dimarts, 27 de juny de 2017

LEFTOVERS




Leftovers significa en anglès les restes, el que queda, allò que sobra. També és una sèrie de televisió. Concretament del canal americà HBO. He tingut el plaer de poder veure-la aquests darrers mesos. Una sèrie que més que un pur entreteniment ha estat un motiu de reflexió. M’ha fet pensar i a vegades simplement no et ve de gust pensar davant d’un televisor, però tampoc està malament fer-ho de tant en tant.
El plantejament és molt simple. Un dia, de forma inexplicable desapareix un 2% de la població mundial. Pares, germans, fills, amics, companys, parelles...Hi són i en un moment deixen de ser-hi. On han anat a parar? Què ha passat? Quina és la raó? En realitat no importa, la sèrie no ens ho explica, no és aquesta la finalitat que persegueix. El que importa és que passa amb els que queden. Amb les restes, els “leftovers”. Com s’encaren a aquesta pèrdua inesperada, sense cap motiu aparent, com aconsegueixen viure. 
Alguns ho fan mitjançant la religió. Apareixen cultes nous, sectes estrictes i absurdes, quimeres. Altres busquen el cònsol en els éssers estimats que per sort no han marxat. N’hi ha que per evadir-se de la realitat faran servir les drogues o la beguda. I qui simplement no ho resisteix i decideix fugir de la manera més dràstica. 
Ben mirat, però, el que explica la sèrie no és res més que el que passa cada dia al món. A qualsevol racó del planeta, algú perd a algú. Alguns cops també de forma inesperada, altres després d’un temps que els proporciona una mínima preparació. Però no per això la pèrdua és menys dolorosa.
És clar que a la vida no només perdem persones. Hi ha moltes altres pèrdues: la innocència, la joventut, els ideals, els somnis, els valors i conviccions, la confiança. La força, la resistència, la memòria, la salut...
Una casa, una feina, objectes que són records, fotografies. Hi ha qui perd fins i tot un país, qui ho ha de deixar tot enrere. La llibertat i l'esperança. 
Fins a quin punt som conscients els humans que la vida és una pèrdua constant? Estem preparats? Pensem només en el que tenim i podem tenir, en el que guanyem o guanyarem i no pensem mai en el que podem perdre? És un pensament massa desagradable, massa trist. Avui dia tothom ha de ser positiu, ha de ser feliç. El dol, com més curt i dissimulat millor. Però quan la pèrdua arriba, perquè arriba, ens colpeja de mala manera. 
Moltes vegades penso què és el que senten els animals quan perden algun company de quatre potes. Algunes espècies sembla ser que també passen un dol. Però és instintiu? els sorprèn la pèrdua? O la natura els ha preparat per això? Si els humans poguéssim assumir la possibilitat de les pèrdues, podríem valorar més el que tenim i encara no hem perdut? No desitjar tant el que no hem...i gaudir més del que sí hem? Potser així podríem afrontar millor la que serà l'última i més gran de les pèrdues: la nostra pròpia existència.
Avui ha marxat el meu preciós Joey. Dels gats que m'acompanyen, n’era el més vell. Ha conviscut amb mi durant disset llargs anys. He perdut moltes altres coses, altres animals i malauradament persones estimades, durant aquests anys. Com qualsevol altra “resta”, m’he fet gran i he deixat en el camí molts sentiments. No sé si hauré guanyat en saviesa, espero que una mica sí. Perquè per sort també anem guanyat a mida que anem vivint. Si no, com podríem suportar les pèrdues?  



Pepa Bagaria


Si teniu curiositat sobre la sèrie Leftovers, us deixo uns enllaços. Us recomano especialment la banda sonora:





diumenge, 25 de juny de 2017

En femení

Cornèlia Abril és un grup literari heterogeni, format per dones. Cap de nosaltres no és la dona ideal però totes podem concebre Cornèlia Abril com un ideal realitzable. Hem arribat a diversos estadis de conformitat que responen a un criteri molt clar: no pertànyer a cap isme o a cap ista. Això, d'entrada, significa la renúncia voluntària a vincular-nos a moviments o línies de pensament actiu concrets. No ho necessitem per escriure. Tanmateix ens agrada pensar en femení i lluitem per aconseguir el respecte que tota dona, sigui com vulgui ser, es mereix pel simple fet de ser una persona. 


                             


Sí, som dones, som persones, i configurem la societat en la que vivim. Allà on hi hagi una mà que s'extralimiti, allà anirem, i sabrem ser totes-una i defensar la causa, la dignitat de cadascuna de les dones, perquè aquest és l'únic posicionament des del qual podem també tenir cura de la dignitat pròpia i de la de les nostres mares, filles, netes, germanes, sogres, nores, amigues, companyes de feina, dones o persones ubicades en el món, situades geogràficament en qualsevol punt del planeta, un lloc que, per allunyat que sigui, ens resulta familiar, amigable, proper. 



Totes les integrants de CA escrivim pel gust de fer-ho, malgrat tenim o hem tingut en algun moment altres feines. Per exemple, la Sílvia Armangué és biòloga, treballa en la prevenció del càncer femení; la Montse Medalla durant molts anys s'ha dedicat a la logopèdia i a la psicologia infantil en escoles de la Selva; la Carmen Sanzsoto és artista visual; la Pepa Bagaria és bibliotecària i es dedica a la catalogació de revistes i documents afins, la Maria Cirera és traductora, i jo, òptica per bé que en excedència. 


L'origen de Cornèlia Abril l'hem de buscar a les xarxes socials: Associació de relataires en català ARC, blocs, publicacions virtuals. Perquè precisament la virtualitat ens ha permès fer compatible la feina, la família i l’escriptura. Sovint a casa meva he fet la brometa que primer són els macarrons, i després les lletres. Potser per això l’escriptura de la Cornèlia és vocacional i amateur, vivencial, tocant sempre la vida de molt a prop. Entre nosaltres, trobem navegants de mar endins, vídues, més d'una situació extrema en salut, canvis de feina, canvis de parella, la maternitat, l'amor i el desamor; toquem tots els temes de l'existència, de cara o al biaix, fantasiegem o derivem, a vegades, cap a la poesia, i tot per explicar històries, per contar aventures, per descriure les dèries de la condició humana. 

I això, com diu la Sílvia, no ens fa més sàvies ni més bones, però sí més felices. 
Nosaltres, totes.



Matilde Nuri i Espona
Cornèlia Abril










dimecres, 21 de juny de 2017

LLEIALTAT

Tenim un desig, els comprem, els regalem. Són petits, juganers, adorables.
Però trenquen coses, mosseguen, ploren, caguen, es fan grans, vells, emmalalteixen.
Necessiten pastilles, vacunes, passejar, dedicació, amor.
No tenim espai, jardí, temps, ganes, paciència, diners, excusa, memòria...
No podem, no volem! Què fem? Abandonar-los, sacrificar-los, deixar-los en un refugi.
Tenen cura d’ells, els alimenten, protegeixen,  els busquen una nova llar.
No tenen recursos suficients, ajudes, voluntaris, comprensió.
No poden rendir-se, no volen! Què fan? Seguir lluitant!
Ens compren, ens regalen. Ens estimen? ens abandonen, ens maten.
Tenim el destí a les vostres mans, no pas a les nostres potes.
No volem viure sense vosaltres. Podem sentir, enyorar, estimar...
Què fem? Donar-ho tot.

Què volem? Lleialtat!


-Pepa Bagaria


Fotografia extreta de la pàgina web: http://topofohiopetshelter.org/


dimecres, 14 de juny de 2017

Presentació de SI ES FA FOSC a la Biblioteca Comarcal de Blanes





Dimarts i 13. Un sol de justícia. Una biblioteca a tres passes de la platja amb una aigua preciosa.
Com es pot convèncer a algú que en comptes d'anar a fer un bany, una passejada o simplement prendre alguna cosa fresqueta en alguna terrassa davant del mar, vingui a compartir una estona amb Cornèlia Abril?  I més quan el títol del llibre que presentem és Si es fa fosc?
Doncs amb un acollidor escenari, una bona preparació prèvia, molta il·lusió i amb una col·laboració ben especial del grup de teatre El Mirall. Moltes gràcies a la Biblioteca Comarcal de Blanes per deixar-nos, un cop més, disposar d'aquest espai, al Mirall per la seva participació, que ben bé es podria dir que ha estat per pur amor a l'art i a totes les persones que hi van assistir i no es van deixar temptar pel mar, ni atemorir per la calor o les supersticions absurdes!

La vetllada començà amb la benvinguda per part de la directora de la biblioteca Gemma Ciuró



Agraïm també la participació del nostre editor, Oscar Esquerda, que va fer una petita introducció



A continuació Josep Alum de El Mirall ens va dedicar unes boniques paraules  per explicar qui és i que fa Cornèlia Abril



Seguidament, les autores van presentar els seus relats o els de les cornèlies que no havien pogut assistir i les integrants de El Mirall, Eva Ariza, Paula Tomé i Carme Rodríguez, van fer una lectura d'un fragment de cada relat. Abans, però, vam demanar la complicitat de l'audiència. Per poder gaudir millor d'algunes de les lectures, calia posar-se un antifaç!  Val a dir que el públic va respondre molt positivament a la proposta i van escoltar des de la foscor els diversos fragments.



Cada lectura anava precedida d'una peça musical, però sense cap dubte, la més espectacular va ser el Duetto Buffo di due gatti que ens van cantar en directe Josep Alum i una col·laboradora de El Mirall, amb una preciosa veu!



Posar-se l'antifaç no va ser l'únic que vam demanar al públic. Se'ls van repartir també diaris i bolígrafs, perquè dibuixessin els que els vingués de gust, tot escoltant la lectura del relat Cotó i neu de Maria Cirera. Quan vam recollir els diaris al final, vam poder comprovar la imaginació o la inspiració d'alguns dels assistents!

Per acabar, encara es va demanar una darrera coseta. Es va repartir un mena de pastilla blanca sense explicar exactament que era fins que va acabar la presentació. La pastilla era una petita dosi d'Arsènicum Album. Josep Alum ens va explicar que és una substància verinosa que en petites dosis pot resultar beneficiosa. Les petites dosis del relats que vam donar al públic  també ho van ser, però amb una diferència i una gran avantatge: una sobredosi de Si es fa fosc, mai serà mortal i l'únic perill que pot oferir és que no puguis deixar de prendre-la fins que s'acabi.


Moltes gràcies un altre cop a tots els que van fer que un dimarts i 13 fos una vetllada tan especial! 


dilluns, 12 de juny de 2017

Així vivim



Així vivim; amb força, amb dolor, així creixem, lligats a l'ànima interior, ferotgement, lligats a minsos esclats de rauxa i llum, marcats, dolguts, amb l'esperança de sobreviure al mal temps, de trobar el llac blau entre les roques. Que els vents ens siguin bons, i l'aigua fresca. Per molts anys.






Silvia Armangué
Calders, 12 juny 2017

dijous, 8 de juny de 2017

Per amor a l'art

Per amor a l’art


Fa poc més de trenta anys, el curs 1985-86, en Josep Alum, metge, però amb vocació teatral (teatrera?) a molts nivells, va impartir un taller de teatre a nens i nenes d’11 i 12 anys de l’Escola Joaquim Ruyra de Blanes.

Objectiu: que els alumnes aprenguessin a estimar el teatre i, sobretot, a conèixer-lo i a adonar-se que hi havia un altre punt de vista que no era solament el d’espectador passiu. Un dels punts més importants: la creativitat.  Que veiessin que el teatre no consisteix només a memoritzar un text i recitar-lo amb més o menys gràcia (que també, però no solament això).

D’aquesta experiència en va sorgir el grup de teatre El Mirall, que l’any 1990 es va legalitzar com a associació cultural. Després de més de 30 anys, encara té vida pròpia.

En tots aquests anys de trajectòria hi ha hagut un vessant pedagògic, impartint cursos i tallers en escoles i instituts de Blanes, així com un vessant creatiu d’elaboració d’espectacles, alguns ideats pel mateix Josep, d’altres, sorgits del treball de conjunt del grup, en ocasions, i en d’altres ocasions, sorgits d’alguns dels seus membres.

El Mirall ha participat en mostres de teatre, concursos i festivals d’arreu de Catalunya, de la resta d’Espanya i fins i tot de l’estranger, com Marsella, Nàpols, Palerm i Tunis.

L’evolució del grup ha estat molt bona: han anat creixent i han deixat una autèntica petja, no solament a Blanes, sinó a tot arreu on s’han presentat.

El Mirall mai no ha estat un grup endogàmic: sovint, han representat obres dirigides per d’altres professionals del món del teatre, com Pau Miró, Cristina Cervià, Ester Nadal, Sergi Gibert...

He estat lligada a El Mirall per moltes raons que ara no vénen al cas, una d’elles, per l’estimació que professo als integrants del grup i al seu director, per afició, perquè sempre he pensat que a través d’El Mirall s’ha promogut la cultura lligada a contemporaneïtat, a creació, a seriositat i disciplina, a la feina ben feta,  a espectacle de qualitat i el més important de tot: s’ha anat canalitzant una bona colla de joves cap a la cultura.

S’han fet obres populars, com “Els Pastorets”,  s’han commemorat efemèrides amb la presència de diversos altres grups, musicals, teatrals, de ball... i sempre, sempre, amb l’estímul que representa el treball d’equip, sense prioritzar egos o individualitats.

D’alguna manera, el nostre grup literari, Cornèlia Abril, també té com a objectiu la divulgació de la cultura, en el nostre ca, la literatura, però fusionant-nos amb la pintura, la música, el ball, el mateix teatre, si s’escau i sense descartar d’altres tipus de conjuncions que en un moment o altre ens vingui de gust barrejar, o maridar. Hem fet moltes coses i encara en farem moltes més!

En aquesta ocasió, vàrem demanar a en Josep Alum si ell mateix i el seu grup o una part, ens volia fer la presentació del nostre llibre “Si es fa fosc”. I ens van dir que sí!


I junts, les tres actrius de El Mirall més el seu director, més el conjunt de Cornèlia Abril, estem fent un aprenentatge que ens aporta una riquesa que fa que ens sentim exultants i amb moltes ganes de continuar endavant.

Qui ens presentarà? Josep Alum, Carme Rodríguez, Eva Ariza i Paula Tomé.


El grup de teatre El Mirall, assajant  "Guantanamera". Josep Alum, d'esquena, a la cadira vermella.

Carme Rodríguez (damunt del llit) assajant "Plou a Barcelona", obra que van presentar l'any passat.


Paula Tomé, a "Guantanamera".

Eva Ariza (al mig) assajant "Guantanamera".


diumenge, 4 de juny de 2017

Where Have All The Flowers Gone?



De bon matí, fa de bon veure, un paisatge com aquest. Eleva l'esperit. Des d'aquest indret, des d'on s'ha fet la foto, es pot sentir l'olor del mar. Quasi es podria dir que pots notar a la llengua el gust de la sal.

És d'hora: hi ha poca gent, pel poble - per la ciutat- ja diuen molts dels que hi habiten- perquè les seves dimensions, sobretot humanes, fan que ja no se li pugui aplicar el substantiu "poble". és una vila. O una ciutat. Petita, però ciutat, al cap i a la fi.

La temperatura acompanya. Al cap d'unes hores farà massa calor.

És un bé de la Natura, tot plegat. I també, per descomptat, de les modificacions que l'home ha fet damunt la Natura.

Per bé? Per mal? Qui ho pot saber... no volem pas continuar vivint a les cavernes, està clar. 

I tanmateix, hi ha coses que són només a les mans de l'home, perquè d'aquí a uns quants anys - no gaires- els nostres fills, els nostres néts, no hagin de lamentar-ho i no s'hagin de fer la fatídica pregunta: Què s'ha fet, d'aquelles flors?




M.Montserrat Medalla-
Cornèlia Abril- Blanes

divendres, 2 de juny de 2017

La síndrome de Stendhal



Diu la Viquipèdia que la síndrome de Stendhal és una malaltia psicosomàtica que causa un elevat ritme cardíac, vertigen, confusió i fins i tot al·lucinacions, quan l'individu és exposat a una sobredosi de bellesa artística, pintures i obres mestres de l'art.

És possible patir aquesta síndrome avui dia? Sentir mareig i el cor que s'accelera? Veure visions? Segurament sí, però potser no tan produïts per la bellesa de l'art, sinó més aviat per la calor, la gent, les cues interminables...
Stendhal, pseudònim de Marie-Henri Beyle, ens explica la sensació experimentada en la seva visita a Florència el 1817 en el llibre Nàpols i Florència: un viatge de Milà a Reggio.
Però va ser el 1979 quan la psiquiatra Graziella Magherini va etiquetar aquesta experiència com a síndrome, després d'estudiar més de cent casos de turistes que visitaven Florència.



He tingut la sort de tornar a Florència per segon cop, després de 28 anys, tot just ara fa uns dies. És la mateixa Florència que vaig veure amb els ulls d'una noia de vint-i-pocs anys? No. Aleshores  segurament sí que la vaig patir, aquesta curiosa síndrome. Contemplar el David de Miquel Àngel, la primavera de Boticelli o pujar a la cúpula del Duomo, obra mestra de Brunelleschi amb el record encara de tot el que havia estudiat a l'assignatura d'història de l'art, va ser sense cap mena de dubte molt emocionant. No feia pas tant que havia vist la preciosa Una habitació amb vistes i em sentia com si fos a una pel·lícula jo mateixa. Un heroïna romàntica en un decorat excepcional!

Però, què m'he trobat ara, amb cinquanta-pocs, quan les heroïnes romàntiques ja no m'inspiren gaire (molt menys els prínceps blaus) i el record de l'assignatura d'art queda tan llunyana? Quan és gairebé impossible fer una fotografia entre tants caps o entrar a veure res sense córrer perill que la calor et fongui el cervell mentre fas una cua a ple sol que sembla no acabarà mai? (la cua i el sol). Quan no pots aturar-te tranquil·la a embaladir-te amb la façana del Duomo o Santa Maria Novella perquè et pot atropellar una horda de turistes low cost o un cotxe de cavalls? I no poder pensar altra cosa que en els pobres cavalls i en els idiotes que opten per pujar-hi?




No, no he patit la síndrome de Stendhal aquest cop. Aleshores, he gaudit de la visita florentina? Doncs sí, malgrat tot! Perquè he pogut compartir la ciutat amb dues bones amigues, hem rigut, hem menjat gelat, hem pujat amb voluntat de ferro les múltiples escales per arribar a la Piazzale Michelangelo i gaudir d'una panoràmica espectacular i perquè al cap i a la fi, viatjar, síndromes a banda, sempre és un plaer. Sempre pots aprendre coses noves i crear nous records. I plantejat així, suposo que tothom pensa el mateix i té el mateix dret, oi?

-Pepa Bagaria




dijous, 1 de juny de 2017

No es suïcida

Tots hem sentit i fins incorporat al nostre bagatge "cultural" la dita que l'escorpí ( aquí hi tenim l'escorpí ros, no molt gran comparat amb els escorpins foscos d'altres regions, i no obstant perillós pel "concentrat" de verí que inocula ) en veure's envoltat de foc, acaba amb la seva vida, clavant-se ell mateix l'agulló verinós al llom, en la desesperança de saber-se perdut. Però això tan gótic i Wherterià que ens causa com un horror tremolós, un desig per saber què li deu passar pel cap a l'animal en instants tan greus, és fals.

L'escorpí pertany a la familia dels aràcnids ( vuit potes, més d'un parell d'ulls, verí neurotòxic per aquietar les preses, fills educats amb la mare, etc.) i no és cap problema per als homes: no sent que el molestis, o sia li posis una mà al damunt sense voler o bé li toquis els nassos anant-lo a emprenyar directament, ell no ataca, es bat enrere. Sí que hi ha cassos de mort de resultes d'una fiblada, però en general es tracta de nens molt petits o de persones ancianes o malaltes. Se li suposa certa intel.ligència, almenys pel fet que la mare es cuida dels petits durant un temps.


I si algú us ha dit que ha vist amb els seus propis ulls que l'escorpí s'ha suïcidat enmig del foc, és que els seus ulls l'han enganyat. Veureu: si es troba entre flames, el pobre animal assaja el què qualsevol faria, intenta escapar. No pot, i l'alta temperatura fa que el seu esquelet extern es blegui. Es curva endintre; l'agulló es vincla sobre el cos. Però només això: no se'l clava. 
La neurotoxina pròpia no l'afecta, a més. L'animal mor cremat.



Amb pena confesso que jo també vaig posar en pràctica aquesta barbaritat; fóren els meus anys d'adolescent curiosa. I no només una vegada. No entenc com llavors se'ns incitava a matar tota cosa que s'imaginés una moléstia o un "perill". 
Amb desig, ara, de preservar la vida dels animalons de l'entorn, us deixo aquestes imatges d'una senyora escorpí que viu no lluny de casa. Té fills cada estiu, els duu a sobre i ocupa un cau net i acollidor sota una pedra plana i solei. I que sigui així per molts anys, espero.


Silvia Armangué Jorba

dilluns, 29 de maig de 2017

Cada dia, la història

Fa uns quants dies que em dedico a repensar la història recent catalana a partir de la història general del segle XX. Ho faig sense pretendre res. Analitzo fets concrets des del punt de vista de la persona que soc en el meu entorn familiar; també des del punt de vista de Cornèlia Abril, grup literari heterogeni, format només per dones; valent-me de biografies concretes. Per exemple, ahir, a casa, escoltant Raimon a la TV en el seu comiat després de seixanta anys dedicats a cantar. O, també, la setmana passada en l’adéu a Pilar Cabot, poeta i llibretera vigatana, estimada, de qui ara rescataria una paraula: BENIGNE, paraula d'ús freqüent en els versos que va escriure. 

Un i altra son referents. Persones de les quals jo no en conec dobles cares. Testimonis de vida que transmeten informació de primera mà. Sempre els he trobat allunyats de la hipocresia social. Quan escolto les seves paraules em pregunto com pot ser, després de tanta lluita compromesa, que hàgim  anat a caure en la ridiculesa més gran de totes: l’èxit fàcil.



Estudiant les biografies de Raimon o de Pilar Cabot, o de les persones que son com ells, podem entendre una part de la nostra història recent: d’on venim i per quines raons hem hagut de sovint recórrer camins fressats o no gaire planers. Un cop entès aquest punt bàsic, se’ns despleguen unes quantes extensions del pensament, totes interessants. La majoria dels qui avui estem a la ratlla dels cinquanta, any amunt o any avall, hem hagut d’entendre de nou alguns episodis del passat. Perquè s’ha fet evident la falta de veritat. Hem vist aparèixer una escletxa, fonda i negra, plena de noms i cognoms, negada de fangs i llots, gens lloable, producte del corrompiment i la degeneració ètica. 

La corrupció és una pràctica nefasta per la condició humana, ja ho sabem, i perillosa a l'hora d'encarar l’educació de futures generacions. 




Jo sento un profund respecte per les persones nascudes durant la primera meitat del segle XX. Algunes han estat relataires excel·lents; ens han deixat testimoniatge en perspectiva de la societat i del moment històric que els ha tocat viure. Guerra, gana, censura, exili, ressorgiment econòmic, transició democràtica, crisi econòmica.Temes de capital importància. Ens han explicat també com han hagut de resoldre les qüestions domèstiques, la vida quotidiana, plantar cara. I, com en qualsevol historia particular: treballar i deixar que els fets, o l’obra, en el cas dels artistes, parlin més que les paraules vanes. 

Llavors, igual que ara, ens han parlat de i en l'idioma universal: estimar, sempre, sense interposar envans ni plafons en la construcció de l’edifici propi, el del jo, el d’un jo inserit a la societat. I, si hem llegit amb atenció, potser haurem après a pensar la història, amb tota la seva complexitat. 



Matilde Nuri i Espona
Cornèlia Abril

dimecres, 24 de maig de 2017

Tiempo bruno


Acariciando la orilla
mansa muy mansamente
agitando recuerdos
olvidando promesas
desangelada la noche se presenta
pero es tanta su furia contenida
y tanta su pasión desenfrenada
que abrazando la arena
la arrastra a las profundas simas del recuerdo

Tanta vida, tanto ruido
escalones,  escaleras
piedras, muros, fronteras
cigarrillos consumidos en la espera

Colinas invertidas
negros jirones de almas del pasado
posos de siete mares
aires de cuatro vientos
una luna que pasa
mil lunas que se pierden
olvidada la espuma en una roca
vestigios de un naufragio

-Sanzsoto