Xupadors de sang aliena

El dragonet el vaig trobar al terra, al carrer, immòbil i eixut. Era llarguet però no pas gros. El fred i l'aigua desplacen a aquests animalons del seu cau hivernal, i amb les poques forces que tenen no poden buscar altra aixopluc. Me'l vaig endur a casa perquè em va semblar que movia una pota. I els seus grans ulls no cessàven de mirar-me. Els dragonets no tenen parpelles; s'humitegen els ulls amb un cop de llengua de tant en tant. El vaig embolicar i escalfar, li vaig obrir la boca per fer-li empassar suc de raïm. No empassava. Va passar la nit en una petita mortalla a dins d'un calaix. A vegades, moltes, els animals al.lenteixen tant els signes vitals que poden simular la mort. Però aquest pobret meu no simulava res. Era mort, per bé que bell encara. Tant, que me'l vaig mirar amb lupa, literalment parlo. Les seves escates eren de color groc, i simulaven escuts, imbrincats un sota l'altre. A les parts dolces del seu cos- els plecs entre cos i potes, a la conca dels ulls, entre els ditets delicats- germinàven flors rojes de totes mides, com en un jardí japonés bicolor. Vaig portar el seu cosset al microscopi per veure aquelles roselles post-mortem. Jo em miro les coses molt petites a causa de la meva miopia, que no em permet veure res més enllà del nas, i ho faig com una mania, però no ho aconsello, perquè les coses petites volen tenir protagonisme, forma i espasmes, i no cal més confusió a la nostra vida, us dic, i a més, provoquen més malsons que altra cosa. Però allà és el pobre animalo, que deu anar passant cap a un cel ple de dragonets i de pedres calentes on ajaçar-se a fer delitoses migdiades. El seu cos és aquí, sota els meus tubs vidrats. Miro les roses, miro la més rojenca allà en un plec interdigital. Es mou amb moltes potes ( quatre a cada banda, que per això és un aràcnid) i està inflat i el cos el té abonyegat com un coixí amb botonadura. Els altres també s'agiten, alcen les potes vermelles, el cap enganxat a la pell tendra del rèptil. En busco fotos per la xarxa, i no costa pas de trobar-ne. Trombicula, es diu el bitxaco, i és tot tant roig perquè s'infla de sang i la pell li trasparenta.

Què fan els animals xucladors, aquí visquent sobre el cos mort...? Merda de paràsits. Engeguen un líquid anticoagulant en la petita i turmentosa ferida provocada, i xuclen i xuclen fins que del mateix pes es desenganxen de la pell aporrinada de la víctima. No vull pensar en els darrers dies, hores, del dragonet traspassat, llençat a la mort per gelor i desnutriment, suportant tant paràsit infame. Vull creure que en la seva torpitud no ha tingut somnis de horrors. Els animals, sabeu, també senten el dolor. Potser la solitud, la tristesa, l'alegria. Com podria no ser d'aquesta manera? 

Aquí va la part bonica, que he deixat pel final. Un dia abans d'aquest dragó, en vaig trobar un altre. Igual de gelat, enterc i immòbil sobre la vorera. Tenia una cua "nova" ( els gragons, si se senten amenaçats per un predador, una serp, un ocell ) tenen la facultat de desprendre's de la cua, que es belluga una estona i distreu al carnívor, mentre el dragó surt cames ajudeu-me. Després els hi creix una altra cua, com un misteri. Aquest altre dragonet era molssut, ample i robust. Estava gelat, però a casa es va començar a moure. No ha volgut menjar carn fresca ni cuinada ni tampoc vol aigua ni fruita. Em mossega sempre que l'agafo, això sí. És una preciositat. Als primers dies no volia posar-li afecte, però ara ja té nom, es diu Francis, no em feu explicar per què, que és llarg. La cosa és que sojorna, sembla que feliçment, a l'armari del menjador de portes de vidre, observat des de fora pel gatot de casa, que és caçador. Aquí us deixo la seva foto. No duu roses xucladores a la pell. I ara digueu-me si heu vist mai una figura, escates com aquestes, aquesta deliciosa ferotgia de moviments, en algun lloc de la terra o del cel. Deixem, deixeu-los viure, us ho prego. També ens alimenta la bellesa.