dimarts, 19 de juliol de 2016

Ephemera


Ephemera


Les efímeres són larves durant un any, però viuen hores o pocs dies, a tot estirar, com a adults. És típic de la nostra condició humana obviar el procés i observar, dibuixar i anomenar tan sols la fase alada, espectacular en relació amb la fase oculta, la del cuc nedador i rosegador de deixalles vegetals.
Els insectes fan coses que no ens caben al cap. Les efímeres concretament són els únics insectes que muden després d’haver arribat a la fase alada. És clar que una muda com a tal no és res en comparació amb el que han fet abans, la metamorfosi. Les efímeres són larves, o sigui cucs amb potetes i aparell mastegador extraordinàriament desenvolupat, animalets de cervell uniganglionar, d’aspecte tou, que viuen per menjar, com totes les larves. Mengen i mengen trinxant fulles i tiges mortes portades per la corrent i sedimentades entre el llot. No sabem gran cosa de la vida de les larves. La seva voracitat pot arribar a ser increïble, una espècie de monomania. No els interessa tenir relacions amb altres larves, ni de sexe, ni de res; només volen atipar-se. Si cau entremig del llot una aranyeta sucosa o un mosquit, es veu que tampoc li fan fàstics.
Aquestes larves son plat gustós de peixos, granotes, serps i demés. O sigui que moltes efímeres no arriben a l’estadi adult.

Però si l’animaló sobreviu als perills, i arriba l’estiu, i la larva és una larva ben alimentada, comença a rumiar en la possibilitat d’una altra vida; s’arrossega sobre la tija d’una herba o un jonc, s’embolica curosament amb randes delicades, i s' adorm al sol. I quan s’ha completat el canvi, obre el capoll, des de dins,de dalt a baix. Literalment es destrossa, perquè de la larva no en queda res, tan sols un embolcall fi que cau. D’allà dins surt un animal nou, una creació de potes llargues, antenes, ulls compostos i ales. Ales de dibuixos radiats, a vegades dues, a vegades quatre, depèn de la família. El seu aparell mastegador s’ha reduït a res, perquè ja no li caldrà menjar. S’aixeca i vola com si sempre n’hagués sabut, com si no hagués estat des que va néixer un entorpit bussejador.
Els pescadors de canya coneixen les efímeres millor que els naturalistes. El pescador, que és una persona una mica poeta, que li agrada el joc de no hi perdo res o guanyo una mica, té llocs escollits que es creu que són seus i també rumia mentre s’asseu a mirar com baixa l’aigua, i si és mandrós de mena, ni aguanta la canya amb la mà, sinó que la planta a un estri que es clava al terra, es mira els ocells i les libèl·lules i a vegades pensa que ell mateix és un element més del paisatge, i això li fa venir son.


Les efímeres dansen sobre l’aigua i s’aparellen durant el vol. Si la llum cau sobre elles, les travessa, perquè tenen poca consistència, i llavors brillen, i l’aigua torna el seu reflex. Després, una hora més tard, les femelles deixen els ous fecundats dins el corrent.
Llavors, l’aire les arrastra, i l’esgotament d’haver acomplert el cicle fa que caiguin a l’aigua, extenuades, per última vegada.
Aquesta vida tan allunyada de la nostra és extremada; pot semblar cruel, o romàntica, o tot alhora.  La seva estètica és acurada i multiforme. Potser va ser Linneo qui va batejar aquests  insectes, o van ser el grecs, que eren irònics i alegres, diuen. En tot cas, la ironia està implícita en un nom tan bell. Les connexions són evidents. Animals efímers posant noms bonics en un món canviant. Nomenant a les efímeres com qui s’anomena a sí mateix, trobant de seguida les evidències entre un ésser i l’altre.
Els naturalistes saben que una efímera morta és difícil de conservar. I és que les efímeres es desfan, es fonen, perquè son només proteïna, queratina, una miqueta poqueta, res. Es destrossen contra la realitat, perquè la seva vida ha estat intensa i fora del món, dintre de l’aigua. Es fonen perquè és així el què diu la seva llei.
Què veuen les carpes aixecant la boca oberta els dies xafogosos? Què veuen les granotes, els martinets pescadors? Què veuen o què saben les efímeres quan brillen i ballen sobre el perill, en les seves hores de vol, les úniques i les darreres...?



La llum que brilla intensament brilla un temps curt.
Però el temps és sempre relatiu.
Què pot importar el temps
si t’ha traspassat la llum de banda a banda
i has ballat 
entre les canyes.

                                                                                                                    


                                                                                                              

8 comentaris:

  1. M'encanta aquesta secció de "biologia". Aprenc moltíssim i fa que em miri els "animalons" amb uns altres ulls: més encuriosits, amb més poesia, valorant més les seves vides. Gràcies per descobrir-nos-els, ànima gormanda!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Mercè! Jo crec que es pot trobar la poesia arreu, i a mi els bitxus em fascinen; jo crec que, en el fons, i enmig de tanta crueltat ( la vida dels insectes reflexa uns costums força espantosos, almenys a ulls de nosaltres les persones ) a l'arrel de viure hi ha com una tonada, una cançó que a vegades podem percebre, molt sutil i invisible. Gràcies per passar!

      Elimina
  2. Preciós, interessant i bonic saber d'aquestes coses, i el verset tan curt com la vida de la Ephemera o descriu amb mestria. Gràcies per donar-nos'en connexament.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jordi, jo crec que tu escriuries molt més i millor sobre els nostres animalets, que coneixes millor que ningú. Per mi ets un mestre, ja ho saps. Moltes gràcies per escriure!

      Elimina
  3. Bonic animaló! Efímera vida, sí. Però, com dius tu, amb un punt de romanticisme i tot! Gràcies!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, tens tota la raó, ànima cornèlia. Gràcies per passar!

      Elimina
  4. Aquí us deixo Sort, de la nostra companya Enriqueta Viladoms, un relat magnífic:
    http://relatsencatala.cat/relat/sort/1051850

    Mercès Enriqueta per escriure com ho fas.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aquest sí que és un relat afortunat. Ha acabat fent companyia a l'Ephemera de les Cornèlies. Gràcies, Sílvia! de part de l'E. Viladoms.

      Elimina