dissabte, 9 d’abril de 2016

«Calidoscopi», la festa dels sentits


Sovint la poesia es col·loca sota la lent del microscopi com si fos un bacteri. Se la disseca gairebé com un forense ho faria amb un cadàver. Què vol dir l’autor amb aquell vers, què insinua amb aquell altre, què significa aquella imatge, quines figures retòriques fa servir, a quin moviment pertany, les relacions familiars i amoroses es mencionen, el pensament filosòfic o polític hi és present? Jo em recordo com una bona estudiant, però no me’n vaig sortir amb els comentaris poètics ortodoxos ni mentre estudiava ni després. Massa normes! L’esperit anàrquic que sé que tinc, tot i que prou dissimulat, surt sense aturador davant un poema, perquè malgrat els anys que han passat, la sensació continua essent la mateixa. Sigui de qui sigui el poema, quan és a les meves mans, se’m desperta un sentiment de possessió irracional. A la poesia, m’agrada fer-la meva, despullar-la a poc a poc, deixar-la absolutament nua d’artifici, anar fins a l’essència, fins a les entranyes, fruir-la amb delit. Sí, sí, com si d’una passió amorosa es tractés. A fi de comptes, què és la poesia sinó passió desbordada dels sentits?

Tot aquest preàmbul no és perquè sí. Calidoscopi és un poemari que em va regalar una bona amiga, perquè intuïa que el gaudiria de principi a fi. De la poeta, Isabel del Pilar Valero no en sabia res de res. Res de la fotògrafa Maria Rosa Ferré. No és que a les autores els manquin mèrits. És més aviat una qüestió meva. Les biografies em diuen poca cosa. Hi ha noms insignes que m’han deixat glaçada. En canvi, d’altres m’han sabut transmetre universos sencers gràcies a la senzillesa, a la veracitat, al tremp, a la manera tan deliciosa de teixir els versos. Així, doncs, tornant al poemari Calidoscopi us he de dir que les imatges em van captivar de seguida. Recullen el cicle de la vida de la vinya passant per la verdor primaverenca, l’explosió de color estival, la verema, els tons daurats del trànsit cap als dies curts, cap a la tardor, l’hivern que recomença... I amb els poemes vaig iniciar un idil·li vehement. Per què? No n’hi ha prou de dir perquè sí, perquè emanen una bellesa sublim. S’ha de poder explicar de manera raonada, perquè no té tothom el mateix concepte de «bellesa sublim». Potser és més convincent dir que són una festa per als sentits.

El llenguatge és la clau

 


Si les fotografies acaparaven el sentit de la vista, els poemes atien el sentit del gust («dolçor esdevinguda àcida, raïm d’absència»), del olfacte («antics efluvis, recreen fistó daurat»), de l’oïda («batecs que entren per la finestra, càlids com migdiada»), del tacte («les mans, xopes de sabors amargs i herbacis, precedeixen l’abraçada»). He recollit una petita mostra, però l’inventari és exhaustiu. També tenen pes les referències visuals, la subtilesa que només percep l’esperit, l’alquímia que forma part de l’enamorament del temps i el cep, o viceversa, del procés de transformació del raïm en vi, de la suma ben feta de sol i aire lliure i envelliment silent i fosc. L’autora no s’oblida d’encomanar-se al déu més festiu, en honor del qual se celebraven orgies, ni a una fetillera experta en pocions màgiques, ni de recordar l’esposa de Zeus convertida en cigne.

Com deia és una festa joiosa, engalanada amb un llenguatge ric, acurat, específic, culte, melòdic... El llenguatge és la clau de la bellesa que desprenen cadascun dels vint-i-nou poemes, la clau capaç de «guarir cicatrius», d’exaltar els «bastions de jade, delicadesa rosàcia, fragilitat efímera de teulís irisat», de recrear-se en «els pàmpols que vesteixen filferros i ressalten la florida, èbria de llum i de rimes», d’invocar «el miracle de l’aigua i la medecina de l’ànima». La llum, la quietud, la brisa que bressola, l’eco perfumat de la verema, l’albada del no-res ens transporta a un món real: el de la vinya i el vi, i també a un de metafòric que conforma l’existència de l’ésser humà, des que obrim els ulls a la vida fins que el roure ens acull, ens empara i tornem a la terra, com «una ofrena tel·lúrica».

No faig servir paraules meves a l’hora de resumir que ha estat per a mi aquest poemari. Les que esmentaré pertanyen als versos de l’autora «màgic embadaliment», «sorprenent equilibri», «promesa de troballa», «cromàtica atmosfera», «retalls de bogeria»... Tret que fa molts anys que viu a Vilafranca del Penedès, no sabia res d’Isabel del Pilar Valero. Ara sé que la seva poesia és una festa capaç d’enardir els sentits i d’aquietar l’ànima.


Fitxa
Isabel del Pilar Valero
Maria Rosa Ferré
Calidoscopi
Edicions i Propostes Culturals Andana SL
Vilafranca del Penedès, abril 2015

Enllaç al blog
https://esborrall.wordpress.com/

8 comentaris:

  1. Amb tan bona ressenya, es farà difícil no llegir-lo. Jo sí que la conec, la Pilar. Del món blogaire. De fa temps. Una vegada em va enviar un llibre, que vaig llegir i, en lloc de tornar-l'hi, em va dir "que rodi". El llibre està rodant, efectivament: ara el té l'amiga de la cosina d'una amiga meva, que va ser la segona persona a qui va rodar. No sé si mai tornarà a les meves mans o si continuarà rodant. Però sé que l'actitud de la Pilar em va semblar generosa i... emocionant. Això és estimar la literatura!

    Gràcies, ànima corneliana, perquè ens has ffet conèixer aquest llibre!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sempre m'han agradat els llibres viatgers, Montse. Quan volten molt, és senyal que van farcits de bones lletres :-)

      RECORDS!

      Elimina
  2. No coneixia aquestes autores, però la ressenya m'ha enganxat, i tindré en compte aquest llibre. Realment les fotos són encisadores, i els tastets de poesia, molt atractius. Moltes gràcies per explicar-ho tan bé, ànima Cornèlia.

    ResponElimina
  3. Moltes gràcies per aquesta magnífica resenya!

    ResponElimina
  4. És un llibre encisador ple de cromatisme i bellesa poètica. I com dius en la ressenya desperta la passió.

    ResponElimina
  5. Per qui encara no hagi llegit «Calidoscopi», un consell: s'ha de llegir tal com es beu un bon vi, que primer el serveixes a la copa amb delicadesa, l'olores, assaboreixes la fragància, en fas un petit glop, el paladeges i deixes que vagi entrant lentament. Ja sé que us beuríeu l'ampolla en un tres i no res, però seria un error. Delecteu-vos copa a copa, vers a vers...

    ResponElimina
  6. i com es podria llegir la poesia si no és a poc a poc?
    la primera vegada que vaig sentir a parlar d'aquest llibre va ser al blog de la Carme Rosanas;
    ara, farem coneixença amb l'autora, ;)

    ResponElimina