dilluns, 11 de juliol de 2016

No menja roba

No, no menja roba: encara que la vostra tia-àvia us ho hagi dit i explicat des de sempre. Fins i tot si sabeu que ha trobat al dragonet al calaix de la roba de cotó. Encara que la roba estigui ratada. No menja roba, el dragonet. Encara que ho hagueu vist amb els ulls pròpis. De vegades, els ulls ens enganyen. Què dic sovint. El dragonet és innocent, encara que el trobeu al costat del Corpus delicti. 



La cosa és que la Tarentola mauritànica, aquest rèptil aplanat que tenim a Catalunya i que s'extèn a molts territoris a prop el mediterrani, que pot atànyer fins a 15 centímetres, que deixa anar la cua si se sent atacat, que hiverna si al país baixa molt la temperatura, i tan bonic com el coneixem, menja insectes de tota mena. Sovint el trobem molt quiet a les parets o cap per avall al sostre. Espera una presa o bé està inactiu per manca de calor. Necessita posar-se al sol, com tots els rèptils petits, que no regulen la temperatura corporal.
Veureu, aquest animalet tan bell de figura, tan àgil ( els escaladors porten un dragonet o gekko com a símbol; no és una sargantana, com us diràn alguns, és un dragonet, mireu els dits arrodonits ) menja tot el què tingui proteïna i sigui més petit, com és el cas de les larves de quaranta mil espècies. Una de les larves que persegueix i saboreja són les arnes, les larves d'una papallona nocturna que, aquestes sí, es fiquen a l'armari i mosseguen la roba. Allà va el nostre dragonet, es fot les arnes i en aquell moment precís la tia-àvia de tothom va i obre el calaix del mig. Què hi troba? Doncs la roba mossegada i el dragonet rellepant-se els bigotis, si en tingués. I sabeu qui acaba rebent, oi. Aquesta és la trista història de saber les coses només a mitges. Perquè en una casa un gekko ha de ser benvingut. Menja moltes mosques, arànyes i mosquits, i sempre, sempre, fa bonic.


Darrerament, com que tenim microscopi electrònic i savis pensadors, s'ha descobert que la Tarentola s'arrapa a les parets llises, al vidre fins i tot, que és tant llis, mercès a un mecanisme que ja s'està emprant en invents que volen fer la nostra vida més amable. Abans, es creia que s'arrapàvem mitjançant petites ventoses ( fer el buit entre la superfície i l'animal, com és el cas dels pops marins ), però ara se sap que, a sota de cada dit, l'animalet té infinitud de pèls fins i llargs, que fan que la superfície del dit que toca la paret sigui molt gran; això fa que s'arrapi completament i pugui còrrer sense perill de caure.



Què més dir-vos?..tenen posta dos cops a l'any ( dos ous cada vegada ), viuen a prop dels seus llocs de cacera, són territorials...en captivitat, un dragonet ha viscut 8 anys. Però encara no sabem l'edat que poden atànyer. Fan sorolls, es comuniquen entre ells. No, no sabem què es deuen dir. Com en tots els rèptils, deu primar el seu talant depredador. Però ja sabeu: per a les persones no signifiquen cap perill, molt al contrari, poden ser bons aliats a casa nostra. Si no us acaben d'agradar, feu-los fora, però no els mateu. Les ties-àvies ja se'n van fer un tip; ara és l'hora que els hi tornem la pilota, respectant la seva vida. 

34 comentaris:

  1. No tot és el que sembla!
    Dragonet, sí! I jo que li deia sargantana.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Marta! En altres llocs li diuen Tarentola, salamanquesa, gecko, i no és una sargantana, però sí que hi està emparentat filogenèticament. Gràcies i bon dia!

      Elimina
  2. Que interessant, així i tot costa d'entendre, per més pels que tingui a les potes, no se, com s'arrapen els pèls a la paret? perquè es crea una espècia de buit entre els dits i la paret? o perquè provoquen una electricitat estàtica?. Mira ja o se que potser és molt entenedor, però jo no u entenc.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs sí, a mi també em va costar entendre-ho del tot. Fan servir una classe d'adherència que es basa en les forces electromagnétiques més petites ( llei de Van der Waals ) i et deixo aquest enllaç per si el vols mirar:

      https://natureinspireus.wordpress.com/2014/07/16/magia-en-los-dedos-del-gecko/

      I aquest altre:

      http://www.ecosiglos.com/2014/08/geckos-activan-y-desactivan-adhesion.html

      Gràcies per passar, Jordi! Bon dia.

      Elimina
  3. Jo mai no els mato, i a casa n'hi ha... Intento que es posin damunt d'un paper que llenço a la vorera... i, au, lliures! No sé perquè, però mai no m'he cregut que es mengessin ni la roba ni el paper!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs has tingut bona intuició, Teresa...gràcies per passar pel nostre blog!

      Elimina
  4. L'única molèstia són els cagallons que deixen a la paret o a la cuina o allà on s'estan. Pensava que tenia ratolins fins que vaig arribar a la conclusió que eren els dragonets. M'agrada que corrin també dins de casa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ostres, jo mai m'he fixat en els cagallons...a mi també m'agrada tenir-los dins de casa. Són companys perfectes a l'hora dels mosquits! Gràcies per passar, Jòram. Quin nom més bonic aquest teu.

      Elimina
  5. Aquí deixo un altre enllaç sobre les forces de van der Waals que permeten al dragonet estar per les parets i sostres...

    http://www.nanokomik.com/index.php/es/nanopoderes/fuerza-de-gecko

    ResponElimina
  6. Gràcies Cornèlia, és interessant i engrescador.

    ResponElimina
  7. A mi mai m'han donat por, ja que crec que menjant insectes. Els terribles mosquits.

    ResponElimina
  8. Si, Lamarblava: mosquits, aranyes, escarabats, centpeus...søn els matabitxos més ecològics que hi ha. Mercės per passar

    ResponElimina
  9. Comparteixo aquest article tant preción, amiga, i si em permets, et coloco al meu blogger

    ResponElimina
  10. Fa temps en vaig cuidar un posant un llum al balco per què s'hi acostessin les papallones nocturnes i mosquits i els pogués caçar.
    Per això no em quadra que diguis que s'han de posar al sol per activar-se. Jo sempre els he vist actius per la nit. Les sargantanes si que es posen al sol :)

    ResponElimina
  11. Hola fra Miquel! Durant la nit, a l'estiu, acostumen estar força actius, perquè hi ha prou llum i escalfor. Però els dragonets són rèptils, i com tots els rèptils, no té regulador de temperatura corporal, el què se'n diu tenir la sang freda, i per tant obté el calor que li falta posant-se al sol. En ambients calorosos, viuen molt bé tot l'any, i en climes com el nostre- jo et parlo del meu, la Catalunya central, que és calorós a l'estiu i molt fred a l'hivern- es veuen obligats a hivernar, precisament perquè no poden mantenir la temperatura del cos prou alta com per caçar o reproduir-se. Moltes gràcies per passar pel nostre blog.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Cornèlia Abril,
      fra miquel és una autoritat en temes de plantes i flors
      i camina, com tu
      .

      Elimina
  12. Ah! i, fra Miquel...que per molts anys cuidis bestioles...que a mi em fa felicitat trobar gent que fa coses per amor a la vida...

    ResponElimina
  13. Jo tinc un petit a casa, en la pared al costat de la finestra
    i no en fa res tenir-lo.

    ResponElimina
  14. Hola Maribel! doncs ell t'ho agraeix cruspint-se aranyetes, mosquits i bitxets que et molesten. I a més, deu fer molt bonic. Gràcies per passar pel blog!

    ResponElimina
  15. M'encanten!!! A casa meva no s'els mata MAI, passi el q passi!! Es treuen al pati i au!!! A afartar-se de mosquits!

    ResponElimina
  16. Una costum ben bonica la de casa teva, Meldriel! Gràcies per venir a dir-nos-ho. Una abraçada!

    ResponElimina
  17. Sempre he sentit a dir, a tall de superstició suposo, que si un dragonet se t'instal.la a casa, és senyal que entraran diners!
    I no els mato... són rebonics!!!

    ResponElimina
  18. Sempre he sentit a dir, a tall de superstició suposo, que si un dragonet se t'instal.la a casa, és senyal que entraran diners!
    I no els mato... són rebonics!!!

    ResponElimina
  19. Doncs això no ho sabia, Marina! A veure si és veritat, que a casa meva n'hi ha uns quants! Estic d'acord amb tu: són preciosos, com joies, tan ben dibuixats i elegants. Moltes gràcies per visitar-nos!

    ResponElimina
  20. Bon dia! Ací, una altra fan dels dragonets o, com en diem a la Safor del País Valencià, dels "andragons". La vostra entrada m'ha dut, inevitablement, a recordar uns versos, i un poeta, que em va donar peu a redactar això que es titula "El retorn fabulós dels andragons". El culpable, Vicent Botella. Per si voleu fer-hi una ullada: http://passalavidapassa.blogspot.com.es/2015/07/el-retorn-fabulos-dels-andragons.html
    No us coneixia. A partir d'ara us seguiré. Salut, i poesia, i gràcies per compartir tot això i per encomanar aquest costum tan poderós i tan reconfortant que és "fer coses per amor a la vida".

    ResponElimina
    Respostes
    1. Benvolguda Maria Josep, moltes gràcies per escriure'ns. He llegit El retorn fabulós dels andragons, i recomano la seva lectura a tots els lletraferits de lletres i vides que no se'l perdi. A mi m'ha emocionat alhora que he rebut una informació valuosa sobre el poeta i científic Vicent Botella, que desconeixia. Moltes gràcies Maria Josep i merès per adreçar-nos al teu bellíssim blog Passa la vida. Una abraçada.

      Elimina
  21. Aquest és un dels "bitxos", que per ignorància ha minvat la seva presència. És molt agraït veure’ls al meu jardí, tant els grans, com els petits. Especialment als compostadors eliminen les mosques molestes. Els petits normalment es colen a casa, però haig de treure’ls perquè la meva dona els hi té una por heretada de la seva mare.

    ResponElimina
  22. Hola Jose A. Ortiz M. Jo penso que mica en mica van augmentant, ja que són resistents i la gent no els hi té tanta mania. Fantàstic pels compostadors! No hi havia pensat que allò és un bullir de bitxos. M'imagino un jardí preciós, el vostre, amb els dragonetsxics i grans anant i venint. Moltes gràcies per passar pel blog i dir-nos la teva experiència.

    ResponElimina
  23. Me encantan, yo no les hago nada, si se meten en casa por el patio les enseño el camino de salida y prou. Tambien corría el mito de que no las podias tocar por que tenían "noseque" en la piel que irritaba.

    ResponElimina
  24. Hola Estrella. Sí, yo tambien he oido esta afirmacion, no solo asociada a tarentola sino tambien a otros reptiles y anfibios, a veces es cierto que algunas ranas y sapos sobre la piel tienen un liquido viscoso que puede producir irritación si toca ojos o labios, pero en los dragonets no ocurre, no tienen ningun tipo de irritante en la piel. Muchas gracias por dejarnos tu comentario y por pasar por aquí.

    ResponElimina
  25. A casa a part de l'àvia, el gat també els caçava. Pujaven pel vidre corrent a tota velocitat i era espectacular, corrien sobre els vidres vells d'una casa vella, semblava un animal més gros, suposo que ara ja s'han recuperat de les batudes del Melvin perqué els sento correr per sobre el taller entre les làmines de porex. Gràcies per aquest bloc tant bonic!

    ResponElimina
  26. Hola Unknown! Veig el dragonet pels vidres vells i al darrera l'àvia i el gat...! Jo també veig als animalons més grans del què són, potser és el mateix efecta que quan els pescadors mostren la grandària dels peixos pescats eixamplant sense voler la distància entre mà i mà. O potser quan nosaltres erem joves tot era més gran...? Gràcies per passar i deixar-nos el teu comentari.

    ResponElimina