dimecres, 16 de març de 2016

ANTÒNIA VICENS, Premi Nacional de Cultura 2016

Felicitem a l'escriptora Antònia Vicens guardonada amb el Premi Nacional de Cultura atorgat per el Consell Nacional de la Cultura i de les Arts.
Publiquem el fragment inicial i el fragment final d'una conversa que mantenen Antònia Vicens i Lucia Pietrelli, i també l'enllaç, per si us ve de gust seguir llegint.





'Jo em record escrivint novel·les de petita, des de sempre. I quan encara no sabia escriure, m’imaginava històries com si les parets del dormitori fossin una pantalla de televisió. Com que la meva habitació no tenia finestres, jo me’n creava una. Eren els anys 40, no hi havia llibres a les cases, ni llibres infantils. Jo tenia ganes d’entendre les coses. Veia la gent que pel carrer del poble xerrava i per una paraula, o amb una sola paraula, reia o plorava. M’adonava que les paraules tenien una gran força i pensava: si jo també tenc paraules, ho podré arribar a entendre tot. Llavors m’imaginava que les estava col·leccionant. Escrivia les meves històries mentalment. Mentre les meves amigues anaven col·leccionant trossos de roba de nylon que ens arribava de contraban i que pel fet de ser transparent es considerava pecat tenir-ne, i paper de caramels, perquè en aquells temps de pobresa el paper que embolcallava els caramels era prou cobejat com per ser col·leccionat.... jo anava com boja darrere la força, darrere el poder de les paraules. Escriure, per a mi, representava una - 191 - necessitat enorme d’anunciar allò que no m’agradava. Aquell ambient on creixia no m’agradava, veia que hi havia molts pocs horitzons per a les dones i per això sempre dic que la mística em va salvar una mica perquè m’obria altres camins, immaterials sí, però almenys podia somniar. Quan, a través de les monges, vaig tenir accés per poder llegir Teresa d’Àvila i altres místiques, se’m va disparar la imaginació i vaig pensar que podia anar més enllà d’aquelles donetes que anaven pel carrer amb una servilitat resignada, gens qüestionada, que havien fet la Primera Comunió com l’acte més important de la seva infantesa, s’havien casat i després ja arribava la Comunió de les filles i la seva pròpia mort. Tot al dictat de l’Església Catòlica. Mon pare era republicà, però no ho podia dir, i jo no entenia el perquè. Si no te n’anaves amb les altres nines a missa o al mes de Maria, no hi havia res més per poder sortir de casa. A l’hora d’escriure, jo agafava tot això, tot el que veia... '



'A mi a l’hora d’escriure sempre m’ha interessat la capacitat de propagació de la pròpia misèria que tenen les persones. De com la misèria o la desgràcia d’una sola persona dins d’una família o dins d’una societat s’escampa. Basta una ràdio encesa a tot volum en un carrer i aquell carrer ja deixa de ser un carrer tranquil. O un acte de terrorisme a l’altre cap del planeta perquè comencem a tremolar. És el mateix amb les persones. Basta la misèria d’una per fer que el dolor o el malviure o la por s’escampin a tot arreu. I així estam, amb l’ai al cor, i la ploma a punt.'


enllaç: SEGUIR LLEGINT...

2 comentaris:

  1. Val la pena que sempre, sempre, la ploma sigui a punt.

    ResponElimina
  2. sempre la ploma a punt, ben afinada i a voleiar
    .

    ResponElimina