un préstec i sortir de l'entitat amb dos, i contents! perquè a gastar s'ha dit; però el bon viure, no hi anava inclòs; soroll i més soroll, de tota mena, que resulta ser del tot previsible;

sort dels rellotgers
.

Silvia ha dit...

Moltes gràcies Montse!

Silvia ha dit...

Sí, la gent que demana i demana, no em refereixo a pidolar tan sols, al final és un esgotament físic i mental. Ens diuen tota l'estona: et volem, et volem...volem temps teu, diners, atenció, volem tot de tu...menys a tu mateixa. Moltes gràcies per anar-nos llegint, estimada Olga. És un privilegi que estimem molt, jo i les meves companyes i amigues. Una abraçada.

Silvia ha dit...

Exacte, Mati, sort d'aquests caus de calma o minsa felicitat, i sort de poder-hi entrar algunes vegades. A mi els calaixets m'agraden moltissim; mai saps si hi ha un tresoret o a quin dels calaixets serà. Gràcies per passar!