dijous, 28 d’abril de 2016

Els primers 183 dies

Mercè Bagaria, a La vida breu, ens explica què ha passat entre el 28 0ctubre de 2015
quan Cornèlia Abril començava a caminar amb el llibre 'He d'anar-me'n' sota el braç



i el 28 abril de 2016 quan podem dir que

Ningú no ens mourà d'aquí

MIG ANY DE CORNÈLIA ABRIL
Mercè Bagaria, l'ànima turmentada
Carmen Sanzsoto, l'ànima etèria





Vilafranca del Penedès, celebrà per anticipat la festa del lliEl dia 28 d’abril, Cornèlia Abril farà sis mesos. Toca, doncs, fer balanç de 183 dies de vida, que han donat per a molt, tot sigui dit. D’ençà de la presentació en societat a la Sala de la Caritat, de la Biblioteca de Catalunya fins a la sessió de signatures el dia de Sant Jordi a la Rambla de Catalunya amb Diputació, el grup literari Cornèlia Abril s’ha passejat per diversos llocs de la nostra geografia: Blanes, La Garriga, L’Ametlla del Vallès i Girona, ha celebrat el Nadal a la Casa Marsans (passeig Mare de Déu del Coll) de Barcelona amb jazz i poesia, ha omplert la sala d’actes de la Biblioteca Horta-Can Mariner i el vestíbul del Museu de la Tècnica de Manresa. Després d’una petita pausa, el 30 de març va cloure els actes dedicats al Mes de la Dona, al Castell de Pallejà amb jazz, flamenc i literatura i el dia 21 d’abril, a la Biblioteca Torres i Bages de bre amb els autors vilafranquins Isabel del Pilar Valero, David Monteagudo, Miquel Cartró i el Noi dels Encàrrecs, i amb la música de Fusió Musical N.L. També ha tingut un paper força actiu a les xarxes socials: ha piulat a Twitter, ha compartit vivències al Facebook i, sobretot, s’ha anat construint, a poc a poc, un blog acollidor on les vuit ànimes s’hi troben molt de gust.
 
Matilde Nuri, l'ànima reflexiva




I ara què? Ara Cornèlia Abril ha de fer cas al títol del seu primer recull i ha d’anar-se’n? Tot just ara que la vida l’empeny a créixer, a descobrir el món com fan les criatures en aquesta edat? Escriure en català, malgrat que és la nostra llengua, costa. Costa perquè el públic lector encara prioritza el castellà. Escriure relat, la nostra senya d’identitat, costa, perquè la tria prioritària és la novel·la, com si la brevetat fos un handicap a l’hora d’explicar una història. Però heu de saber que no sempre cal anar-se’n, que també hi ha motius per «quedar-se i morir», com diria Shakespeare. Quedar-se és una opció agosarada, és ben cert, però som vuit dones valentes, amb fe, amb ganes, amb confiança en la feina ben feta. I mentre ens quedin «paraules», ningú no ens mourà d’aquí.

                               

                              


La vida breu: aquí

dimarts, 26 d’abril de 2016

EL LLOCS: MIG ANY AMB CORNÈLIA ABRIL

El dia 28 d’abril, Cornèlia Abril i el recull de contes 'He d'anar-me'n' faràn sis mesos. 

Durant mig any ens hem passejat per la geografia del nostre país visitant llocs magnífics. En deixem la prova gràfica en l'entrada d'avui. 



                        BIBLIOTECA DE BLANES




MUSEU DE LA TÈCNICA - MANRESA

BIBLIOTECA DE GIRONA
BIBLIOTECA DE L'AMETLLA DEL VALLÈS


CASTELL DE PALLEJÀ

BIBLIOTECA DE VILAFRANCA 

BIBLIOTECA D'HORTA MARINÉ
BIBLIOTECA DE CATALUNYA 


CASA MARSANS - VALLCARCA - BARCELONA

CA LA MILA - LA GARRIGA





dimecres, 20 d’abril de 2016

Com un estrany dins teu





Fa una setmana vaig anar a la segona presentació del llibre Què sents quan no sents res a la Sala Cotxeres del Palau Robert. L’èxit de públic ha fet que s’hagués de repetir la presentació.

Les protagonistes són un grup de noies i un noi que estan superant l’anorèxia. La majoria han viscut durant l’adolescència amb aquesta malaltia greu i gràcies a la Fundació i Centre ABB van començar un tractament. Són joves implicats en el projecte d’una novel·la juvenil, Què sents quan no sents res, de Víctor Panicello.Parlen de l’anorèxia com una amiga que les acompanya, com algú molt proper que primer els dóna forces i després els les treu totes. Que s’alimenta del seu esperit. Parlen i escriuen. Valentes. Tant, que emocionen. Diuen que aquest llibre és una de les coses que pensen fer perquè serveixi d’alguna cosa la malaltia.


Ens expliquen que sovint la societat només és fixa en els típics símptomes: els vòmits, el menjar, l’obsessió per perdre pes..., i que tot això només és la punta de l’iceberg, que el que cal tractar és tot el que s’amaga dins de la persona que pateix l’anorèxia. I jo recalco la paraula pateix, perquè si en totes les malalties es pateix, en aquesta una mica més, un molt més. Quan no saps qui ets, quan tot trontolla, quan no et suportes a tu mateixa, quan creus que no vals res, aleshores t’anul·les i t’autoagredeixes de totes les maneres que el teu subconscient troba, emmalalteixes. I ja immers en aquesta roda arribes a no sentir res, precisament perquè tot ho sents moltíssim, perquè qualsevol persona et fereix, perquè qualsevol opinió et fa mal. Trobes en la malaltia una manera de fer-te forta.

Em plantejo què fem la societat davant de tot això. Elles i ell, (perquè hi ha un noi en el grup, s’han llençat a fer alguna cosa, a fer-se visibles. De la mà de l’escriptor Víctor Panicello, aquest valent grup s’han immers en aquest projecte solidari i li han donat visibilitat en forma de llibre.

He llegit el llibre i puc assegurar-vos que no és un llibre pamfletari, no és cap tractat sobre la malaltia, és un llibre distès, profund, àgil, que parla de sentiments, de sensacions. És l’aventura d’un grup de joves que travessen un moment delicat, el de trobar-se a ells mateixos. És un llibre original que combina la història amanida amb unes receptes de cuina en què el menjar i el sentiment es barregen hàbilment. Un receptari on figuren Galetes perfectes de xocolata, Pastís de salmó i mentides, Wasabi rabiós...

Coneixes la sensació de sentir-te com un estrany a casa teva?, diu una de les receptes. Vivim en un món on és molt difícil acceptar-nos els uns als altres, per més que utilitzem paraules políticament correctes, per més que normalitzem gèneres, falta molt, moltíssim perquè de debò ens arribem a mirar els uns als altres com a iguals. Mentre ens ferim amb la mirada seguirem malalts, alguns d’anorèxia, altres de depressió, molts de solitud.

Què sents quan no sents res és un projecte sobre l'anorèxia que està tenint molt d'èxit. Aquí podeu veure un vídeo: https://youtu.be/xRl2NO7hS1c

dimarts, 19 d’abril de 2016

Un altre Sant Jordi




Tinc debilitat per Iemanjá, la deessa aigua del llac i palmeres verdes. L’Orishá del Candomblé que es festeja dins el mar, portant-li ofrenes com fan a Sitges amb la Verge del Carme. Com Marededéu d’agost. Teresa Costa-Gramunt ens acosta a l’espiritualitat genuïna del Brasil, la que és de tots, perquè tots preguem a una o altra deïtat quan el brogit calla i en tenim necessitat. Usem les mans / per abraçar i pregar: / ens abracem/ i preguem... / fins que morim / i tornem al mar.

Ens presenta al principi del poemari el déu originari Jurupari, el déu dels xamans que el feien present a través de la veu. La veu de la natura, dels esperits, de la procreació, condensada en les llavors dins el ventre de les maraques. Cants i balls per lloar déu. Després Tupá substitueix Jurupari, i Yahvé a Tupà. La humanitat segons avança compon déus i religions. Entre llums i ombres. Entre gratacels, verticalitats faraòniques, la poeta troba a Jurupari, sap captar la sensibilitat, la memòria, d’un poble sempre alegre i rialler, malgrat l’entorn, el desconcert, el vertigen, les faveles i la pobresa. I així ens descriu la pell bruna dels mulats confosa amb les estàtues brillants i les llegendes. Un món de símbols i sensualitat a flor de pell. Un món de cants i d’esperança malgrat tot. Hi troba llibres, infants, rituals. La borsa que amb el seu enrenou oculta l’amuntegament de faveles. I copsa la bellesa de la nit: s’hi mostra esplèndida la nit / que es revela en un imaginari vestit / de gasa negra i fils d’or.

El poemari es divideix en cinc parts cada una d’elles encapçalada per una encertada cita que ens avança la ruta de la poeta pels carrers d’una o altra població de Brasil, per un o altre paisatge brasiler. Una terra fèrtil que ara parla en llengua tan melosa.



Quan acosta al lector a les faveles ens fa pensar que potser si Jurupari encara fos déu no existirien aquests barris de barraques i precarietat. Potser hem desterrat la veritat. Potser hem oblidat la llum. Però queden els somnis i els xamans que els beneeixen. I potser, si els turistes deixem de fer fotografies a la babalà, la redempció del Crist de Corcovado.

Mentre, i ara que s’acosta la data senyalada, on roses i llibres es barregen, podem festejar a Ogun, l’Orishá Ogun. Vestit amb calçons / i ornat amb collarets turquins, / els devots del Candomblé / li fan festa el 23 d’abril. Què ens ajudi a vèncer les nostres pors, les duals adversitats que conviuen dins nostre i ens retorni la força dels guerrers. Es a dir, què amb ell matem el drac i ens acostem a Jurupari.

I el llibre acaba amb un vers «Allunya’ns la por del cor i fes-hi néixer la voluntat de no fer mal» i amb una cita que reprodueixo: «L’energia universal presenta múltiples formes, que són els nostres déus. Però creiem en una força suprema. Xaman d’una nació amazònica».


Fitxa

Teresa Costa-Gramunt
Quan Jurupari era déu
Editorial Comte d’Aure
Col·lecció Cadre Noir
Desembre 2015

divendres, 15 d’abril de 2016

El que ve d'Àfrica



El Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), amb el nom Making Africa, ofereix una exposició de disseny i art contemporani, que mostra treballs de diversos àmbits creatius: disseny de moda, arts gràfiques, videoart, fotografia, artesania... En paral·lel a l’exposició, que s’inicià el passat 23 de març i es clourà el proper 28 d’agost, s’han programat tot un seguit d’activitats (cicle de debats, cursos, cinema, recitals de música, que s’estenen més enllà del CCCB cap als centres cívics de la ciutat, per tal que el públic pugui conèixer la creació africana més contemporània.

La primera activitat del cicle de debats, «Àfrica com a relat», va tenir lloc el passat dimecres 13 d’abril, de la mà de l’escriptor nigerià Chigozie Obioma. Nascut a la ciutat d’Akure, al sud-est de Nigèria a l’any 1986, en una família de dotze germans, ha viscut a Xipre i a Turquia i, actualment, resideix als Estats Units on exerceix com a professor adjunt de literatura i escriptura creativa a la Universitat de Nebraska-Lincoln.

La seva primera novel·la The Fishermen, publicada en castellà per Ediciones Siruela i en català per Quaderns Crema, ha estat guardonada amb importants premis, ha estat finalista del prestigiós premi The Man Booker Prize del Regne Unit, i considerada la millor novel·la de l’any 2015 per un gran nombre de publicacions especialitzades i traduïda a diverses llengües.


La profecia

Els pescadors, que en versió catalana va veure la llum dimecres, tracta de la història d’una família de classe mitjana amb quatre fills, Ikenna, Boja, Obembe i Benjamin, que és la veu narradora. Quan el pare es traslladat a una ciutat situada a mil quilòmetres de distància, recau sobre la mare el pes de l’educació dels fills. De mica en mica, l’estructura familiar es va dissolent. Els nens deixen l’escola pel riu. Al riu, troben un home boig, un visionari o profeta que els augura que el germà gran morirà a mans d’un altre germà. Aquesta profecia marcarà tota la història.

A l’autor li va venir la idea de fer aquesta novel·la mentre estudiava a Xipre, un dia que parlava per telèfon amb el seu pare i com a novetats familiars el pare li comentava l’apropament de dos dels germans grans que mai no s’havien entès i s’havien barallat molt des de petits. Ara, en arribar a l’edat adulta, havien començat a entendre’s. Aquesta notícia, simple en aparença, és el que portà a Chigozie a reflexionar sobre les relacions entre germans, sobre les fluctuacions que l’amor fraternal pot tenir al llarg de la vida, com s’enforteix o es debilita aquest amor que hauria de ser incondicional.

A la novel·la també es pot establir un símil. Els germans representen Nigèria. La Nigèria anterior a l’etapa colonial tenia un sistema polític molt igualitari, força democràtic, amb creences molt avançades, però un home boig, un agent extern, és a dir el colonitzador britànic, s’instal·la al país i assegura que tot està malament, que el destí ja està escrit i succeirà un fratricidi i, al final, la profecia pren cos i es fa realitat.

No tancar portes

Chigozie Obioma es resisteix a ser catalogat com a escriptor africà. Ell pertany a l’ètnia igbo, que té uns vint milions de parlants, però va créixer en una ciutat on l’ètnia imperant era la ioruba, amb uns vint-i-cinc milions de parlants. Podria haver triat qualsevol de les dues llengües per escriure, però d’aquesta manera s’hauria tancat portes, per això va triar l’anglès, perquè un escriptor ho és pel fet d’escriure, amb independència de l’ètnia a la qual pertanyi. «Un escriptor ha d’escriure i prou i ser el més honest possible —diu Obioma—. Si no tinc en ment cap tipus de lector sóc lliure i només em dec al meu ofici».

Amb el cicle de debats, iniciat amb l’escriptor Chigozie Obioma, el CCCB vol trencar tòpics i oferir una varietat de visions sobre la riquesa del continent. El proper debat està programat per al dilluns 18 d’abril. El convidat és l’escriptor moçambiquès Mia Couto. Val la pena estar al dia d’allò que ve d’Àfrica.

Si voleu consultar els propers convidats, cliqueu aquí: